Els vells, aquella nosa

Quin valor donem a la gent gran? Al llibre Els vells, aquella nosa, que sortirà publicat per Comanegra el dimecres 21 d’octubre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich narra la seva experiència al costat d’una mare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d’una amiga perduda entre residències geriàtriques. L’autora fa un elogi de la quarta edat perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes. Us convidem a llegir-ne un capítol que denuncia com en aquesta pandèmia la gent gran han estat i són víctimes d’un genocidi emocional de primer ordre.

Foto: Catorze

Capgirem la història

El somni de l’àvia segrestada en un hospital laberíntic era profètic del que els passaria a tantes persones? Al pic de la pandèmia, un director d’hospital va dir per televisió que «el nou virus que patim és molt cruel perquè obliga molta gent gran a morir sola, absolutament sola».

I no és el virus, no vulguem entaforar-li a la maleta aquest paquet. No! Capgirem la història. Que el virus hagués atacat amb més força els infants, posem que de tres a deu anys; que els hagués dut als hospitals, a les UCI, a passar-ho malament durant dues o tres setmanes per acabar, la majoria, morint. El virus no hauria pogut evitar que ploguessin mascaretes i equips de protecció del cel a fi que, o bé el pare o la mare, o qui fos més íntim del nen o la nena, poguessin entrar a donar-li escalf. Perquè tothom hauria convingut que l’absència d’aquest contacte representaria una tortura per a l’infant, i no cal dir-ho, per als pares. I que comprometria, fins i tot, la seva possible recuperació. Amb tantes precaucions i tan puntualment com calgués, disfressats d’astronautes, de bombers, com fos, s’hauria trobat la manera de deixar-los entrar a l’habitació perquè la criatura sentís, almenys, la seva veu. I la idea de les tablets en mans de voluntarioses infermeres hauria irromput des del primer moment. L’empatia genera la inventiva, i en el cas dels ancians, no n’hi ha hagut. I molts ancians cecs, o sords, o desorientats, o dements, o tot alhora, i sobretot aquells que s’aferraven a la mà d’un fill o d’una filla com a únic referent, han estat víctimes d’un genocidi emocional de primer ordre. Molts s’han mort de pena, i això s’ha vist poc, a les televisions; les càmeres han preferit enfocar els ancians victoriosos que superaven el virus, o les qüestions estrictament sanitàries, per descomptat també gravíssimes, que els afectaven.

Potser continuarà el genocidi emocional, o en el futur es reproduirà. I si això passa, ja sense la coartada que tot ens ha vingut de cop sobtat i ens ha sobrepassat, serem criminals.

Agraeixo que ni la mare ni l’àvia haguessin viscut res de tan cruel, però per agrair-ho les he de veure reflectides en els que sí que ho han patit, i l’efecte bumerang em deixa desolada, indignada, insomne a les nits. «El protocol ens té lligats de peus i mans», em diu un metge amic. «Es podria haver evitat, no calien equips de protecció tan extrems com per a l’ebola, i no són cars», afirma una altra metgessa amiga.

Què és pitjor, matar o torturar? Si et maten… un dia o altre t’havies de morir, però si et torturen… I l’abandonament de persones extremament vulnerables, amb el cervell malmès, en habitacions d’hospital infestades d’aparells amenaçadors i les úniques visites d’emmascarats que no poden ni mostrar un somriure, pot arribar a ser tortura en molts casos. Que era pel seu propi bé i el de la societat? Si el virus entrés als budells i fos operable i anéssim curts d’anestèsia, obriríem la panxa de les persones de viu en viu, pel seu propi bé i el de la societat, o buscaríem l’anestèsia excavant sota les pedres?

Els vells, aquella nosa


© Cèlia Sànchez-Mústich, 2020.
© Editorial Comanegra.