Postals

Aquest altre viure

La bellesa de debò és en la natura

Farrera, el lloc on he trobat el temps

| 31/10/2020 a les 11:38h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies, Farrera, postals

Foto: Gemma Ventura


Com l'ocell que s'agafa a la branca més bonica del bosc. I no la vol deixar anar. I sa mare, empenyent-lo amb el bec, li diu: au, ves, aprèn a volar. Com l'ocell que s'ho mira tot per omplir-se els ulls d'un cel que no es repetirà mai. Dels dotze fanals d'un poble que només ha vist de lluny. Dels cirerers vermells que semblen espelmes repartides pel bosc. Del foc just que t'abriga i no et crema. De la llum que passa com un pinzell per sobre de tot, per sobre de mi. 
 
Fa onze dies que soc a Farrera i avui havia d'anar amb l'Anna a Solsona. Que per mi volia dir apropar-me a aquest món boig de fora. A tot aquest soroll que em rebenta per dins només d'obrir la pantalla. I li he dit no no vinc, i a última hora davant del cotxe: sí. I he anat a buscar la maleta i no. I feia anys que no em sentia tan bloquejada. 
 
M'hi quedo uns dies més. Sé què hi ha a l'altra banda. Em fa por. Però també sé què hi ha aquí: em fa bé. Em diu el que no em sé dir: un avió que anava recte a algun lloc tot d'una ha girat, i ha deixat un rastre que només ha durat un moment. Mitja teulada era pleníssima de fulles ocres, l'altra encara no. La tardor que cada dos per tres surto a mirar com qui viu de mirar miracles, comença a despullar-se: ve l'hivern. I el bosc camina encara que la muntanya no es mogui. De fet, tot camina cap algun lloc, les coses de dins meu, també. 
 
I surto al carrer perquè fa olor de llenya. I com si portés un cistell, me la guardo i després la busco en la memòria, com hi busco el que no dic. I entro al cementiri i cadascú està enterrat sota terra: aquí els morts i els vius tenen un lloc. I faig fotos amb els ulls a les paraules de la Coco quan em tira les cartes i diu que el diablo te va a favor, ui, el hermitaño te sale mucho. I a les del fill del ferrer mentre m'ensenya la ferradura amb l'ungla d'un cavall: quan el ferro és calent, en fas el que vols. Al veí que lliga el grèvol a la barana perquè els pardals no se'n mengin les boles: aquí no tenim rellotge, és un altre viure.
  
I és aquest altre viure el que vull: el d'encantar-me mirant allò que passa fora de mi, el de no córrer perquè sí, el de tenir el silenci de fons per escoltar el so de cadascú, ara de les esquelles, ara de qui que camina sota el balcó, el de veure com el sol surt per aquí i se'n va per allà, com amb poc pots anar fent, com la bellesa, la bellesa de debò és en la natura: en els cirerers vermells, en el cel roig, en la boira que ho esborra tot, en els sentits que recupero quan soc a prop del bosc, en aquest ritme que ves que li expliques de pandèmies i hòsties. I potser queda frívol, però necessitem bellesa per viure, per protegir-nos, per no caure en la derrota definitiva.

 

COMENTARIS

No queda gens frívol
Asolcam, 01/11/2020 a les 08:05
+0
-0
I tant que necessitem bellesa, aquesta bellesa natural que cal mirar per impregnar el nostre mirar i tirar endavant. Contemplació conscient. Gràcies x l'escrit. Preciós.
Gràcies!
Mon Folch, 01/11/2020 a les 10:14
+1
-0
La bellesa també és en les teves magnífiques paraules. Això és poesia!

Mon
Coincidències
Francesc Ventura Torres, 01/11/2020 a les 12:30
+1
-0

Tu i jo no ens coneixem. Em sembla recordar que la meva filla Eva va coincidir amb tu a Farrera aquest darrer estiu.
I dic “coincidències”, no tan sols al fet de tenir el mateix cognom, sense ser parents, però si que coincidim amb el que sentim quan som a Farrera. Gràcies a un molt bon amic, coneixem Farrera de fa molts anys. De quan la majoria dels pocs habitants del poble, eren nascuts en aquests indrets del Pallars. Els nous vinguts, eren qualificats com a “hippies”. Ara aquells “hippies” són els que han donat vida al poble. I els que hem tingut la sort de poder pujar a aquest indret privilegiat del Pirineu molt sovint, no hem sabut trobar cap poble que ens faci sentir totes les emocions i sentiments que tu has explicats tant bé en els teus escrits.
Acabo, cada vegada que no he trobat cap més solució que tornar a marxar cap a la ciutat amb la que no he trobat la manera de deslligar-me de les “obligacions” quotidianes, dos dies avans d’agafar el cotxe, ja em trovo malament. La tristesa i la mala llet fa estralls en el meu interior. I quan començo a baixar, carretera avall, i passo pel davant de la font i saludo al “Open”, que puja amb el tractor, i inevitablement em ve a la memòria la gran lliçó de geografia que anys endarrere em va donar, explicant-me tots els noms dels turons i muntanyes que envolten aquest indret..., les llàgrimes d’impotència em venen als ulls i he de reduir la velocitat per poder fregar-me els ulls. I penso, tal vegada és la darrera vegada que pujo a Farrera.
tardor
Follet Lunar, 01/11/2020 a les 18:21
+1
-0
Difícilment m'he sentit tant identificada com amb tu, Gemma
Aquest altre viure
Anònim, 07/11/2020 a les 10:31
+0
-0
Transmets en paraules emocions.... Genial

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un videoclip mostra allò que experimentem quan nedem
Imatge il·lustrativa
Una campanya del govern alemany encoratja els joves a quedar-se a casa per frenar el coronavirus