Adrià Pujol: «Als lectors joves no se'ls ha d'enganyar mai»

Fent un cop d’ull a les darreres publicacions d’Adrià Pujol (Begur, 1974) trobem assaig (sobre el pecat de la gola), novel·la i les noves traduccions de Boris Vian, a més de col·laboracions televisives i en premsa escrita. És ben bé que en toca totes les tecles, de l’escriure. Aquest 2020, a més, Adrià Pujol s’ha estrenat en la literatura infantil i juvenil amb L’embús (La Galera), una novel·la en què una nena d’onze anys i la seva família queden atrapats en la retenció descomunal d’una autopista a la sortida de les vacances d’estiu. Parlem sobre el llibre, sobre com (o com no) explicar històries i com es pensa en qui les ha de llegir.

L’embús és el primer llibre que publiques per a lectors no adults. Com t’embranques a estrenar-te a la literatura infantil?

O juvenil… Tinc dues filles, de 13 i 8 anys. A totes dues m’he fet un tip d’explicar-los històries, de llegir-los-en o d’inventar-me’n per a elles. També hem jugat i juguem molt, i també hem “fet” contes plegats, amb dibuixos i tota la pesca. Diguem que les faig servir, també, per sadollar-me jo, perquè no faria res més que no fos explicar històries. Dit això, escriure per a un públic diguem-ne d’entre 8 i 13 anys és un repte, un repte gros, i els reptes m’agraden, si es tracta d’escriure. I, finalment, això de literatura juvenil és una mica una trampa: Moby Dick diuen que n’és, o ho deien quan jo tenia 14 anys, i és un dels llibres més difícils de pair que conec.

La narradora es diu com la Matilda de Roald Dahl, un personatge molt conegut de la literatura infantil. Dahl és una referència a l’hora d’escriure per a canalla?

No. Per a mi, si més no, no n’és cap. La narradora es diu Matilda perquè és un dels noms que la meva companya i jo teníem pensats per posar a la gran, que finalment es va dir d’una altra manera, però tant a l’una com l’altra els hem explicat com es podrien haver dit, fins i tot si arriben a néixer formatejades com a nens. Dahl, no obstant això, m’agrada força.

Què llegies, tu, i què en recordes?

Amb aquesta edat de 13 anys? Llegia molt de còmic, des de la xavacaneria del Mortadel·lo, passant pels superherois nord-americans fins als impagables Astèrix, Tintín, Massagran… I tinc una tia que després de la Guerra es va quedar a viure a Perpinyà i ens regalava molt de còmic francès. Alhora, suposo que ja cap als 15, llegia força aventura i por, ara no te’ls puc dir tots, però eren coses de Poe, King, i tots els Tria la teva aventura, és clar. Una cosa que ara no passa tant, és que a partir de 5è o 6è d’EGB i fins que acabaves l’institut cada any tenies “les lectures del curs”, i en aquest sentit em vaig posar les botes.

En què t’ha sigut diferent, d’escriure per a adults, l’escriure per a infants?

En res i en tot. Potser la clau és la pietat. Quan he escrit per a adults, la pietat amb els personatges, amb la llengua, etcètera, no l’he tinguda en compte, malgrat que de vegades hi tregui el nas. En canvi, escrivint tot pensant en la meva filla de 13 i els seus amics he estat volgudament bonhomiós. Això no vol dir que a L’embús no hi hagi crueltat, ironia i coses d’aquestes que s’associen al món adult, però hi són de manera molt més amorosida. Ara bé, sempre hem de recordar que els contes tradicionals per a infants són un manglar de violència en cru. En resum, res, que finalment el que compta és explicar bé una història, sigui qui sigui el lector que la tindrà.

Un embús que dura tot unes vacances (perdó, espòiler) és un caldo de cultiu perfecte perquè un escriptor i antropòleg hi dissenyi una petita nova societat. Hi ha bescanvi, algun moment de nanos assalvatjats que m’han fet pensar en El senyor de les mosques, i fins i tot un ritus funerari. T’ho has pres com un joc?

A veure. La idea no és meva. És de Cortázar i del seu conte-nouvelle La autopista del sur. Enllà d’això, la idea d’una comunitat isolada que crea una nova societat és més vella que els jueus. Però tens raó, tot plegat conforma un caldo de cultiu ideal per fer i desfer, per, com dius, jugar. Arribats en aquí, tornem al que dèiem sobre la literatura infantil o juvenil o com es digui: la mort, la por, el sexe, la violència, l’amor, l’amistat, el dolor, déu, el cos, la bogeria adulta, tot això sempre és als llibres, siguin del tipus que siguin, i en la literatura juvenil també o fins i tot més. L’únic que crec que no s’ha de fer, en aquesta mena de llibres, és prendre els lectors com si fossin, precisament, nens. No se’ls ha d’enganyar mai. La mort és la mort, l’envernissis com l’envernissis.

Al llibre s’organitza una votació per quedar-se a l’embús o sortir-ne. Què hauria votat, l’Adrià Pujol?

Sortir-ne! Només de pensar en no poder estar sol cap moment del dia em venen esgarrifances. Podia haver ambientat la novel·leta en un bloc de pisos, en aquest sentit. Jo crec que s’ha d’estar sol, com a mínim, una estona cada dia. I en un embús de cotxes o en un bloc de pisos això és ben difícil. Sol vull dir sol, amb cap humà relativament a prop.

Per L’embús hi planen conflictes familiars, la mort, el pas de la infància a l’adolescència, un protoenamorament… però és un llibre d’aventures, no hi amagues cap «lliçó». Ho dic perquè des de fa un temps sembla que alguns llibres hagin de servir per «treballar» emocions i que els nanos en treguin algun benefici espitirual. Què en penses?

Penso que tots els llibres, tots, serveixen per treballar la musculatura emocional del lector. No cal que estiguin escrits amb aquest objectiu, ans al contrari! De fet penso que quan aquest objectiu és massa evident, els llibres perden nervi. Jo de petit cremava insectes al jardí de casa. No vaig deixar de fer-ho gràcies a un llibre infantil sobre el respecte als animals. Vaig deixar de fer-ho perquè… ves a saber per què. El tema és que les emocions es treballen en contacte amb els altres, i no pas llegint-se els llibres com si fossin una catequesi.

Si és que ha de servir de res, per què ha de servir la literatura infantil i juvenil?

Per alimentar el cuc de la lectura. Un lector sempre tindrà un as a la màniga, una porta per anar-se’n, de tard en lluny, a un indret segur, grandiós, distret: la literatura. Mira’t una persona quan llegeix: si t’hi fixes, sovint sembla la viva estampa de la tranquil·litat d’esperit, i això no té preu.