Foto: Emilio Blanco
En aterrar vaig trobar la mare, la seva dona i el iaio amb les cares blanques i amb les veus negres. I els ho hauria d’haver llegit als ulls però no em vaig atrevir; només vaig gosar preguntar amb la veu petita: i la iaia? No recordo la resposta, però i què, si dins la meva pregunta ja hi bategava la teva mort.
No vaig adonar-me’n, que el cor se’m tornava pedra. Només vaig ser conscient que no plorava, que no sabia plorar, que ja no et ploraria i que amb prou feies respirava.
Em vaig quedar així un temps, sense parlar, sense voler-te ni pensar, somiant que aquells tres mentiders m’havien enganyat i que et tenien segrestada i que em venies a buscar per demanar-me auxili.
Al cap d’uns mesos va començar una molèstia en una espatlla, l’esquerra, la del cor, i un fisioterapeuta em va diagnosticar una bona contractura, i jo feia exercicis, sacsejava les ales com una papallona i em deixava magrejar perquè aquella petrificació dels músculs de l’espatlla, aquella bola de carn entossudida que ara sé que eres tu, se me n’anés del cos. Vas fer com que marxaves, sibil·lina, silenciosa, però te’m vas amagar en un altre racó.
Probablement el braç devia fer la guitza uns dies i al cap de poc la mà va començar a enviar senyals: se m’adormia a les nits i em despertava amb la mà absolutament morta, tota inert, tota insensible, i amb un dolor al canell, punxant, agre –i podria dir podrit, però ara no ho diré.
Aquella aflicció al canell es va convertir en còdol i era un bony molt graciós que ballava i saltava quan jo movia la mà. S’havia instal·lat a l’articulació però em deixava moure’m. Algú va dir que era només un quist i jo en aquell moment no me’n vaig donar, que aquell quist eres tu, que no volies marxar, o no marxar de mi, o que potser era jo qui no et deixava anar. Algú altre va dir que algun bon metge amb traça amb un martell de goma fent un cop precís i molt ben adreçat podria esmicolar-te i transformar-te en gra, un gra que es convertís en pols, una pols que el meu cos fàcilment absorbiria.
Vaig anar a petar, però, a un hospital petit davant del mar. Seria una intervenció senzilla i podria tornar a casa, on per fi podria dormir, on per fi la mà ja no s’adormiria, ja no seria insensible, ja no estaria morta, inert, al dematí.
Em van donar una pastilleta perquè em tranquil·litzés abans d’entrar al quiròfan. Em van anestesiar la mà només i me la van embenar amb una goma elàstica i molt ampla, molt fort, molt fort, per fer marxar la sang. A mig braç van fer-me un torniquet i van treure la goma de la mà. La mà era llavors la mà d’una nina de cera d’un museu abandonat.
Bisturí. Em van fer una incisió precisa per sobre de la pedra del canell i jo, que no podia mirar, sentia el sorollet de les tisores, un clec-clec-clec que anava espedaçant i robant fragments petits. Em van saltar unes llàgrimes àcides que, estant jo així estirada, em regalimaven cap a les orelles i em perforaven els timpans.
No recordo un dolor físic insuportable. Recordo que era fútil provar de no plorar, que no podia pair que un senyor amb barba se m’emportés, pedacet a pedacet, allò que el meu cos sàviament havia trigat tant a teixir al meu canell esquerre i havia retingut durant quatre anys. En veure’m els llagrimots, el doctor va fer un gest breu cap a l’anestesista, que em va injectar per vena un xut de ves a saber què que em va deixar totalment inconscient.
Quan em vaig despertar, a la mà només tenia tres punts de sutura. El meu germà, que encara era petit i que no és el teu net, es va passar setmanes repetint: ensenya’m la cicatriu de Frankenstein, ensenya’m la cicatriu de Frankenstein. La mà mai més no va tornar a ser meva.
