Foto: Andrea Jofre
Ara ve una història divertida.
Vulfpeck són un grup de funk. Els havia escoltat sovint. Sobretot fa uns anys. Sobretot un disc. Sobretot una cançó, el meu fill la va tenir adoptada com a millor amiga durant unes setmanes. Vulfpeck, doncs, pares de l’Outro, l’ex-millor-amiga del meu fill, han fet discos i concerts i totes les coses que fan els grups de música. Vulfpeck, però, van fer una cosa nova: el 2014 van treure un disc fet de deu talls (no cançons, ara sabràs per què) de 31 o 32 segons de silenci (ara ja saps per què). Al disc li van dir Sleepify, durava 5 minuts i 16 segons, el nom de cada tall era un número entre l’u i el deu de lletres zeta (el primer Z, el segon Zz, el tercer Zzz…) i no hi sonava ni una nota. El que és nou no és que fessin servir el silenci, que se’n troba a tots els discos i de treballs artístics sobre el silenci ja n’hi ha, el que és nou és el rendiment que en van treure, d’aquests minuts sense so.
Spotify paga una misèria (però misèria) als músics per les reproduccions que fem tu, jo, l’altre i el de més enllà de les seves cançons, així que l’única manera de fer-hi algun calé és ser l’Ariana Grande, que mon fill adopti una de les teves cançons com a millor amiga durant prou temps o organitzar-se. Fos de broma o amb tota la intenció, Vulfpeck es van organitzar. Van demanar als seus seguidors que cada nit, quan se n’anessin a dormir, posessin el seu disc Sleepify en repetició fins a l’endemà, o sigui, que reproduïssin durant hores un silenci gravat que no sonava però comptava com a reproduccions a can Spotify, i a veure què. La jugada va durar cosa d’un mes, el temps que la plataforma va trigar a adonar-se o entendre el que passava i esborrar el disc dels seus continguts. Esborrar silenci, eh. Vulfpeck, doncs, van perdre un disc publicat però van guanyar al voltant de 20.000 dòlars en concepte de royalties per totes les reproduccions dels seus talls de silenci i els van fer servir per muntar una gira de concerts amb entrada gratuïta. Tatxan.
Ara ve una història de 2020.
La sola existència fa soroll. Sona. Pots estar ben quieta que les tripes se’t recargolen ballant les carxofes de fa una estona i sí, ja fas silenci, però els budells van existint, blob-blob, i l’aire que t’entra pels narius xiula, fluix, però el sents, fxxxxiiii. L’única manera de fer un silenci real és no ser-hi, i potser l’única manera que aquest silenci real es noti és haver-hi deixat de ser.
La primera nit que vam passar sent dos en lloc de tres, les parets del pis nou van aguantar-se fermes fins a l’hora d’anar al llit. Jo llegia, ell escoltava i no se sentia res més. Érem només mare i fill, no hi havia ningú a la cuina escurant plats amb la forquilla o batent ous per fer una truita. Només hi havia un silenci, un marcador de la diferència. El seu «és que no se sent res» era un «aquí m’hi falta això que ara no hi és» però cadascú diu el que viu com sap o com li sembla.
Serà l’any del virus, però també ho serà del silenci. Dels silencis. Perquè diu que és millor si no parlem al tren, perquè la plaça on visc ara de nit queda buida, de tots els concerts que han quedat per fer i ara són una absència. També el que havíem de fer amb els nanos de l’orquestra a final de curs passat, encara que el pla fos tocar els 4 minuts i 33 segons sense música que es va inventar John Cage. El virus va imposar el seu silenci com va fer Spotify amb el disc sense so de Vulfpeck.
