Maria Aurèlia Capmany va néixer el 3 d’agost del 1918 i va morir el 2 d’octubre del 1991. La recordem amb fragments de «La dona a Catalunya: consciència i situació» (1966).
El problema de la dona és no sol un problema no resolt, sinó que es planteja a la meitat del segle XX amb major intensitat que mai.
La societat actual no concedeix a la dona, en tant que dona, el mínim de garanties que tot ésser humà necessita per al lliure exercici de les seves facultats. Aquesta veritat tan senzilla, tan òbvia, tan fàcilment constatable, és també, encara que sembli una paradoxa, fàcil de negar.
He après a parlar de la humanitat en tant que ésser humà, adaptant les meves facultats primàries a un ofici de pensament, netament masculí, no n’hi havia d’altre, i és en les nocions que ells m’han ensenyat: justícia, bé, dignitat, llibertat, autodeterminació, lliure albir, etc., etc., que fonamento el meu raonament.
I el problema de la dona existeix. Existeix més profundament que mai perquè se’ns presenta en el camp de la vida quotidiana, de la pràctica diària, i no en el més vague i còmode de la ideologia.
No pretendré d’aclarir allò que la dona és. En primer lloc perquè no sé què és la dona. Les definicions de la dona provoquen en mi una certa desconfiança. En primer lloc perquè són múltiples i contradictòries. En segon lloc perquè rarament es defineix la dona si no és per demostrar que el seu és un paper secundari. Avui, però, el problema és un altre. Avui la dona ha entrat a ser un element actiu en la realitat social. […]
La dona ocupa avui dia, al nostre país, i només en aparença, el mateix status social que l’home. […] La realitat és, però, que (les dones situades en aquests diferents status) tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució, de la inestabilitat de la seva inserció en la societat en què viuen.
Es manifesta també, sobretot en les dones joves, una certesa d’inútil esforç, d’un desgast, d’una malversació d’energies que les vencerà, amb una pessimista certesa que no s’abatrà aquesta muralla hostil.
Quan Nicole Vedrès diu que el feminisme és un arma burgesa potser no s’equivoca, però amb les mateixes raons podria dir que el socialisme és una arma burgesa, utilitzada amb molta saviesa.
L’emancipació de la dona s’inicia pel camí de la intel·ligència. Precisament en l’exercici d’una facultat que el mascle ha decidit que li era privativa. […] Abans no formuli la reivindicació dels seus drets, algunes dones s’han introduït subreptíciament en el món de la cultura.
El 1918 és un any important per al vot de la dona. Fins els més acèrrims opositors estan disposats a admetre que en l’heroica lluita dels pobles en la guerra del 14-18 les dones de la classe burgesa s’han portat com uns “homenets”. Un dels més gran opositors dels drets de la dona, Mr. Asquith, renuncia a l’oposició dient: “És cert que no poden lluitar en el sentit de portar un fusell… però han ajudat de la manera més efectiva a la marxa de la guerra”. La frase mereix … una certa meditació. Les feministes donaven a la seva lluita una direcció ben clara: reivindicació d’esclaus, humanització de la servitud, lligues antialcohòliques, moralització de costums, defensa dels valors religiosos i morals. Però és perquè han ajudat a guanyar una guerra que se’ls concedeix el vot.
Per a ella (la dona barcelonina de la classe mitja) el feminisme consisteix a fer del seu treball un dret, no una necessitat vergonyant.
La situació de fet és que unes circumstàncies econòmiques: la carestia de la vida, una economia inestable, empenyen la dona, tant l’obrera com la de la classe mitja, a resoldre, per ella mateixa, un estat de penúria. Dins unes estructures envellides i inamovibles la dona barcelonina deixa de predicar la virtut del silenci i aprèn ràpidament unes idees vingudes de fora que adapta, com pot, a la seva situació.
És altament instructiu pensar que la feble dona no ha trobat mai cap obstacle per a llaurar els camps ni per baixar a les mines. La casta dona ha trobat fresat el camí de la prostitució. L’egoista femella ha estat exaltada en els altars com a santa. Però és difícil, enormement difícil, obtenir la direcció d’un banc, un seient a l’Acadèmia, una dignitat de l’Església, una càtedra a la Universitat.
És evident que no hi ha cap raó prèvia que justifiqui l’existència d’una Universitat Femenina. La llei de la gravitació universal, el binomi de Parmènides Ésser-Intel·ligència, no tenen sexe. Però recordem que el que es proposava fer Vassar o qualsevol dels col·legis anglesos femenins era preparar la dona per col·locar-la en pla d’igualtat quant a coneixements i sobretot quant a l’ofici del coneixement… intentaven reparar l’exclusió de segles i segles de la intel·ligència de la dona en el domini de la cultura. Intentaven, i hem de convenir que ho aconseguien, col·locar la dona en un altre nivell, des d’on la seva influència havia de produir un nou equilibri de forces. El propòsit de l’Institut de Cultura era més ambiciós. El que va significar per a la nostra ciutat aquesta institució no ha estat dit encara. He interrogat dones que havien estat educades a “la Cultura”, com se n’havia dit sempre a la ciutat, i en totes elles he trobat la mateixa resposta. Eren totes elles dones de la classe mitja, però d’estadis ben diversos dins aquesta àmplia denominació. Els diversos comentaris podrien ser resumits dient que, en entrar en aquella casa del carrer més Baix de Sant Pere, havien trobat coneixements, consciència de la pròpia dignitat, un aprenentatge útil o una confiança en elles mateixes. Si pensem en el que va significar l’obra de Francesca Bonnemaison de Verdaguer ens hem d’inclinar amb la més franca admiració.
Hem de convenir que les filles i germanes dels homes educats han tingut una molt mesquina influència en la nostra vida pública. Però, ¿seria inadequat i poc honest preguntar-nos si ha estat gaire profunda la influència dels homes educats?
El treball femení és un treball de segona, diuen els partidaris de la diferència de jornals. Evidentment si destinem tota una part de la humanitat a fer un treball de segona, educant-la per a una carrera l’òptima condició de la qual és no treballar, com ens hem de sorprendre que aquest treball sigui de segona? I perquè no ho sigui, preguntem-nos: ¿quines garanties té aquella dona que es proposa fer un treball amb tota consciència que aquest seu treball serà considerat de primera?
Només una societat que consideri la dona com un individu actiu dins ella podrà plantejar correctament el problema de la qualificació del treball femení i l’acord entre aquest treball fora de casa i les seves feines casolanes. I a partir d’aquest planteig, intentar de resoldre’l. És una fal·làcia criminal sostenir teories “protectores” sobre la feminitat, i entendridors panegírics sobre la funció maternal de la dona, i servir-se d’aquesta tesi per a explotar-la com a treballador.
El món en què vivim és forjat per la meitat de la humanitat, la meitat masculina, i el cas és que no ens acaba d’agradar. Sempre ens és lícit suposar que un món on col·laborés tota la humanitat, faria aquesta més humana, per tant, més responsable i més lliure.
La situació de la dona en el conglomerat social no deriva de cap essència prèvia perquè l’ésser humà no és una espècie natural, sinó una entitat històrica i per tant no podem plantejar el problema de la dona sense començar per plantejar el problema social i polític.
Som a l’inici d’un món nou, i en aquest món nou la dona s’hi incorpora amb un considerable potencial d’energia. El problema és com s’hi ha d’incorporar.
Quan dic que només una reforma a fons de la nostra societat podrà col·locar la dona en el lloc que li és degut, em sembla evident que, en el nostre horitzó, aquesta reforma troba la seva base en els postulats de la doctrina socialista. El problema de la dona no és un problema femení sinó el problema d’un grup d’individus injustament inscrits en la societat.
Si d’aquest llibre (La dona a Catalunya) en sorgissin una munió de llibres contradient-lo, em donaria per satisfeta.
Fragments disponibles al web de la Fundació Maria Aurèlia Capmany.
Llegiu també fragments de l’entrevista amb Montserrat Roig aquí.
Foto: ND
