La principal

La bombolla dels perdedors

«El càstig» de Guillem Sala explora les conseqüències de les marques que ens ha deixat la sort

| 11/11/2020 a les 00:01h
Especial: La principal
Arxivat a: Cambres pròpies, lectures, La principal, Guillem Sala, L'Altra Editorial, Míriam Cano

Foto: Myicahel Tamburini


La Sandra és una dona que deu rondar la trentena però que bé podria ser una adolescent de quinze anys: desendreçada, caòtica, despistada, voluble. L'Izan és un adolescent de dotze que ja sembla un home: autònom, sexual, seductor. Tots dos conflueixen als llimbs d'una maduresa estrafeta, que no els pertoquen i, potser per això se senten estranyament atrets, en una disfunció que es gesta a la infantesa i que té com a germen la por, la culpa i la manca de referents clars.
 
El càstig, doncs, tal i com el dibuixa Sala, té diferents capes. Algunes són evidents i d'altres, diria, van molt més enllà d'allò purament punitiu per explorar la culpa i la por cronificades, enquistades. La por de no ser acceptat o estimat es manifesta des de l'agressivitat cap a la resta, verbal i física, però també des del gust pel perill o l'autolesió. A L'Izan i la Sandra ningú no els ha ensenyat com s’estimen les persones i, per tant, mancats de referents, fan el que poden i sempre van coixos. Quan es troben, la identificació els aproxima i els permet no dissimular la tara, amb totes les conseqüències que això pot arribar a tenir.
 
La galeria de secundaris que envolten l'Izan i la Sandra ens obliguen a pensar, precisament, de quina banda cau la tara. Qui és més perdedor? L'Albert, la primera parella de la Sandra, que pretén fer el salt d'escriptor de novel·la juvenil a novel·la per a adults sense gaire èxit ni traça, mentre fa classes monòtones a la universitat? En Minus, amb qui finalment se'n va a viure, que ha tingut una vida fàcil però malgrat l'aparent seguretat no és capaç de veure més enllà dels seus desitjos i el seu nas? Cap dels dos és capaç de mirar la Sandra a les cames, a la cara, i treure-la de la seva "zona feliç". La família de l'Izan, malgrat l'amor, no sap encarar l'educació de l'adolescent si no és des d'una barreja de violència i desatenció. La Raquel, la germana de la Sandra, malgrat haver construït una vida de família ortodoxa i respectable, és incapaç de superar els traumes de la seva infantesa.
 
Si a La fuga de l'home cranc (L'Altra Editorial, 2019), la seva anterior novel·la, imperaven l'humor grotesc i un cert excés, a El càstig Sala se'n va just a l'altra riba per construir una història aparentment senzilla –només ho és en la forma i el retrat del quotidià– i aconsegueix que pesi sense gaire floritures, en un esforç notable de versemblança, que es fa palès sobretot en els diàlegs i els pensaments dels personatges.
 
Cal aturar-se necessàriament en la tria lingüística de l'autor. El càstig barreja català i castellà i fa un ús volgudament no normatiu del llenguatge. Podem veure-ho com un experiment narratiu o com una marca necessària de versemblança per la història que vol explicar –i el paisatge des d'on l'explica. Personalment, crec que funciona, llevat d'alguns moments en què la veu narrativa, sempre en català, sembla que s'amari involuntàriament del registre dels personatges, cosa que fa tremolar una mica  l'artefacte. Sigui com sigui, durant tota la història, el recurs de la llengua fa que la realitat quedi prou ben reflectida i, fins i tot, en una conversa entre els dos protagonistes, en què es pregunten per què sempre parlen en castellà, si tots dos parlen perfectament en català, permet que es posi de manifest, d'una manera molt subtil, una problemàtica que va més enllà de la diglòssia i que amplia l'espectre a la inèrcia o, fins i tot, al prejudici.
 
Però valorar el llibre de Sala –una història escrita amb agilitat, que es llegeix en dues tirades– només per la tria lingüística, no faria justícia a una novel·la que s'atreveix a explorar, hàbilment i quirúrgica, les conseqüències de les marques que ens ha deixat la sort i com ens hi enfrontem. El mèrit, crec, és que ho fa des de l'acceptació i no des de la superació i l'autoajuda: ni els protagonistes ni nosaltres en sortirem millors de com hi hem entrat.
 

 El càstig
 
 © Guillem Sala Lorda, 2020.
 © d'aquesta edició: L'Altra Editorial.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un videoclip mostra allò que experimentem quan nedem
Imatge il·lustrativa
Una campanya del govern alemany encoratja els joves a quedar-se a casa per frenar el coronavirus