Aquesta fràgil sort

“El que escrius ens agrada molt però no ho acabem d’entendre”, m’has deixat anar mentre t’asseies a la butaca de l’habitació de les lliteres. Hiperventilo sota la mascareta mentre convisc amb aquesta barreja d’il·lusió i pànic que em fa venir-vos a veure. La culpa anticipatòria fa equilibris amb l’impuls que he de reprimir constantment per no abraçar el teu cos fràgil. De lluny, un reporter estrident recita xifres i percentatges que contraposen infectats amb població de risc, votants de Biden amb votants de Trump. Xifres i xifres que es perden entre parets gruixudes de la casa de cos del segle dinou on viviu des de fa més de seixanta anys.

“No mengem gaire als vespres –continues–, una llesca de pa i a vegades pernil i a vegades tonyina. Després venim cap a l’ordinador i mirem què ens ha entrat”.

I jo, fan incondicional a primera fila, t’escolto fent veure que no conec la vostra rutina-ritual, que es repeteix des que vas decidir fa anys, guiat per una curiositat infatigable, que aquelles màquines no se’t resistirien.

T’escolto fent veure que no sé que havent sopat agafes l’àvia de la mà i pugeu, cada cop amb més pauses, l’escala de pedra fins a l’habitació de les lliteres on dormien els vostres fills. Fent veure que no sé que encens l’ordinador amb aquell somriure trapella i fas lloc a l’àvia al teu costat apropant-li la butaca. Que no sé que quan arriben les deu en punt comenceu a repassar tota la llista de correus electrònics que has rebut durant el dia però que en realitat has seleccionat prèviament només per a ella. Notícies, fotografies antigues, receptes de cuina, música i presentacions power-point.

I l’àvia somriu i t’escolta, mentre el seu cap viatja endavant i endarrere navegant per una biografia que coneixem menys del que voldríem.

A vegades decidiu imprimir allò que més us agrada i ho guardeu en antics arxivadors a la prestatgeria de l’esquerra. A vegades retalleu i enganxeu. A vegades subratlleu amb retoladors fluorescents.

“Això últim que vas escriure també ho hem imprès”, em dius mentre assenyales dos A4 pulcrament grapats sobre un VHS de col·lecció.

I et miro aquests ulls profunds que em deixen intuir un somriure sota la mascareta. Mentre intento tornar-te’l, els ulls se’m neguen per enèsima vegada marca dos mil vint. I somric, amb la certesa de qui ha rebut l’honor més gran. Amb aquesta fràgil sort de tenir-vos. Amb l’única pretensió que, aquest que acabo d’escriure, també l’imprimiu.