Foto: engin akyurt
Em desperto a la mateixa hora que el meu company, ell marxa a treballar, jo teletreballo, tot i que ho faig des de fa uns quants anys, abans que fos moda o imposició pandèmica. Sí, soc autònoma. I ho confesso: m’encanta quedar-me a casa a treballar i no haver d’anar a una oficina de nou a sis de dilluns a divendres. Ara bé, estic tan acostumada a passar pel tub que tinc gairebé la forma física del tub.
Ara sembla que es regula el teletreball. No sé què dir, l’enhorabona als agraciats i espero que no trobin gaire aviat la manera de putejar-los, que segur que acabarà aflorant. Jo, per ara, continuaré pagant la quota mínima cada mes, que ja em sembla una pasta tot i que em donarà una jubilació miserable, i la pagaré religiosament tingui o no tingui ingressos. També em pagaré jo mateixa la llum, internet, l’ordinador, l’aigua, les dietes, el cafè de la cafetera i el més important de tot: el gestor. Contestaré emails a deshores i en acabat, valoraré si em convé buscar més clients per si de cas els que tinc em deixen d’un dia per a l’altre, o si, per contra, em convé ser jo qui en deixi cap i així alliberar-me una mica de temps per poder dedicar-me a escriure o simplement a tenir temps lliure.
Soc autònoma i em dedico a una tasca no apta per a tots els públics: soc community manager. Sí, senyor. Faig més tasques però aquesta m’és la principal font d’ingressos. Això vol dir que, entre altres coses, llegeixo i responc els comentaris que arriben a les xarxes socials dels meus clients sempre amb to amable i mirant de trobar solucions. A qualsevol hora del dia o de la nit, en festius i entre setmana. No tinc mai vacances ni he agafat en tots els anys que fa que soc autònoma una baixa. De fet no sé ni com s’agafa una baixa sent autònoma, ni si tinc dret a cobrar ni quant. Normalment em contracten empreses amb empleats assalariats que treballen des d’una oficina i que per Nadal, a l’agost o de vegades fan vacances. Jo no.
Coses que et passen si ets autònom: l’any passat, a dos quarts de vuit de la tarda d’un dijous d’octubre, mentre estava presentant la meva novel·la a La Calders, m’estava trucant insistentment un client perquè havia de compartir de manera urgent una story d’un influencer a Instagram. Fa dos anys vaig agafar un virus. Vaig estar una setmana amb febre i, durant les treves de la febre, vaig treballar. Els meus clients no ho van saber. Després del virus i gràcies a la incansable capacitat de sorprendre de l’esclerosi múltiple, vaig estar dues setmanes veient doble a causa del que s’anomena un pseudobrot, causat per la febre. Els meus clients tampoc ho van saber. La cosa va així: si una empresa contracta el teu servei i tu no l’hi pots oferir, van a buscar un altre proveïdor. És com quan vas a la verduleria a comprar enciam i et diu no tinc enciam, doncs vas a una altra verduleria. Simplement no puc dir “aquesta setmana no faré la feina, feu-la vosaltres i si us plau, pagueu-me igualment”, perquè potser diran: “No, mira, vaig a pagar-li a algú altre que em faci la feina. Més senzill”.
I soc conscient que soc una privilegiada i cada vegada que em plantejo si em convé o no tenir una feina assalariada em quedo com estic, però no és precisament gràcies a les facilitats que em posa el país per fer-ho. I tinc la immensa sort que tota la meva feina es pot fer online, i en realitat m’encanta que sigui així. Hi ha gent amb qui fa cinc anys que m’envio emails de feina i encara no li conec la cara. O el que és millor: la veu. I de fet, em sembla meravellós. I tot i que aquesta pandèmia m’ha fet perdre feines, no m’han obligat a tancar el negoci. Hi ha gent a qui sí. Tota la meva solidaritat amb ells. Amb els que no han pogut sustentar el negoci i amb els que els han obligat a tancar-lo sense rebre cap ajut. Potser els governs que ha anat tenint aquest estat on ens ha tocat viure es pensen que protegir els seus ciutadans és gastar una quantitat ingent del pressupost en armament militar. O en mantenir una família de reis i senadors i exalts càrrecs ben llustrosa. En fi, no us descobriré res de nou, tampoc.
I ja posats, tota la solidaritat també amb els lladres de traje i corbata que després de la crisi que ens espera els propers anys, potser tindran, déu no ho vulgui, menys calé públic d’on fotre mà.
