Foto: Festival Berdache. Foto de l’esectacle d’Eloi Martín.
Berdache és el nom, etimològicament pejoratiu, amb què es coneixien els natius dels pobles indígenes d’Amèrica del Nord, que ara, recuperant una frase en ojibwa, es fan anomenar “dos esperits“. Es tracta de persones que encarnen en un sol cos trets que s’identifiquen com a masculins i femenins i als qui, antigament, s’atribuïen capacitats sobrenaturals i especials que els duien ocupar posicions distingides dins la seva societat.
Berdache, el festival d’arts visuals i escèniques d’Hospitalet de Llobregat, ha reunit veus i cossos de l’escena contemporània que, des de la poesia, el teatre o la dansa, qüestionen i reflexionen al voltant de les polítiques i identitats de gènere. Ho fan a través d’espectacles en petit format retransmessos en directe per Youtube. El format reduït de la proposta, lluny de deslluir-la, permet establir una relació intima i estreta amb el que ocorre a l’escenari, que ens demana implicar-nos en els debats i fòrums que es plantegen per saber quina mena d’experiència hem tingut, què ens ha mogut.
I és que la clau en cadascun dels actes que conformen el mosaic del festival és el moviment: transitar implica una mena de desplaçament que no és ben bé un moviment continu o rectilini que respongui d’un patró de correcció o incorrecció, com bé planteja Eloi Martín en un monòleg que combina dansa i poesia. Espolsant la pols, de Martín, té una posada en escena prou minimalista: un cos nuu i una veu que, tremolosa, verbalitza les inseguretats i dubtes que envaeixen una nena, després una adolescent que se sent nen.
Si transitar és desplaçar-se, el problema sorgeix quan aquest desplaçament no acaba de trobar un espai de repòs, un recer, i mou un cos migrant, migrat, que s’atura a l’escenari. S’hi persona per fer patent que no sap com allotjar un doble esperit en aquest món nostre on tot té caselles i el que en sobreïx cau en terra de ningú, en un no pertànyer que el fa sentir que viu en fals. Aquest món nostre que li exigeix constantment que justifiqui la seva existència il·legítima.
Joan-Carles Mèlich planteja que el món que heretem es troba estructurat per una gramàtica, un sistema de classificacions i models que se’ns imposa en néixer.
No he pogut evitar pensar-hi quan la interpretació d’Eloi Martín ha exigit “que em respectin els pronoms”, denunciant que se sent dir d’una manera però se sent viure d’una altra, obligat a mantenir una actitud marcial en una batalla de pronoms que, malauradament, sols el duu a qüestionar-se i atacar-se a si mateix.
Mèlich, en aquesta línia, ens parla de com naixem dins un món governat per una gramàtica i una moral però, tanmateix, la nostra vida és allò que fem dins el món i, especialment, contra el món. Viure és construir una gramàtica alternativa i nova esquivant aquella del món on naixem. Però per tal de dir aquesta vida també cal dir la por, com ho fa Martín, ja que alternativa també vol dir incerta i atzarosa, insegura, precària. Voler viure, contra el sol fet d’existir tal com ens dicta el món, demana transgredir i pagar-ne el preu.
El clímax de la peça de Martín arriba quan la veu que pren la paraula aconsegueix ser la seva mateixa interlocutora, entenent que és dins seu que hi ha el penell i no importa si la direcció és imprecisa. Perquè voler viure, com proposa Martín, viure amb pertinàcia, convençut del moviment i prou, desbordant esperit(s), no pot ser un error. Propostes com el Berdache aglutinen aquestes transgressions artístiques, donant espai a tota aquesta vida de què parla Mèlich, que no és bona, ni certa ni justa sinó tot junt i tot al contrari, és humana.
