Foto: Georgie Pauwels
“Ompliu-me altra vegada la copa, que jo encara no sé / si aquest aire que ara aspiro l’hauré d’expirar o no”. Són versos del poeta Omar Khayyam, un dels autors més coneguts de la cultura oriental, nascut al voltant de l’any 1040 de l’era cristiana. I no em vénen ganes d’emborratxar-me amb ell sinó de frenar-lo: ep, vigila, controla’t. Respira.
Prefereixo beure menys i evitar la ressaca. Prefereixo fer apostes a mitjà o llarg termini: tenir fills, estudiar alemany, menjar bròquil o comprar-me un vestit a les segones rebaixes, confiant que l’amortitzaré l’estiu que ve.
El carpe diem no ha estat mai el meu lema, però tampoc sabria perdre’l de vista. Porto de sèrie el que la meva amiga Míriam en diu una “sensibilitat amplificada”: ho visc tot molt intensament, estic dissenyada per prendre’m a pit aquest minut, i l’altre, i l’altre. I, almenys sobre el paper, tinc clar que el futur és tan sols una hipòtesi de treball.
Cada dia viscut és un dia menys per viure. D’aquesta obvietat només en som plenament conscients quan ens fem vells (i la vellesa és relativa, sempre la veiem quinze anys més endavant d’on som nosaltres: l’home de 75 anys pensa que el vell és el de 90) o quan l’horitzó sembla més emboirat que de costum.
La incertesa a la cantonada ens pot tombar, però ens fa guanyar coratge. Quan el present és l’única opció, quan t’has de concentrar en l’ara perquè el després t’espanta, aprens a desfer-te de llastos que fan de mal traginar. Deixes anar el que penses en lloc de mossegar-te la llengua, goses dir que no, prioritzes amb una clarividència que ja hauries volgut temps enrere.
El repte, com en tot, deu ser trobar l’equilibri. Té tan poc sentit hipotecar l’avui en nom d’un demà hipotètic com abocar-nos a cegues al tòpic d’Horaci. Potser l’única veritat és que la vida és nostra i que no té recanvi.
0
0
