Foto: Adli Wahid
Som al futur. No sabem quin any és. Quin segle, quina era. Ella condueix un vehicle, un cotxe –potser ara en diuen d’una altra manera, però en direm cotxe per entendre’ns. Aferra el volant o la palanca o el que sigui que facin servir en aquest temps desconegut per menar les màquines que els transporten amunt i avall.
De cop, veu una cosa que corre pel vidre. És rodona, groga. No fa més de mig centímetre de diàmetre. Un microrobot, clar, pensa d’entrada. I no hi ha copilot ni assistent de conducció que l’avisi que allò no és un microrobot, sinó una marieta, per ser exactes, una marieta groga de 22 punts. Tampoc no sap que ponen 400 ous i que són inofensives per als humans.
Sospita que el microrobot deu portar una càmera. S’imagina algú –un home calb (per què calb?), una vella carregada de diamants, un adolescent que s’avorreix– empoltronit rere una pantalla, espiant desconeguts per matar el temps. Obre la finestra o el sostre solar, i mira d’agafar el suposat microdron per desfer-se’n. Però allò alça el vol i se li planta als cabells.
Ella fa un xiscle i, d’alguna manera que no sabem, atura el cotxe en algun lloc massa futurista per afigurar-se’l. Com deu ser un voral del mil·lenni imprecís que ella habita?
El vehicle té un mirall. És un mirall com cal, gros, no com aquests rectanglets irrisoris de les nostres viseres, on només t’hi veus els ulls o la boca, i t’has de fer un puzle mental amb tots els trossos de la cara. Ara s’hi acosta i veu la cosa groga corrent-li amunt, entaforant-se-li dins de la mata de cabells taronges amb tots aquells punts. I és aleshores que se n’adona. Amb horror.
Que no. Que no és un microdron. Què collons. Que és una cosa viva.
I ella, que no ha vist mai cap marieta –una improbabilitat estranya? una futura extinció dels coleòpters?—, es pensa que és una xinxa o, pitjor, una paparra, que ha llegit no sé on que transmeten la borreliosi. Per què, si no n’ha vist mai cap, com pot saber que és una marieta? Que potser nosaltres sabríem distingir un dicreosaure d’un disalotosaure, el kentrosaure del plateosaure?
Així que, aterrida –de cop li sembla recordar que la borreliosi era mortal de necessitat–, enfonsa els dits de totes dues mans a la cabellera, es palpa el crani, sent punxades, fiblons que se li fiquen a dins amb malalties infeccioses –sort que no sap allò dels 400 ous–, la mort corrent-li per les venes, bactèries amb dents minúscules assetjant-la, rosegant-li els nervis, les venes, les neurones, la vàlvula mitral, nyec-nyec-nyec, de cop està del tot convençuda que les paparres són letals i que ella ja només és un cadàver en potència, es comença a arrencar els cabells –quin mal!, però més mal farà morir-se–, se’ls va arrabassant a flocs, entre plors i tremolors, enmig d’uns crits de desesperació tràgicament ridículs per a nosaltres, s’esgarrapa el cuir cabellut i a sota les ungles se li acumula la pell i la sang.
Els cotxes passen de llarg a tota velocitat, la marieta fa estona que ha marxat volant. El futur comença d’aquí a un segon.
