L’Ida torna a la seva ciutat, Messina, per ajudar la seva mare a fer obres a la casa de la família abans que la posin en venda. Un viatge de tornada que és també l’última possibilitat per afrontar el trauma que la va marcar des que era una nena: la desaparició del seu pare i una adolescència feta d’absències, silencis i d’un gran patiment.
Un viatge interior dolorós i necessari que ha de permetre a la protagonista desfer els nusos que porta a dins des de fa massa temps i a seguir endavant amb la seva vida. Adeu fantasmes, que L’Altra Editorial acaba de publicar en la traducció de Judith Jordà, és un llibre que investiga, amb sinceritat i amb un estil senzill i directe, la pèrdua i la dificultat de sobreviure als records.
La seva autora, Nadia Terranova (Messina, 1978), ha escrit diversos llibres per a nens i dues novel·les que han guanyat nombrosos premis, Gli anni al contrario (Einaudi, 2015) i Adeu fantasmes (2018), finalista del Premio Strega, el més prestigiós del panorama italià. Les seves obres s’han traduït arreu del món.
M’agradaria començar aquesta conversa partint d’una frase que trobem just a la primera pàgina d’Adeu fantasmes i que diu molt d’aquesta història i de la seva protagonista, l’Ida: “Vaig netejar els records amb una violència del tot refinada”.
Gràcies per haver escollit aquesta frase! T’agraeixo que t’hagis fixat en la unió entre aquest adjectiu i aquest substantiu. Quan es parla d’un llibre sempre tendim a focalitzar-nos en els grans temes o en l’estil en general, i és normal. Però has aïllat una expressió sobre la qual he rumiat durant mesos i que significa molt per a mi: violència refinada. L’escriptura és en bona part un procés racional, hi ha una part de construcció d’un llibre, idees que floreixen després d’haver-hi pensat una i mil vegades… però algunes pàgines i sobretot alguns inicis s’escriuen en un estat oníric o semioníric. Algunes expressions t’arriben de cop. I violència refinada em va arribar així. Vaig intuir que era l’expressió encertada. I només després vaig analitzar-la, per entendre què volia dir exactament. Sabia que era una frase inusual, estranya… però allà es quedava. Mentre la història avançava em preguntava si era realment correcta, si refinada era l’adjectiu apropiat. Fins i tot la meva editora em va demanar que li expliqués. M’imaginava aquesta dona, gairebé veia com d’una forma violenta anava fins al fons de la seva memòria i la feia callar, ofegava els seus sentiments i minuciosament es netejava la ment dels records. Ida és un personatge que viu els sentiments d’una manera tossuda i sistemàtica però alhora molt intensament. No hi ha racionalitat en el que fa, sinó una atenció quasi obsessiva: és com si ella estigués donant forma amb minúcia al que sent. Aquesta operació és violenta perquè no s’atura davant de cap obstacle. Davant de la resistència d’un sentiment, d’una possible nostàlgia… Ida no pensa a rendir-se.
La nostàlgia, dius. En aquesta història hi ha molt de passat: absències, records, distància. Però diria que la nostàlgia pel que hem viscut i hem perdut no hi és. El passat és més aviat dolor, mai nostàlgia. Hi estàs d’acord?
Sí, hi estic totalment d’acord. Es deu, de fet, a l’etimologia mateixa de la paraula nostàlgia. Álgos en grec significa dolor: i en italià totes les paraules que acaben amb el sufix –algia indiquen un cert tipus de dolor. Nóstos vol dir retorn. I la nostàlgia no és res més que el dolor del retorn. Tot plegat és ben lluny de la idealització que avui fem d’aquest sentiment. N’hem perdut el sentit original i fem servir aquesta paraula per referir-nos a l’enyorança, o a una mitificació del passat. No hi ha res de tot això en la història de l’Ida ni en el llibre. Hi ha, en canvi, un dolor agut que és mental i fins i tot físic i que la protagonista experimenta en els llocs del seu retorn, a casa seva, a Messina. El passat de la protagonista és molt feixuc: la malaltia i la desaparició del pare, la relació amb la mare i tots els nusos emocionals que no ha pogut desfer mai. Hi ha una ombra que es projecta sobre la seva vida i fins i tot en compromet el futur. No sembla haver-hi lloc per a la lleugeresa en la vida de l’Ida. Si no hi cap lleugeresa en aquesta història és perquè no pot haver-hi lleugeresa en la ment de l’Ida. No arriba a ser un llibre lleuger ni tan sols quan hi apareix la ironia. Algunes vegades la meva escriptura té moments d’ironia, però és sempre una ironia amarga que serveix només per mirar-se les coses des d’una distància. Saps quan deixo entreveure una mica de lleugeresa? Quan parlo dels rars moments de felicitats de l’Ida i la seva mare. I dic que “tenien la respiració curta dels parèntesis, de la pausa inesperada”. Fins i tot en les vides més doloroses ha d’haver-hi una mica de claror, un moment de llum que faci de contrast a tanta foscor. Si no, és més difícil reconèixer el patiment. No tinc res en contra de la lleugeresa. Però aquest personatge, tal com l’havia pensat, no hauria estat creïble si hagués pogut ser lleuger.
I com s’ho fa doncs l’Ida per ser feliç? Quina relació té amb la felicitat?
L’Ida troba estratègies per intentar ser feliç. Una cosa que potser no tothom ha entès és que el seu desig de no tenir fills no és un obstinar-se a la infelicitat, sinó una manera de protegir-se’n. I és que ella sap perfectament que almenys fins als trenta-sis anys no ha tingut les espatlles prou amples per suportar un altre abandó. I pensa que posar al món un fill que un dia et podria abandonar –perquè es mor, perquè es posa malalt, perquè marxa– és una sensació de precarietat que ella no sap tolerar. I no tenir aquest pes li permet creure que té més opcions per a la felicitat. És un raonament que pot semblar retorçat, però cadascú de nosaltres seguim les nostres pròpies estratègies per ser feliços. Crec que la felicitat és posar-se a recer de possibles situacions d’infelicitat, que malgrat tot arribaran.
La història amb el seu marit, en Pietro, és un altre tema interessant de la novel·la. La relació entre desig i amor, el temps que potser els ha desgastat…
L’he narrada com una gran història d’amor. El que sí que s’ha acabat, i que de fet no havia sigut mai el fonament de la relació, és el desig físic recíproc. Sabem que ells no havien construït la seva relació en base això i que hi ha una implicació diferent, un suport, una solidaritat, una aliança. Però arriba un moment en què han de tornar a interrogar-se sobre com viuen els seus cossos, quina relació hi tenen. El cos és un tema central en la vida de l’Ida; no oblidem que ha patit la desaparició del seu pare, que implica també la possibilitat de veure’l, de tocar-lo.
No és casual que en la distància (ella a Messina, ell a Roma) es reactivi el desig entre en Pietro i l’Ida: ella d’alguna manera ha establert un lligam íntim entre desig i distància.
És un nou punt de partida que té a veure amb emocions amagades: ella ha desitjat moltíssim poder abraçar el cos de pare desaparegut. M’imagino la retrobada final entre l’Ida i en Pietro com un moment en què s’enfronten a la seva relació amb uns ulls nous, i la tornen a construir sobre unes noves bases. No em va interessar pensar si seguirien junts o no. El que m’interessava era creure que es mirarien com a persones diferents, amb una renovada disposició a posar-se en joc. I que valorarien junts, com ho hauríem de fer tots cada vuit o deu anys en una relació, si el que havia servit per fer néixer la relació seguia sent vàlid després de tant de temps.
“La vida és un tancar i obrir d’ulls” és una frase que torna sovint a Adeu fantasmes. De fet, hi ha un capítol sencer que es titula així. I és estrany perquè vaig tenir la sensació que aquesta història d’alguna manera dilata el temps, eternitza uns instant, més que ser un obrir i tancar d’ulls.
M’agrada aquesta interpretació que en fas. D’una banda, podem dir que el llibre dura només un segon: de les 6.16 a les 6.17, i això sí que és un obrir i tancar d’ulls! Però alhora és el llibre més llarg que he escrit mai. L’altra novel·la meva (Gli anni al contrario, Einaudi, 2015) condensava deu anys en poques pàgines. Aquesta vegada vaig fer el procés invers: vaig narrar un temps immòbil i el vaig dilatar. És un segon que dura vint-i-tres anys (des del moment en què desapareix el pare de l’Ida fins a l’última pàgina del llibre): tota una vida.
No et fa por dir, a través de la veu dels teus personatges, que el passat tortura, i que a vegades no hi ha solucions que n’arreglin les ferides.
És així. L’Ida utilitza la memòria com una eina de tortura i això ho fem tots, des de les nostres històries particulars. Segur que seria raonable dir “és equivocat, ens hem d’alliberar del pes de la memòria”. Però quan escric no m’interessa si una cosa està bé o malament, m’interessa explicar el que passa, i en aquest cas és això: el passat fa mal, algunes ferides no es curen.
La preuada capsa vermella de l’Ida acaba al fons de l’Estret, al mig del mar.
És en aquest moment que potser la protagonista diu adeu als seus fantasmes?
El moment en què l’Ida deixa anar la capsa no és un alliberament, és més aviat la creació d’una tomba, d’un sepulcre. Un lloc on d’ara endavant podrà anar a portar idealment les flors al seu pare. El problema del cos que no ha estat enterrat és que no hi ha un lloc que t’ajudi a entendre que aquella persona ja no existeix. Cadascú de nosaltres té una relació diferent amb els cementiris. En el meu cas, per exemple, durant deu anys no vaig anar mai a la tomba del meu pare: era molt petita i la meva mare no m’hi portava. Va arribar un moment en què vaig decidir anar-hi sola i va canviar moltíssim la meva relació amb la seva mort. Va ser com si, a partir dels vint anys, comencés a entendre que el meu pare s’havia mort de debò. L’Ida això no ho pot fer perquè el seu pare no va morir de debò… no se sap. L’única cosa que pot fer és crear una tomba on anar cada cop que ho necessiti, que li serveixi per agafar distància amb la pèrdua del pare i començar una nova vida. No és ni un alliberament ni un oblit. És un acte racional que li permet allunyar una mica el dolor, deixar-lo en un lloc concret. I tenir la llibertat d’escollir quan vol anar a plorar aquella pèrdua i quan no, per no traginar el dolor a tot arreu.
Quina relació tens amb la traducció?
La traducció no m’espanta, perquè crec que la literatura és bàsicament portar el particular a l’universal. El món ha aconseguit llegir la Nàpols de la Ferrante, la Vigata de Camilleri. Les Langhe de Cesare Pavese es van narrar i poden ser llegides també per un australià o un esquimal, que potser no les visitarà mai però les pot imaginar, visualitzar. Va ser molt important comptar amb uns traductors que entenguessin la relació entre l’Ida i la seva ciutat, Messina: perquè l’Ida és la ciutat.
Una ciutat bellíssima que conté alhora una ànima negra, de decaïment i d’abandó profunds. Messina va arribar a la seva esplendor màxima entre el 1400 i el 1600 i a partir d’aquí va començar la seva decadència, deguda a setges i devastacions, fins al gran terratrèmol del 1908. A la memòria col·lectiva hi ha instal·lat el record d’antigues glòries i la catàstrofe. Una ànima negra empresonada dins de la ciutat. Tanmateix, Messina és un lloc ple de llum, una ciutat oberta, on es veu i es respira el mar en tot moment. El personatge de l’Ida és mirall de la seva ciutat. I no crec que això ho puguin entendre només els habitants de Messina: els d’aquí reconeixeran els carrers que s’esmenten, l’escola… però tots els altres s’ho poden imaginar i em sembla perfecte que sigui així. Crec molt en els llocs literaris que pots conèixer gràcies a les paraules dels escriptors, fins i tot abans d’anar-hi. No comparteixo les manies de control d’alguns companys i companyes escriptors, que fins i tot rectifiquen les crítiques o se les agafen malament. El llibre té el seu camí per fer, si em fan preguntes en una entrevista, clar que explico el meu punt de vista: quantes vegades m’he sentit dir que el de l’Ida i en Pietro és un matrimoni de conveniència, que és una història del tot acabada? No ho vaig escriure així però he d’assumir que es pot interpretar així. De fet, vol dir que vaig aconseguir uns personatges tridimensionals, i que els lectors hi veuen aspectes en què que jo no vaig ni pensar. És una mica com quan parles amb algú d’algú altre i teniu idees diferents sobre el que fa, com es comporta. Si això passa amb un llibre, vol dir que els personatges són creïbles i complexos, com les persones.
Adeu fantasmes
© Nadia Terranova, 2018.
Primera edició: setembre del 2020.
© de la traducció: Judith Jordà, 2020.
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial.
