La ventura de viure

Manuel Forcano: «Ens enamorem de les persones que voldríem ser»

L'escriptor diu que «el perill més gran de la humanitat és el de sempre: la ignorància»

| 16/11/2020 a les 15:02h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, Manuel Forcano, La ventura de viure
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és un dels poetes que més m'agraden. Per la profunditat, per les imatges tan sublims que és capaç de dibuixar amb res, quatre paraules. Però també, i me n'adonaré mentre l'escolti, per la manera com s'adreça a la vida: cau de genolls davant la bellesa, a l'hora de conèixer algú es fixa en si té qualitat humana, fa servir la paraula venerar, i es protegeix del soroll no tenint ni Facebook ni Twitter ni Instagram, sinó dedicant temps a subratllar, per exemple, el que diu Pitàgores: "És obligatori parlar amb llum". Doctor en filologia semítica, ha traduït tot d'obres de l'hebreu i de l'àrab, va dirigir l'Institut Ramon Llull, i ha treballat quinze anys amb Jordi Savall, a qui s'hi refereix com el mestre. Aprofitant que ha vingut de Rabat, on viu i on demà tornarà, avui quedo amb un home savi: no només pel que sap, sinó per com i des d'on mira.

Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
 

Foto: Gemma Ventura


Quan escrius on mires? 

La meva poesia parla de mi: és la revelació més directa i sense pudor del meu jo. Quan dic de debò què soc? En els meus poemes. El poeta és un exhibicionista, n'hi ha que et diuen: "Mira, jo sé jugar així amb la llengua". Molt bé, és legítim, eh? Cadascú ho fa com vol. Hi ha a qui els agrada més demostrar que saben rimar, que saben comptar, que saben fer coses abstractes, que saben fer una poesia que només entenen ells, que saben fer coses molt refistolades, o pedestres o ordinàries. I n'hi ha que obrim la gavardina i expliquem històries. Que van sobre mi? Sí, clar. Perquè només tinc el que he viscut. 

És bonica l'anècdota que expliques de la teva mare, quan vas guanyar el premi de Vallirana. 

Estava molt content perquè venia de guanyar un premi, però ella es va posar a plorar: "Entenc que estàs ferit i que és per això que escrius".

En parles, dels bocins. 

Tots tenim ferides, i és una cosa natural del viure, però l'artista sap transformar els talls, que és el que ens fa sobrevalorar els plaers, en versos. 

"En veure't,/ els ulls se'm van agenollar". En els teus poemes hi ha un rerefons de respecte. 

És l'astorament, la veneració. Pots prendre moltes decisions a la teva vida, i alguna d'elles és venerar certes coses.

Com quines?

La bellesa: les coses que m'agraden les trobo sobrenaturals. Un cos, una música: hi caic de genolls. La sensació de bellesa em supera. Una vegada vaig anar a París per la tesi, i la meva mare, que era pianista, em va dir: "Compra flors i posa-les a la tomba de Chopin", i vaig pensar: "Que maco, aniré al cementiri de Père-Lachaise, i m'agenollaré davant la tomba de Chopin", perquè m'agrada molt i ma mare el tocava molt a casa. Vaig arribar al cementiri, vaig trobar un guarda i li vaig preguntar: "Escolti, la tomba de Chopin hauria d'estar aquí i no hi és". I em va dir: "Veu aquesta muntanya de flors? Està a sota". Vaig caure de genolls. No davant la tomba de Chopin, sinó davant la veneració de la gent per la tomba de Chopin. És maco veure que hi ha alguna cosa més enllà de tu que és superior.

I viure-ho, que no tot et passi per alt. Meravellar-se. 

Mentre vius, meravellar-se és maquíssim. Fer: oh! 

Com un nen. 

M'encanta quan em passa això. A vegades dol, perquè hi ha coses que et meravellen i no les pots haver. 

Però existeixen. 

Exacte, almenys hi són. 

Què vol dir estimar una persona?

Venerar-la. Venerar certes coses que té i mirar de conservar-ho. Estimar és un verb que implica admirar. De fet, també ho dic més o menys així en un vers: Ens enamorem de les persones que voldríem ser. 

Ara m'explotarà el cap pensant en els homes de qui m'he enamorat.

Segurament en tots hi trobaràs alguna cosa que a tu t'hauria agradat tenir. Estimar vol dir reconèixer la meravella en l'altre i si fas camí amb aquesta persona, mirar que aquesta admiració i meravella es mantingui amb el pas dels anys, de la rutina. 

I com ho fas?

Amb paciència, amb treball, amb absències i presències. 

Desaparèixer també, no?

Sí, perquè a vegades va bé airejar. No sempre surt bé, ara tinc una parella que fa gairebé quinze anys que estem junts. Aquí estic demostrant treballar molt a fons, perquè costa, no és fàcil, però és bonic treballar per mantenir la sensació de meravella. 

Llegint el teu llibre Llei d'estrangeriaveus que quan coneixes una persona és com si anessis a un altre país, tot és nou, fins i tot el llenguatge.

És que l'altre és molt diferent de tu. Som illes i tu n'ets una i ell, una altra. 

I fem de turistes. 

I què passa allà? Et fiques a la vida de l'altra persona, de l'altre cos, dels seus records, de la seva memòria. Ets un estranger, per tant hi ha una mena de llei d'estrangeria i tots l'apliquem: una frontera, uns visats. Actuem amb els altres com si fossin estrangers de nosaltres. 

Al poema Distàncies I escrius: "Però ni tan sols t’hi has acostat./ La timidesa és un espantaocells/ que voldries mort a cops de bec." Em fa pensar en el primer desig. 

He publicat molts llibres, i la meva poesia és una mena de tesi doctoral sobre el desig. 

Què me'n diries?

En un poema dic que costa molt de definir, de dir, és un calabós. La Càbala jueva diu que el desig és com la fe: el sentim, però no el podem explicar. L'home és transcendent: pot tenir fe, creure en un més enllà, i també sentir aquesta atracció envers l'altre. I és una força que dius: d'on ve? La meva poesia és un esforç per descriure-ho.

En què tens fe?

És a dir: en què tinc esperança, perquè la fe no és més que una esperança. En que no se m'acabi aquesta sensació de tenir ganes d'ajuntar-me amb el que desitjo. L'atracció és un imant, i ho dic en un vers: "Si ets ferro, ves cap als imants". 

"I hi ha els amors/ que encara han de venir,/ un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu/ armat fins a les dents."

Hi ha moments que tens esperança que un dia trobaràs aquesta persona que t'atrau i amb qui és possible compartir un tros de camí de la teva vida. Hi ha un poema que vaig escriure a Líbia, que es diu Leptis Magna, en què m'imagino com els sacerdots romans amb togues blanques pujaven i baixaven les escales d'aquell temple derruït, i vaig pensar: això és com l'amor. Ells anaven cap al temple: potser d'alguna runa vindrà algú caminant cap a tu. Cadascú, des d'una runa diferent. Són poemes escrits en un moment que dius: bé, ja m'enamoraré d'algú, o segur que vindrà algú, o segur que està venint algú i encara no el veus. 

"No recordo/ quin mes era d'estiu,/ ni quants dies vaig quedar-me,/ l'horitzó del riu ample i tu/ als meus ulls./ Potser/ va ser només un dia./ Però el recordo cada dia." Quin paper juga la memòria en l'amor?

Moltíssim. Sempre dic que la meva poesia és com un museu i els poemes, vitrines. En la vitrina d'un museu arqueològic què hi ha? Una nansa? Un tros d'àmfora, de fletxa, de casc? A les vitrines no hi ha peces senceres, hi ha estàtues que a vegades els falta el cap, el sexe, els braços. La memòria són trossos, perquè al final tampoc ho retens tot. Si escrius un poema, evites que es desdibuixi, perquè has posat aquell tros dins una vitrina. I obres el museu a tothom, perquè el llibre va per fora. Sé que quan escric un record d'amor en un poema, no s'oblidarà mai: és la manera de fer-lo perdurar fora de mi. 

Cada dia reserves mitja hora per llegir. Cuides el teu temps i la teva soledat?

Necessito molta soledat, i quan creo faig un viatge cap a mi. 

És com una oració?

Sí: et concentres en tu per després direccionar-ho cap a fora. Cada dia, em reservo un temps per llegir una estona, per concentrar-me, i si noto una cosa més, escric. I si no ho noto, estic amb mi i ja està. 

Estar amb tu està bé, oi?

Sí, una estoneta. És un efecte dòmino, dius: avui no escriuré res perquè no tinc el d'això d'escriure, però no ho saps, perquè llegeixes una frase que et pot provocar un clic-clic-clic, i comencen a caure les fitxes i et surt un vers. 

Em sabries dir alguna de les últimes coses que t'hagi fet clic-clic-clic?

Sí, ahir: Pitàgores diu que és obligatori parlar amb llum. Ho vaig subratllar: uau, que maco. I això em va començar a fer caure fitxes de dòmino, idees per a un vers. Em provocarà una cosa segur, perquè em va impactar, no vaig poder continuar llegint. 

No tens Twitter ni Instagram ni totes aquestes coses. Per què?

Perquè em defenso, em reservo. Crec que això és soroll. El poeta ja obre la gavardina, i al Facebook obres la pell: ensenyes les vísceres. Vull ensenyar la meva poesia, però no el meu dia a dia. 

Com veus aquest excés d'egolatria cap a un mateix?

Innecessari. Vaig tenir Facebook una temporada, però me'n vaig donar de baixa perquè vaig veure el que representava: se'm menjava el temps. Estava dient: això m'agrada, això no m'agrada, això m'agrada, això no m'agrada. Quina obligació tenia de dir-ho?

Fas de jutge. 

I a qui li importa el que m'agrada i el que no? Al final no deia res. I semblava que cada dia havia de fer-ho perquè els meus amics penjaven coses i al final del dia me n'adonava: quanta estona has estat amb això en lloc de llegir? I ho vaig matar. I estic molt bé, la gent parla d'Instagram i...

...tu estàs amb Pitàgores. 

Que és una altra manera d'alinear-se. Ells tampoc necessiten Pitàgores, no passa res. Però jo prefereixo estar amb Pitàgores que mirant l'anatomia dels altres. 

Es parla de l'ego dels artistes. Com ho vius? 

M'agrada saber que el que faig i considero bell també és bell per als altres. Hi ha moltes persones que m'escriuen dient-me que els meus poemes els han agradat, i penso: val, l'he ajudat, li he embellit els dies que s'ha passat amb el meu llibre, que és el que jo sento quan llegeixo un bon llibre de poemes: m'adornen la biografia. M'afalaga, però no em pugen els fums al cap: seguiré fent el mateix.

De què et protegeixes més?

D'una sensació general de soroll. Dispersió, desconcentració, desgavell. Tot és molt efímer, volàtil, ordinari. 

Què trobes a faltar?

Trobo que a vegades és tonto que algú et digui: "He anat a comprar el pa". Jo he de perdre temps sabent que has anant a comprar el pa? Si m'ho diu un amic íntim perquè anant a comprar el pa ha vist un noi que li agrada molt, val. Però si és només perquè ha anat a comprar el pa, és una pèrdua de temps: per a ell i per a qui ho llegeix. Aquesta exposició massiva a les xarxes ens acosta més a tothom i a mi no m'interessa tothom, sinó segons qui i segons què ha fet. Igual que jo no interesso a tothom: és natural. Ho considero un desgavell. És com si et llancessin al mig de l'oceà, no saps on és la costa: cap a on nedes? 

Tampoc tens el valor del temps. 

Passa volant i el perds. Ara el telèfon té una aplicació que et diu: has passat tantes hores mirant internet, i et quedes parat: només de mirar whatsapps, d'enviar correus electrònics, de mirar el diari, mires l'estona que és i déu n'hi do. I si hagués llegit en lloc d'això? Quants parlars amb llum hagués llegit? Quantes fitxes de dòmino més hauria pogut fer caure? 

Havent viscut tants anys a fora, a Jerusalem, Damasc, Alep, El Caire, i amb aquesta perspectiva que tens, quin diries que és el perill més gran de la humanitat ara?

El de sempre: la ignorància. Quan la gent no sap les coses, actua sense cervell i és molt perillós, perquè els qui no tenen cervell, si manen, ens fan anar per mal borràs, i això és el que està passant. La humanitat està mal portada perquè no es valora prou l'educació, la cultura, i en paguem un preu molt alt i d'això la gent no n'és conscient. La meva gran por és la ignorància. He viscut a aquests països que són molt bonics i interessants, però tenen uns índexs d'analfabetisme molt grans, i es nota amb les actituds de la gent. La gent ignorant té moltíssimes més supersticions i prejudicis. 

Però fins i tot aquí que tenim educació, a vegades penso que no n'hi ha prou amb això.

No fa falta només tenir un edifici que fa d'escola, sinó un sistema educatiu que et porti a valorar el que estàs aprenent. El gran mal és la ignorància, que és la rebaixa d'aquest nivell educatiu, i l'estupidesa humana, que la tenim a dins i també creix. 

Vaig entrevistar el Jordi Savall... 

El mestre. 

...i deia: «El món funciona malament perquè ens hem oblidat de la bondat». La intel·ligència té a veure amb la bondat?

Molt, perquè la intel·ligència et fa entendre l'altre. I si entens l'altre, pots ser generós, tendre, bo. Si entens l'altre, les causes de l'altre, del que li passa i del que és, pots actuar en conseqüència. La bondat és intel·ligència: si entens l'altre, ja no el matxaques ni deixes que et matxaqui, perquè ja saps per on va, l'entens. 

Estem molt connectats: sé per la pantalla que s'ofega gent al Mediterrani, però desvinculats: no hi faig res.

Eneas va fundar Roma i era un immigrant que va venir amb una pastera escapant de la guerra de Troia. Fundador de Roma: la mare nostra! Veus els immigrants negres amb els carros buscant ferralla i potser un d'aquests és Eneas, i tu què li diràs: deixa'm estar? No, perquè: i si és Eneas?

Dignitat. 

Sí, primer de tot perquè són persones, i després perquè estan en una situació difícil. Potser algun d'ells en un futur és un Picasso, un Mozart. L'home té moltes capacitats, i encara que el vegis amb un carretó recollint ferralla, pot ser un personatge sapientíssim. Em rebenten les actituds xenòfobes. He tingut la sort d'estiuejar al Cabo de Gata, i de banyar-me a unes platges meravelloses, però trobar roba i barques destrossades de pasteres que arriben a la nit escapant de la mort, de les màfies. I penso: potser aquí ha desembarcat Eneas i no ho sap ningú. Jo estic amb un estranger: el meu marit és un immigrant indi d'origen persa que va anar a treballar a Alemanya i d'Alemanya el van enviar aquí. I ara estem al Marroc, i quan anem en cotxe es pensen que és el meu xòfer, perquè jo soc el blanc.

Com viviu ser parella al Marroc?

Dissimulant: som dos amics que comparteixen un pis. L'empresa alemanya que va contractar el meu home ja li va dir: si aneu al Marroc, el Manuel no existeix. Jo tinc la meva habitació, ell, la seva. La dona de fer feines sap que aquí viuen dos homes, i que cadascú té el seu espai. Però ens és igual: he viscut molts anys als països àrabs i fa molts anys que dissimulo tot això, perquè o ho fas així o vas a la presó.

Què és la felicitat?

Ser conscient que tens allò que desitjaves i poder-ho conservar. I podem desitjar moltes coses que no tenim, però arriba un punt que és millor dir "què tinc" i no "què vull". I del que tinc, veure com n'és de bo ser-ne conscient. Perquè sempre podem dir: "Ai, jo voldria la lluna". Però ens passem la vida plorant perquè no la tenim mai.

D'una manera estàs ple i de l'altra, buit. 

Exacte. Els que tenen mala sort és perquè no són conscients de la bona. 

Del llibre de dites de Jafudà Bonsenyor que has traduït, n'he subratllat això: "Digué un savi: tenir cabells blancs m'amoïna, però encara em sap més greu que em caiguin, i és curiós com ens molesta perdre una cosa que no volem pas". I això: "Digué el savi: allò que guardis del teu enemic no ho descobreixis al teu amic, perquè els cors canvien de parer".

Amb les persones hi pots ser molt amiga, però poden passar coses i aquella persona se't pot girar i si li has descobert molt de tu, t'arrisques a quedar molt al descobert. I d'això dels cabells diria: tenim una edat i se'ns van posant blanques les barbes. Ens anem emblanquint. En anglès tenen una frase molt bonica que és: I'm getting older gracefully. Si et resisteixes al que és impepinable, patiràs molt. 

Com veus la mort?

Soc molt pràctic: com una cosa natural, hi estem destinats: des que neixes, comences a morir. Per tant, la vida és un tros de camí, fins que hi ha aquesta altra porta, que no sabem on duu, que potser no duu enlloc, però que la traspasses segur. Ni m'espanta, ni l'odio. 

La teva mare va morir fa uns mesos. 

Sí, d'un càncer del cervell. Però va durar molt poc, d'ençà que li van diagnosticar fins que va morir ha sigut molt ràpid, i ho ha fet molt bé.

Què vols dir? 

Ha fet bé de morir així: ràpid, indolora, sense causar molèsties. Això no ho esculls, però ha tingut sort que el seu camí cap a la mort hagi estat així. No te n'adones i se te'n va, se te'n va, se te'n va. I ella ens ho va dir: "Estic preparada". 

Aquesta cosa que tens de ser tan pràctic, fa que visquis el pas del temps d'una manera concreta?

Soc molt conscient del present que tinc, no fabulo massa. Visc molt al dia i m'adapto a les coses: si toca patir, m'adapto al patir. Per tant, al temps també. No tinc grans aspiracions de futur, perquè potser demà passat em cau un test al cap. Tinc somnis, m'agradaria anar aquí, saber escriure una novel·la, però no pateixo per aquests somnis, m'agrada tenir-los. No sento una urgència boja per fer-los, perquè considero que he tingut la sort de complir-ne molts. 

El que em fa l'efecte quan t'escolto és que hi ha gent que té un tel de frustració, més aviat tu ets el contrari, oi?

Estic content dels llibres que he pogut publicar. De les coses que he après. Dels països on he viscut. Dels amors que he tingut, que alguns m'han fet bé, alguns mal, però tots m'han ensenyat coses. Si ja tinc cinquanta-dos anys: a partir d'ara, tot regalat. Ara vindran els moments d'envellir. Considero que els moments bons d'una persona són els de joventut, els de força, els de plenitud. Per això, cada dia que passa el considero un petit triomf, perquè som tan fràgils, hi ha tantes malalties. Si estàs bé, escrius, vius, com no ho has de celebrar o agrair?

Aquesta secció es diu La ventura de viure

Hi ha gent que té altres condicions de vida, i la vida li és més penosa, però he tingut la sort i el privilegi que em sigui plaent arribar fins aquí. Hi ha qui em diu: escrivint sempre mires enrere. Però és que és l'únic que tinc, què vols que digui del davant, jo què sé.

Què és el que et fa fort?

Visc al Marroc, per anar-hi ens vam endur moltes poques coses de casa, i les altres les tenim guardades en un magatzem i no les necessitem. I me'n vaig adonar: què fèiem vivint amb tot allò?

Normalment pregunto: què has après, però ho canviaré per: què et falta per aprendre?

Que difícil. Només sé que si no quedessin coses per aprendre, no podria viure. Quan el Santi Vila em van dir de ser director del Llull, vaig pensar: "Aprendré moltes coses: sí". 

I me'n diries una, que hagis après i t'hagi enlluernat?

Quan vaig fer de director del Llull, era una posició estranya a la meva naturalesa, perquè no m'agrada dirigir. Però dius: val, abandono la meva faceta creativa durant tres anys, per dedicar-me de ple a l'administració i a ajudar els altres artistes del país a sortir a fora i a promocionar-se. Vaig aprendre que la feina administrativa la fan moltes persones. Jo, com a director del Llull, havia de representar la institució, parlar amb els polítics, em va tocar un moment difícil amb el 155, però vaig aprendre que el director s'ocupava també del seu equip, que són setanta persones que treballen administrant subvencions i organitzant actes culturals, i també tenien els seus problemes entre ells. I venien a la meva taula, perquè jo era el director, i me'ls exposaven i de sobte em demanaven consells, judicis, sentències. I em sorprenia, pensava: quan vaig acceptar el càrrec de director no em pensava que hauria de dirimir, com el rei Salomó, disputes de personal. Em va fer estar atent a la naturalesa de les persones, amb els seus problemes que a vegades esdevenen grans tragèdies si no hi ha res més. Però també em va ensenyar molt treballar amb el mestre Savall quinze anys. 

Hi ha alguna cosa que t'hagi dit alguna vegada i que se t'hagi quedat gravada?

Moltes. Per a mi és un mestre i una llum, va ser molt bonic quan em va trucar, jo vivia a París i: "Senyor Forcano?". "Sí, qui és?". I pensava: qui em truca de Barcelona si soc a París? "Soc Jordi Savall, vingui'm a veure". "No puc, mestre, visc a París". "Jo també soc a París, vingui'm a veure". Vam anar a sopar i em va fer baixar de París: "Jo investigo música antiga de la península ibèrica i què trobo? àrabs i jueus, vostè parla hebreu i àrab? Vull un escriptor al meu costat, que escrigui els projectes, que m'ajudi a parlamentar, a descriure tot el que faig a les institucions, al rei aquest, a l'altre, als presidents d'aquí i d'allà". Em va ensenyar una cosa molt important: la qualitat humana: des que he treballat amb ell em fixo en la qualitat humana de les persones, no puc estar amb gent que no en tingui. 

I com la identifiques?

De seguida, quan parles amb algú ho veus. Amb el Jordi Savall la matèria primera era la bellesa. Tot era bell: la música, l'orquestra, les lletres, els concerts, els llocs on tocàvem, les flors, els aplaudiments, els velluts, els sopars. Era una droga. I quan trobes noves persones amb qualitat humana és quan dius: aquí hi ha la bellesa a què estava acostumat. Esculls millor amb qui et relaciones. I no vol dir que no hi hagi problemes, però es resolen d'una altra manera.


Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.


 
 
 

COMENTARIS

Caic de genolls
Anònim, 17/11/2020 a les 09:02
+2
-0
Doncs sí. La bellesa i caure d genolls. Explicat amb poques paraules.
M'agrada dir q si he pogut llegir l'article és per les xarxes.
Però sí, millor més silenci.
Gràcies poeta per la bellesa dels mots.
Gràcies Catorze per publicar-los
Viajar y recordar
Carlos Escuder, 17/11/2020 a les 10:39
+4
-0
Es curioso. Tengo el mismo pensamiento. Cuando conoces a una persona es como viajar, explorar un "territorio" desconocido, entrar en él y enriquecerte.
También coincido con su definición de la memoria (trozos en un museo). La memoria es una romántica y tiende a recordar lo bueno. La fotografía en cambio es una historiadora y te muestra el pasado tal cual fue.
Delícia
Gina Raymat, 17/11/2020 a les 18:05
+4
-0
Quina delícia llegir aquest senyor! Gràcies Manuel Forcano! Gràcies Catorze!!
La veneració
Anònim, 18/11/2020 a les 08:51
+3
-0
Veneració a la bellesa. Veneració a la veneració de Chopin, de la seva tomba. Veneració a les persones que et fan sentir admiració i que per tant et fan enamorar; veneració que falta en l'educació: veneració al mestre, als seus ensenyaments, al feto de tot alló que aprenen junts alumnes i mestres. Veneració a la vida, a la música a l'art ... Veneració a la llum que et dóna la saviesa d'apreciar tanta bellesa. Veneración a la teva mare...
Gràcies.
Res
Marta Pruna, 18/11/2020 a les 13:55
+3
-0
Cert Manuel, la ignorància és un perill.
Invertir en educació, en llegir els grans, parlars de llum. L 'has clavat.
Un vent lleuger travessa el paisatge,ser-ne conscient. Estimar. Poc més
gràcies
cirera, 23/11/2020 a les 00:24
+0
-0
no sé com ho fas gemma però fas que m'enamori de tothom a qui entrevistes

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un videoclip mostra allò que experimentem quan nedem
Imatge il·lustrativa
Una campanya del govern alemany encoratja els joves a quedar-se a casa per frenar el coronavirus