Catorze
I et vas fer gran

Eva Piquer

Foto: Maritè Toledo


La infantesa se’m va acabar per telèfon. Els pares potser l’esperaven, la trucada que van rebre i que em va partir pel mig. No sé si des de l’altra banda van dir s’ha mort o si van buscar un revolt verbal per anunciar que ella ja no hi era. Ella, la que em volia veure “molt gran molt gran perquè això voldrà dir que jo sóc molt vella molt vella però que encara hi sóc”. Em vaig deixar caure en càmera lenta damunt la moqueta blava de la meva habitació. Em devia replegar en mi mateixa més que normalment: tota jo feta capoll. Em vaig sentir estúpida per haver plorat molt la mort del Tabalet. Només era un periquito. Vaig plorar poc. Em vaig posar a escriure.

Llavors no sabies, no podies saber, que sempre més ploraries la teva cosina a cada funeral. Tampoc sabies que trobaries a faltar tant la part de tu que va morir amb ella: la nena que creixia sense por. Aquell dimecres tristíssim et vas immunitzar de cop contra massa coses. Vas escriure i escriure. Les aigües de la fusta de pi del teu armari dibuixaven figures que encara avui podries reconèixer. Vas escriure i escriure fins que, del capoll, en va sortir una persona nova. Més adulta i alhora més fràgil: una papallona coixa, emprenyada amb el món. Tenies disset anys, ella vint-i-nou. Hauries volgut fer-te molt gran molt gran i que la Maribel es fes molt vella molt vella. Però que encara hi fos.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Montserrat Tolosa a octubre 01, 2015 | 22:47
    Montserrat Tolosa octubre 01, 2015 | 22:47
    El meu cosí va morir amb 18 anys, accident moto. Una mort sobtada, inesperada, un 1 d'agost. Mai oblido aquella trucada de telèfon I el desesper que vaig patir. Sempre més l'inici de les vacances té un tel trist, ja han passat 27 anys, la meva filla va neixer un mes després.
    39
    Icona de dislike al comentari de: Montserrat Tolosa a octubre 01, 2015 | 22:47 0
    Respon
  2. Icona del comentari de: Anònim a octubre 02, 2015 | 11:21
    Anònim octubre 02, 2015 | 11:21
    Fa dotze anys una trucada de telèfon va fer que s’ensorrés el meu món i vaig desitjar que mai més tornés a sortir el sol. Al meu fill de 26 anys i la seva companya de 24 els van matar en un accident de trànsit. Amb ells hi anava la seva filla de 10 mesos que va sobreviure, encara no sabem com. Avui és una preciosa joveneta dolça i feliç que l’únic record que té dels seus pares són les fotografies i la nostra memòria. No hi ha res més terrible a la vida que la pèrdua d'un fill, no hi ha cap dolor comparable, cap pare hauria de saber-ho, es antinatural! Jo no em vaig convertit en una persona més forta, ja ho era, però vaig estar temps amb un forat a l’ànima que no em deixava respirar. Em van dir que arribaria un dia, que m’acomiadaria del meu fill, que tornaria a riure i a gaudir de la vida. I així va ser, em vaig acomiadar del Marc al cap de dos anys! Vaig somiar que s’estirava al llit al meu costat, vaig notar el pes del seu cos, la seva escalfor, el seu petó i com m’abraçava. Ho necessitava tan com respirar i el meu subconscient em va regal el somni. Tan de bo la vida sigui generosa amb tu i la pèrdua de la teva cosina sigui el dolor més gran que et toqui viure.
    115
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a octubre 02, 2015 | 11:21 1
    Respon
  3. Icona del comentari de: Anònim a juliol 09, 2016 | 18:49
    Anònim juliol 09, 2016 | 18:49
    Jo també vaig perdre una Maribel, ella tenia 17 anys i jo en tenia 7, oficialment era la meva veïna, però era molt més que això, cangur, germana gran, confident, etc...un accident de trànsit amb el seu primer nóvio se la va emportar, d'això ja fa 33 anys però emcara guardo el disc de vinil d'en Leif Garrett que la seva mare em va donar i que escoltàvem plegades.
    8
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a juliol 09, 2016 | 18:49 1
    Respon
  4. Icona del comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 14:40
    Anònim juliol 10, 2016 | 14:40
    Jo vaig perdre un amic amb 16 anys.. Recodare sempre aquell moment en que a l'arrivar a l'institut una amiga em va abraçar i em va dir el q havia passat... jo la vaig tractar de mentidera i li vaig treure els seus brassos de sobre amb rabia dientli q amb aixo no fes conyes.... xo d seguida em vaig donar compte de que alló era real.. i recordare sempre la sensacio q vaig sentir, com si el mon em caigués a sobre i tot quedés aturat...no vaig poder plorar fins dos dies despres. Amb els anys el dolor passa a nostalgia i la nostalgia en moltes ocasions també provoca bones sensacions, com quan recordes algun moment divertit i et surt un somriure entre les llagrimes
    4
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 14:40 0
    Respon
  5. Icona del comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 15:39
    Anònim juliol 10, 2016 | 15:39
    Malgrat tot, sempre reconeixes el dia que et vas fer gran. Algunes l'identifiquem amb el teu primer mort. Ho havies senti, llegit...: la vida va lligada a la mort. I un dia, esclata el teu univers i ho entens en una milessima de segon. Algú molt proper mor. A partir d'aquell moment plores a cada enterrament la seva mort, a cada naixement pel que reconeixes el que implica.
    5
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 15:39 0
    Respon
  6. Icona del comentari de: Montse Pujol a juliol 10, 2016 | 21:31
    Montse Pujol juliol 10, 2016 | 21:31
    La Kimi va morir l'estiu que complia els 23. Havia acabat la carrera i estava molt il·lisionada amb el meu cosí. Havien tornat de Galícia d'un viatge amb moto. A en Josep M. Li agradaven les motos molts potents. Un diumenge al matí se n'anaven a fer el vermut a Vidreres i tornaven al migdia. Era el mes de setembre de 1986, un diumenge. La notícia del seu accident, a 500 m de casa meva, em va trasbalsar: la meva millor amiga i el meu cosí, i una altra parella. La Kimi va morir a l'acte, a l'asfalt de la N-II; ell va resistir una estona més, però la tarda del diumenge va ser un mar de plors, de casa en casa. No se sabia quan enterraven la meva amiga, i jo havia de marxar a Igualada a treballar; m'estrenava en la socència i no podia fallar. Me'n vaig anar amb recança, però amb la promesa que m'avisarien per al seu enterrament. La vaig plorar tota la nit, cada dia, fins que vaig tornar a casa el divendres. Aquell dia em vaig assabentar que el dilluns ja l'havien enterrada, i jo no me n'havia pogut acomiadar. Durant molts anys l somiava, i ella estava enfada amb mi perquè no havi anat al seu enterrament, però no hi podia parlar i explicar-li el perquè. Al cap, potser, de 20 anys, en un somni, hi vaig poder parlar i explicar-li com la trobava a faltar i el perquè de la meva absència. A partir d'aquell somni, ella i jo hem descansat i ens hem acomiadat. Cada 14 de juliol li porto una flor. Descansa en pau, Kimi.
    3
    Icona de dislike al comentari de: Montse Pujol a juliol 10, 2016 | 21:31 0
    Respon
  7. Icona del comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 23:43
    Anònim juliol 10, 2016 | 23:43
    El dia de sant esteve ens van avisar. Ell va marxar contwnt i feliç dw viatge de noces a Indonesia. I alla va morir d accident de moto. Recordare sempre la trucada del consul. Per sort era cantant i animador infantil i la seva veu es mantw viva. Pero trobem a faltar cada dia a lnOriol....el meu germa.
    3
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a juliol 10, 2016 | 23:43 0
    Respon
  8. Icona del comentari de: Anònim a juliol 11, 2016 | 12:11
    Anònim juliol 11, 2016 | 12:11
    Jo he perdut fa poc la parella, tot és molt recent (em pregunto si mai deixarà de ser recent), però estic en contacte amb una associació de víctimes d'accidents de trànsit, i quan em senti més valent m'agradaria col·laborar-hi. També m'agradaria ajudar les persones que han perdut algú en un accident de trànsit, però no se m'ocòrrer encara el què ni el com. Deixo el correu per si algú s'ha plantejat mai el que em plantejo jo. Tenir una idea d'un en un i fer-la funcionar no és fàcil, si la idea és d'un grup, i hi ha un treball en equip, les coses sempre tenen més empenta. [email protected]
    1
    Icona de dislike al comentari de: Anònim a juliol 11, 2016 | 12:11 0
    Respon

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa