Foto: NBC
El tinent espera que aquell parell hagin sortit del despatx, compta fins a deu, s’aixeca, va fins a la porta, la tanca i se’n torna a poc a poc cap al seu escriptori –net, impol·lut, sense un sol paper al damunt–. S’hi recolza amb les dues mans i, tot i que la expressió del seu rostre es manté impertorbable, continua comptant (ja va per cinquanta) mentre esbufega, deixant anar l’aire lentament, com una olla exprés alliberant les últimes restes de pressió per poder obrir-se sense explotar.
Aixeca el cap i el seu esguard negre i glaçat travessa els vidres fins a clavar-se a les esquenes dels dos agents que acaben de sortir del despatx i se’n tornen, conversant alegrement entre ells, cap a les seves taules. De quin cony de color és la samarreta que porta avui en Crockett? Branda el cap, desesperat. Com pot un policia vestir-se així?
Amb aquell parell li havia tocat la rifa. A en Crockett no l’havia vist mai dur una camisa. Mai. Sempre amb aquell coi de samarretes i les americanes italianes de lli. De lli! A ell, una vegada li van regalar una camisa de lli i als deu minuts de portar-la estava més rebregada que un clínex usat; la va acabar donant com a propina a un repartidor de sushi. Gairebé se li escapa un somriure –però el conté a temps: en Castillo mai no somriu, una vegada ho va provar i va fer-se un esquinç muscular– en recordar la cara de sorpresa del noi, amb els nigiri de salmó en una mà i la camisa rebregada a l’altra. En canvi en Crockett anava sempre fet un pinzell, ni una arruga, ni una taca. I això que tant les americanes com els pantalons acostumaven a ser de colors clars; inclassificables (més enllà de formar part d’aquell misteriós univers anomenat “tons pastel”), però indefectiblement clars. I quants modelets diferents tenia? Devien ser uns quants milions, perquè en Castillo juraria que mai n’hi havia vist repetir cap; fins i tot alguns dies en duia un al matí i un altre diferent al vespre (i, si s’esqueia, encara un altre a la nit). I on se suposa que els desa si viu en un collons de iot?
Per acabar-ho d’adobar, no duia mai mitjons. En Castillo se’n feia creus només d’imaginar-se’l corrent pels carrers de Miami amb aquells mocassins de fireta als peus, com si fos el puto Julio Iglesias.
L’altre, en Tubbs, el seu company, no era pas gaire millor. Sempre de vint-i-un botó, amb aquells blazers llampants i les camises de seda, més que al departament antivici de l’Oficina contra el Crim Organitzat semblava que treballés al Cosmopolitan. La seva col·lecció de corbates devia costar més que el pressupost anual del departament sencer, i a sobre anava pel món amb un Cadillac de Ville blau que, aparentment, era seu –en Crockett almenys tenia el detall de fer servir els Ferraris que decomissaven als traficants– i que en Castillo no volia ni saber com havia pogut pagar.
Comença a tenir mal de cap, sempre que parla amb aquell parell acaba sentint com una música estranya, un còctel espantós de sintetitzadors i percussions electròniques, ressonant-li a tot drap dins el cervell. Mira el rellotge: ja és tard i ha estat un dia complicat. Serà millor que plegui i se’n vagi a casa. Potser, després de sopar, farà una mica d’origami.
