A pensar París igualment

Foto: Miryam León

He trobat Déu
sota el presseguer del pati.
Sostenia amb una mà
l’escaleta de fusta
repenjada al tronc.

Somreia, crec.

Avui tampoc no m’hi he atrevit.

“La casa dalt de l’arbre”, I Déu en algun lloc

No em vaig atrevir mai a pujar a la casa de dalt de tot de l’arbre, ni a llençar-me amb la tirolina del pati de l’Esplai després d’haver fet esperar una bona estona la llarga filera de nens que s’esperaven. Tampoc no vaig gosar demanar a l’escola que volia jugar a futbol encara que no hi hagués equip de nenes, ni dir-li a la monitora dels cabells rinxolats que hi havia moltes nits que somiava amb els seus ulls verds i el seu somriure. No em vaig atrevir a dir no quan em calia dir no. A tancar la porta i sortir a la intempèrie quan a casa s’acabava de fer miques tot el que jo havia estat, tot el que era. A dir-li de paraula el que vaig escriure a la barra del seu bar una nit estranya de fred i lluna plena. A travessar l’oceà per esborrar per sempre les empremtes d’un enyor que no era només meu però que havia carregat damunt de les espatlles durant tres quartes parts de la vida. A viatjar a París quan ja havia perdut del tot l’oportunitat d’anar-hi amb tu.

Em vaig atrevir a escriure. A tornar als llocs que m’espanten. A llençar-me de peus de la roca més alta del gorg. A travessar les tramuntanades que esveren les entranyes i fan rodar el cap a deshora. A dir-li-ho tot. A pensar París igualment. I a pujar a la caseta de l’arbre de l’hortal, que no s’enfila tan amunt.






*text publicat al blog La vida té vida pròpia.