Tast editorial

Els vells, aquella nosa

I no és el virus, no vulguem entaforar-li a la maleta aquest paquet

| 20/10/2020 a les 10:49h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Comanegra, Cèlia Sànchez-Mústich
Quin valor donem a la gent gran? Al llibre Els vells, aquella nosa, que sortirà publicat per Comanegra el dimecres 21 d'octubre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich narra la seva experiència al costat d'una mare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d'una amiga perduda entre residències geriàtriques. L'autora fa un elogi de la quarta edat perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica més dignes. Us convidem a llegir-ne un capítol que denuncia com en aquesta pandèmia la gent gran han estat i són víctimes d’un genocidi emocional de primer ordre.
 

Foto: Catorze



Capgirem la història

Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

Màrius Sampere

 
El somni de l’àvia segrestada en un hospital laberíntic era profètic del que els passaria a tantes persones? Al pic de la pandèmia, un director d’hospital va dir per televisió que «el nou virus que patim és molt cruel perquè obliga molta gent gran a morir sola, absolutament sola».
 
I no és el virus, no vulguem entaforar-li a la maleta aquest paquet. No! Capgirem la història. Que el virus hagués atacat amb més força els infants, posem que de tres a deu anys; que els hagués dut als hospitals, a les UCI, a passar-ho malament durant dues o tres setmanes per acabar, la majoria, morint. El virus no hauria pogut evitar que ploguessin mascaretes i equips de protecció del cel a fi que, o bé el pare o la mare, o qui fos més íntim del nen o la nena, poguessin entrar a donar-li escalf. Perquè tothom hauria convingut que l’absència d’aquest contacte representaria una tortura per a l’infant, i no cal dir-ho, per als pares. I que comprometria, fins i tot, la seva possible recuperació. Amb tantes precaucions i tan puntualment com calgués, disfressats d’astronautes, de bombers, com fos, s’hauria trobat la manera de deixar-los entrar a l’habitació perquè la criatura sentís, almenys, la seva veu. I la idea de les tablets en mans de voluntarioses infermeres hauria irromput des del primer moment. L’empatia genera la inventiva, i en el cas dels ancians, no n’hi ha hagut. I molts ancians cecs, o sords, o desorientats, o dements, o tot alhora, i sobretot aquells que s’aferraven a la mà d’un fill o d’una filla com a únic referent, han estat víctimes d’un genocidi emocional de primer ordre. Molts s’han mort de pena, i això s’ha vist poc, a les televisions; les càmeres han preferit enfocar els ancians victoriosos que superaven el virus, o les qüestions estrictament sanitàries, per descomptat també gravíssimes, que els afectaven.
 
Potser continuarà el genocidi emocional, o en el futur es reproduirà. I si això passa, ja sense la coartada que tot ens ha vingut de cop sobtat i ens ha sobrepassat, serem criminals.
 
Agraeixo que ni la mare ni l’àvia haguessin viscut res de tan cruel, però per agrair-ho les he de veure reflectides en els que sí que ho han patit, i l’efecte bumerang em deixa desolada, indignada, insomne a les nits. «El protocol ens té lligats de peus i mans», em diu un metge amic. «Es podria haver evitat, no calien equips de protecció tan extrems com per a l’ebola, i no són cars», afirma una altra metgessa amiga.
 
Què és pitjor, matar o torturar? Si et maten... un dia o altre t’havies de morir, però si et torturen... I l’abandonament de persones extremament vulnerables, amb el cervell malmès, en habitacions d’hospital infestades d’aparells amenaçadors i les úniques visites d’emmascarats que no poden ni mostrar un somriure, pot arribar a ser tortura en molts casos. Que era pel seu propi bé i el de la societat? Si el virus entrés als budells i fos operable i anéssim curts d’anestèsia, obriríem la panxa de les persones de viu en viu, pel seu propi bé i el de la societat, o buscaríem l’anestèsia excavant sota les pedres?

 

 Els vells, aquella nosa


 © Cèlia Sànchez-Mústich, 2020.
 © Editorial Comanegra.

COMENTARIS

Els nostres grans
Carme calleja, 20/10/2020 a les 19:30
+5
-0
Totalment d'acord .....els hem deixat de la ma de Deu......tots ....institucions.....residencies....familiars .....amics....tots hem mirat a un altre banda.....i el pitxor es que torna a passar i no hem solucionat res.Vergonya...i res mes.
Soletat
Anónim, 22/10/2020 a les 00:08
+3
-0
Ens sentim reflectits amb aquest escrit. La meva sogra, 90 anys ha estat tancada 2 mesos en una habitació sola. No pot llegir, no pot seguir la
tele, ni la radio...mirant una paret 24 hores. No entenia perqué no anava la seva filla a veure-la com havia fet cada dia. Abans caminava amb caminador i podia seguir una conversa. Ara ja no. Lligada a la cadira de rodes ja no parla. Desorientada del tot. Encara ara només pot rebre una visita setmanal i no pot sortir del centre a dinar fora. Si surt, 10 dies aillada un altre cop. El seu patiment no ens el podem ni imaginar

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un videoclip mostra allò que experimentem quan nedem
Imatge il·lustrativa
Una campanya del govern alemany encoratja els joves a quedar-se a casa per frenar el coronavirus