Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, em rep al seu despatx, vestit de negre com sol ser habitual, i amb una manotada a l’esquena. Vam treballar cinc anys plegats i ara vinc des de l’altra banda, a fer-li la primera entrevista de la meva vida. L’oficina, que amb el festival en marxa solia ser una olla de grills, està fantasmagòricament deserta. No sé si em fa més pena que por. Plou. Llum grisa. Fa una setmana que tenim els teatres tancats.
Foto: Martí E. Berenguer
Comencem amb el que cal preguntar: Com valores les decisions polítiques que s’han pres amb el tancament dels teatres?
No les valoro. És una cosa que ningú no sap què ha de fer. Tots fan sobre la marxa i per tant…
Sí, però el sector cultural és queixa: La cultura també és feina, hem d’obrir, etc.
Ja entenc que des del sector cultural es diu això. Ho entenc i tenen raó, però també han tancat a Alemanya, també han tancat a França, també han tancat a Itàlia, també han tancat a Bèlgica. Així que…
No hi ha gaire alternativa?
Jo no en tinc ni idea, com que no soc d’aquest ram.
Però tens la teva opinió.
Sí, però tu has de treballar amb les condicions que tens, i les condicions que tens ara són aquestes. No sé dir-te. El que vols que et digui no t’ho diré.
No, no, jo no vull que em diguis res.
No n’estic segur, saps? Els de la restauració han matxacat molt quan hem estat oberts nosaltres, dient: Hòstia, en un teatre n’hi ha 300 i aquí que som sis he hagut de tancar. Per tant, és una cosa bastant general. Jo no en tinc ni idea de com va. Jo crec que ni ells, els que han decidit, no saben què s’ha de fer. Per tant és una cosa que ningú no sap. Ells van provant i nosaltres ens hi hem d’adaptar.
Sí, però aquesta manera de provar: ara estem amb la cultura i mantenim obert, ara ens en desdiem, és una mica inconvenient per planificar-se.
Per planificar-se és una catàstrofe. És a dir, cada setmana ha anat canviant tot. Primer els aforaments. Als que ja hi cabien, digue’ls: Noi, no hi cabies, tu; et vam vendre l’entrada però ara ha canviat. Després avança els horaris, quan tens els horaris avançats, la qual cosa en el nostre cas vol dir no sé quants milers de mails, no sé quantes entrades canviades, aleshores: no, tampoc. Per tant és sobre la marxa. Ara, jo crec que l’únic que els mana són els hospitals. I quan veuen que a l’hospital hi ha perill…
Però a tu no et sembla que s’actua des de la por? Que en lloc de dir «Si hem de fer això, ho fem», ho anem fent de mica en mica i al final és pitjor?
Jo crec que no hi ha una por, sinó que hi ha moltes pors. Hi ha la por de la malaltia, hi ha la por dels hospitals, hi ha la por de l’economia. I a la vida, quan només et deixes guiar per pors, malament. Amb les pors cal tenir alguna seguretat, i aquí no n’hi ha cap, de seguretat. L’única seguretat, pel que es va veient, és que si ho tanques tot, no quedarà res. L’únic sistema que ho ha solucionat [riu amb els ulls] sembla que són les dictadures. Vist des d’aquí, els xinesos sembla que són els únics que se’n surten. Per tant, no sé si és un bon consell per la humanitat això. [riu] A veure, a mi no m’agrada, a nosaltres ens va fatal que ho hagin tancat tot, però entenc que el problema és molt més gran que nosaltres en concret i, per tant, si la “solució” és aquesta, el que des del meu punt de vista han d’intentar és que la gent que viu d’això, com la gent que viu de vendre cotxes o de la restauració, se’n pugui sortir. No vull dir que es guanyi la vida, sinó que sobrevisqui durant aquest temps. La resta… buf, què vols que et digui?
I el festival entenc que serà deficitari aquest any.
Em penso que sí. [riu]
I què passa amb aquest dèficit, sent com sou un festival amb un finançament mixt públic i privat?
El festival té tres fonts d’ingressos: les taquilles, les subvencions i els espònsors. Les taquilles es reduiran, ja es reduïen perquè anaves amb un aforament del 50% i ja ho prevèiem així. Tret d’aquestes setmanes de tancament, la resta ja ho prevèiem. Els espònsors es redueixen molt, però ho teníem més o menys previst. El que no canviarà són les subvencions, crec. En principi, segons diuen, no canviarà. Per tant és amb això que s’ha de treballar. Quedarà segur una part de forat. Qui l’ha de tapar és qui el fa, a Temporada Alta és l’empresa, en el cas del GREC, l’Ajuntament de Barcelona. En el nostre cas ho cobrirà la part privada, doncs, no sé si sortiran ajudes suplementàries. També és veritat que nosaltres ho hem fet bastant mesurat tot, eh?
Entenc que amb els contractes ja us vau blindar per al que pogués passar.
Per contracte, normalment les funcions, si no es fan per causa major, no es paguen. Nosaltres què fem aquest any? El que són internacionals apliquem això tal qual. Sí que paguem les despeses que hagin fet, si s’han comprat vols, etcètera. Els que són del país –pels quinze dies de tancament d’ara, que és el que jo puc dir-te–: de 21 espectacles, dos els suspenem i els passem a programació del Festival o del teatre de Salt de 2021. Tots els altres, cobraran igual, perquè les produccions i coproduccions les paguem igualment; amb la situació en què està la gent del ram…. I després, els que no ho poden fer presencial, el farem virtual i, per tant, també pagarem.
Parlem de la virtualitat. Ja d’entrada el Festival es va plantejar amb una part de programació a distància. Amb aquesta modalitat teniu diversos apartats: el catàleg, que són una sèrie d’enregistraments d’obres a les quals s’accedeix amb un pagament únic de 3 euros.
Això és increïble l’èxit que té. Cada dia ho compren 30 o 40 persones. Cada dia, cada dia.
I a banda de comprar-ho, la gent mira contingut?
Sí, sí, en veuen, i això que són en llengua original, no són subtitulades. Hi ha obres d’aquí i de fora. També tenim un apartat de streamings: obres que es fan al teatre i s’ofereixen en directe amb multicàmera i realització en directe, com l’espectacle inaugural. I Déu n’hi do, aquell dia, per exemple, ho van comprar 400 persones: per tant hi havia més gent veient-ho des de casa que gent al teatre. També fem el Torneig de Dramatúrgia amb streaming, i funciona. Ho fem des del teatre, amb el teatre buit, però així els actors treballen, els tècnics treballen… i tothom cobra. Algunes coses de les que suspenem les passarem a streaming.
Però clar, en streaming ho feu un sol dia i després ja és la gravació, no?
Sí, és clar, ho fem un dia, seria d’imbècils fer-ho més d’un dia en streaming.
Oh, no sé si seria d’imbècils. Una de les coses essencials del teatre no és la irrepetibilitat de cada funció? Fa poc Àlex Rigola, en un fil de Twitter, carregava contra el teatre en pantalla, i deia: «El teatre a la tele és la mort del teatre». Perquè ficar un teatre en una pantalla seria trair el gènere.
Sí, és trair el gènere, però jo trobo que viure com vivim ara és trair la vida. Viure en un lloc en què no pots anar a un bar, a un restaurant, no pots quedar amb més de cinc amics, no pots anar al poble del costat el dissabte o el diumenge, també és trair el viure. Per tant, també és una situació estranya i tires com pots. Ja ho sé que no és el mateix que anar a teatre, però tampoc no és el mateix haver-te de menjar, sobretot si no saps cuinar, merda a casa teva cada dia.
Aquest no és el teu cas i ho sabem.
No es tracta de dir: en una situació normal em quedo a casa a veure teatre; es tracta de dir: com que no es pot fer, es fa així, perquè la gent de teatre treballa, cobra, i la gent pot continuar-ho veient, i la prova és que la gent ho mira. El que fem a distància ho faries en una situació normal i estic segur que ho mirarien quatre gats. Bé, i a part d’això, també hi ha espectacles que es graven i s’emeten, és a dir, aquests no són en directe. I després hi ha un apartat gros que és el que en diem nous formats, que és el que jo crec que quedarà, que quan hagi passat tot això, aquests nous formats que no són teatre ni són cinema ni són no sé què, continuaran sent als festivals.
I què defineix aquests nou formats?
És que com que no sé quins són, perquè són nous… Aquest any vam dir: Farem l’A distància, no per tenir èxit, sinó per anar provant. Un que ha funcionat i que jo no ho hagués dit mai són els Zooms: un actor o una actriu des de casa seva amb el seu ordinador i res més, amb uns textos, per exemple, la Irene Escolar va fer el Lorca, estava superbé. L’Anna Alarcón fa la Psicosi de la Sarah Kane, o l’Ivan Benet, que fa el Kafka. La gent paga 8 euros, ho veuen màxim 70 persones. La gent quan acaba aplaudeix, és una marcianada. A priori diries: Això a qui collons li interessarà? Doncs són plens i n’hem de fer més funcions! Un altre format nou: el que fa Cabosanroque amb l’audioguia per a supermercats. La idea és molt maca, i només es pot fer amb pandèmia, mentre la gent vagi amb mascaretes. Et baixes una aplicació al mòbil. Tu vas a un supermercat i el mòbil et va dient a quina secció has d’anar. És una història policíaca. Hi ha altres nous formats. Amb això ha passat com ha passat amb tot, amb les empreses i el puto teletreball i aquestes hòsties, no?: la digitalització. Ja hi havia gent que feia aquests tipus de formats i això simplement ho ha accelerat. Aquest és un apartat de la programació a distància que jo crec que a mig termini és el que tindrà més sentit.
La cosa és si portar les arts escèniques a les pantalles serà un perill de contaminar-se del llenguatge audiovisual.
Però avui dia ja no hi ha un llenguatge propi. Hi ha unes estructures, unes bases, que són les pròpies, però que sempre s’han contaminat. És com si em diguessis que portar la música al teatre és contaminar-lo d’un altre llenguatge. Quants anys fa que el teatre està contaminat pel cinema? La Katie Mitchell, la Jatay, és això. Per tant, el teatre ja estava contaminat. Jo crec que la contaminació és bona. O pots dir: no m’interessa. Una altra cosa és la moda: la moda que tothom hagi de posar una càmera, o un micro, això és un rotllo. Jo crec que el teatre en pantalla no és cap mal. «Oh, això canviarà el teatre», diuen uns; «Això matarà el teatre», diuen els altres. Què ha de matar el teatre!
El teatre ja és mort?
Tots nosaltres som morts. La idea és aquesta: provar formes noves i a veure quines funcionen i quines no. Ja ho anirem veient. També tenim l’apartat de teatre-cine, que això ja ho ha provat HBO: agafar textos teatrals i donar-los amb una cosa que no és ni teatre ni cinema, que és un híbrid estrany amb el qual s’ha de veure què passa. Amb el tancament de dues setmanes, moltes coses les passem a pantalla. Que ja ho teníem pensat, perquè ja sabíem que passaria això. Ho sabia tothom. Tot el que hem pogut recol·locar d’aquests quinze dies ho hem recol·locat, i hem allargat el festival. Per si no era prou llarg, encara l’allarguem dues setmanes més. I la resta ho posem a distància.
Així, creus que la manera com vau plantejar d’entrada Temporada Alta 2020 va ser encertada o que va ser un error? Es va plantejar amb un optimisme excessiu?
Encertat, jo crec que no ho és mai. El que passa és que, clar, a posteriori és molt fàcil de dir… Ja saps que jo soc pessimista, però aquesta malaltia m’ha portat a veure que soc molt optimista; massa! [riu] Crec que dintre de tot no estava mal pensat. La gran decisió era: fem o no fem festival? Perquè l’opció fàcil… no, fàcil, no, l’opció racional és dir: si aquest any hi ha això, no fas festival, que és el que ha fet Broadway, per exemple; Broadway ha tancat un any. Per què fas festival? Fas festival per tres raons: Una: Jo crec que el que desaparegui, costarà molt que ressusciti. Dos: Si perds el contacte amb el públic, encara que continuïs, et costarà molt un altre any. I tres, que potser és la més important: Estem en un moment que la gent d’aquest ofici, o treballa o… és que aquest país no és com d’altres, eh? Com aquí al costat, a França, que té els intermittents, que treballant ara no sé si eren 60 dies, cobren si poden demostrar que no poden treballar; aquí no, aquí la gent no està coberta.
Explica’m això del públic.
La importància de mantenir-hi el contacte es veu ara que portem uns dies tancats: la quantitat de gent que passa del presencial al virtual, jo no m’ho hagués pensat mai. Amb la programació virtual, jo pensava: Bé, és una prova i jo-què-sé, ja veurem què passa.
Potser hi ha una mica de desesperació, no? Amb aquesta necessitat de fer veure que continuem fent vida normal.
És que jo no crec que sigui vida normal.
He dit “fer veure”.
Qualificar de normal una cosa com anar a fer un dinar amb uns amics o fer el puto Nadal sent deu en comptes de sis, anar a teatre, això no és vida normal, això és vida, és LA vida, no és gaire res més, perquè la resta, si és només treballar i tancar-se a casa –o pitjor: tancar-se casa a treballar o tancar-se a casa sense feina–, això no és vida, això és una merda. La gent vol altres finestres. La gent ho necessita. Ha passat una cosa curiosa: les funcions que s’han fet amb gent a la sala no tenen res a veure amb les d’abans, eh? Són molt diferents, molt. Primer: amb com la gent ho rep. En les funcions que hem fet, la gent era a teatre com si fos una cosa realment excepcional, tan excepcional que passava una cosa que no havia passat mai: que en sortir tothom em donava les gràcies. I jo: Perdoni, vostè ha pagat l’entrada i… què m’expliquen a mi! I parlant amb actors, t’ho diuen: «Hòstia, la gent ho rep d’una altra manera». I una pura anècdota: jo dec haver vist una vintena de funcions presencials. No he sentit ni un estossec. Ni un. Ni un puto caramel. Parlant amb d’altres del sector, amb el del Liceu, amb el de l’Auditori, em deien: hosti, és veritat, tu. Això, més enllà que la gent no s’atreveix a tossir perquè no et massacrin allà dins (l’altre dia un em va dir fill de puta per escurar-me la gola al mig del carrer), més enllà d’això, vol dir que hi ha una atenció i unes ganes de ser a dins. La gent hi van d’una altra manera.
Amb més ganes, amb més necessitat.
Sí, amb més necessitat, perquè, encara que sigui amb butaques separades, que ja és raro de collons, continua sent una cosa social, és una cosa que fas amb un grup de gent en un moment en què no pots fer res amb grups de gent.
Temporada Alta 2021, què?
Ja tenim bastantes coses del 21, també l’espectacle inaugural.
Vosaltres seguiu treballant, doncs, la màquina funciona normalment.
Bé, la màquina no funciona normalment, no. Però sí, ahir mateix fèiem una reunió pel 22 i el 23. El que hi haurà el 21, encara que això s’hagués acabat (que no crec que s’hagi acabat, però és igual), és una part digital com aquest any. Això quedarà fix, jo crec, una part dedicada a nous formats i prou. Penso que ho acabaran tenint la majoria de festivals i dels teatres grossos. Això permetria, si ho sabéssim fer bé, tenir dos festivals: un per a la gent d’aquí i els professionals, i un altre per als que no vindran mai que són d’aquest món, d’aquest no-món que és el teatre, que n’hi ha a Argentina, al Brasil, etc. Que aquests, si fas bé l’altra part, seran els que et seguiran. Ens en vam adonar ja quan al març vam muntar un festival virtual molt petit i vam tenir públic de Miami, de Mèxic, etc.
I treballant internacionalment no hi ha problemes de drets territorials.
Ara com ara, la majoria de les coses les pots oferir a tot el món, només en alguns casos et restringeixen el territori. En tot cas, jo crec que a mig termini hi haurà dues corones de festivals diferents, si se sap fer bé, cosa que no farem, però bueno. Aquí nosaltres tenim un problema, que és el de la llengua, per tant, hi haurà menys text que en d’altres coses i quan hi hagi text, serà en la llengua que és i es podrà subtitular o no, això ja ho veurem. El catàleg, per exemple, no l’hem subtitulat: no podíem assumir el cost de traduir 25 espectacles a més de deu llengües.
És que potser el catàleg a tres euros és molt barat, no?
Sí, però aquest any era una prova. I no volíem fer res gratuït. El que costa a la gent és pagar, un cop paguen, no ve tant de si són tres o vuit euros.
Però marques un precedent de preu.
Jo crec que al que hauríem d’anar és que això funcioni tot l’any i que sigui una quota per a un catàleg que es va renovant.
El Netflix del teatre.
Jo no sé ni què és el Netflix.
Què no et pregunten mai els periodistes? Què tens ganes de dir i no et deixen dir?
Jo no tinc ganes de dir res mai. No tinc res a dir.
Au va!
Que la vida és molt complicada, és de molt de mal portar. Sort que s’acaba. A mi, l’únic que m’emprenya és que ara tothom tapa forats, jo trobo que Déu n’hi do com els tapen, les institucions. Tapen forats, sí, però no pensen ni un puto minut en què s’ha de fer a mig termini perquè tot plegat tingui una mica de sentit.
Però es pot pensar ara a mig termini? Hi ha aquesta sensació que la vida ha deixat de tenir futur. És present total.
Ara passa això, però passen moltes altres coses que et fan pensar només en el present. El futur que es dibuixa és que n’hi haurà quatre que ho tindran tot i els altres no tindran res, i cada vegada n’hi haurà més que quedaran al marge… Però això també és un futur i, per tant, no pensar-lo és de burros. És a dir, si el 98% ha de quedar fora del sistema, pensa-hi. Les institucions culturals no pensen cap on s’ha d’anar i què s’ha d’intentar fer perquè funcioni. Per mi és essencial: barrejar la cultura i l’ensenyament; l’educació, per mi, s’ha de reformar de dalt a baix, i de les universitats, no en parlem… jo no hi entenc, però vistes des de fora són un cadàver ambulant, i no pas un cadàver exquis. Jo crec que és això el que han de repensar. Ara cada any surten centenars d’actors, directors de teatre, de cinema, de músics… dels centres de formació, surten centenars de nous professionals cada any, però a ningú se li ha acudit que aquests senyors i senyores haurien de poder fer alguna cosa. I jo crec que si sabéssim barrejar una mica la formació amb l’exhibició i la creació, posaríem unes bases per a una cosa una millor. Però ara estan amb tapar forats. Espero que després, quan els hagin tapats, quan encara quedi alguna cosa, no es dediquin a fer més edificis ni a crear estructures ni a anar posant funcionaris pel món, sinó que posin continguts al món. El que ara han fet amb aquesta crisi, igual que al 2008, és defensar unes estructures, de qualsevol teatre i qualsevol sala se n’ha defensat l’estructura, és dir, la gent que hi treballa, cosa que em sembla magnífica, però s’han tret tots els diners d’allò que li dona sentit, que és el que es posa sobre un escenari, en una sala d’exposicions, etc. Jo crec que això ho hem de canviar. Els llocs que exhibeixen haurien d’incorporar gent del món artístic, primer per portar el món de l’art a l’ensenyament –cosa que també aniria bé perquè si no els del món artístic estan en una pilota que oé-oé, només m’entenc jo–, i després per donar contingut. Així seria més fàcil que els artistes treballessin.
I per què no et poses en política? Per què sempre ets tan reticent a fer-ho? Per què no et poses a arreglar el país?
El país no té arreglo. [riu]
S’ha d’intentar!
Jo no serveixo per a la política. Hi ha gent que sí. Buf, només de pensar-hi.
Continuaràs al capdavant de Temporada Alta?
Un dia o altre s’acabarà, com tot.
No sabem quan encara.
Jo sí que ho sé. El mapa és l’atzar. Ara tot ho decideix l’atzar.
