Foto: Milada Vigerova / Unsplah
He envejat els dits que fregaven les tecles d’un piano a les palpentes, de memòria. M’he alegrat secretament quan la pluja ha anul·lat el compromís que no em venia de gust, i m’hi he recreat sense discreció, amb alevosia, durant la migdiada amb olor de teulada banyada i de carrers humits. Els dits polzes han renunciat als accents oberts i als tancats i a les dièresis durant el tecleig bulímic, compulsiu, d’una parrafada que em sortia disparada del cor o de l’estómac, i la veu s’ha sentit natural mentre elaborava la mentida del corrector automàtic omnipotent i culpable.
He fet alguns petons sense morir-me’n de ganes; he xiuxiuejat a qui esperava resposta algun «jo també» sense convicció. He trencat plats i tassons imaginaris durant el clímax d’algunes discussions amb mi mateixa. He fet les paus amb algun defecte que encara em turmenta, i tot i així he desitjat que les empremtes del mal causat s’esborressin de la memòria aliena amb l’eficàcia d’un control zeta premut a temps. He plorat a destemps, també; sense motiu, sense vergonya; i se m’ha escapat el riure quan riure no era gens apropiat. He comprat regals sense personalitat als amics invisibles que m’eren indiferents, i he aconseguit fingir indiferència davant dels enemics invisibles que encara guaiten quan les defenses estan baixes.
He dit «no passa res» quan sí que passava; he passat a la següent cançó amb impaciència quan encara faltaven uns segons de tornada musical sense lletra. He pronunciat un succedani de paraula en aquella estrofa que mai no sé ben bé què diu. M’he mossegat la llengua mentre el copilot destrossava la cançó preferida amb la innocència de l’heretge que no sap que ho és. M’he mirat al mirall amb complaença i m’he dit a cau d’ànima que m’estimava, que m’estimaria sempre. He desitjat ser rellevant i he coquetejat amb un sentit de transcendència que no té res de religiós. He dubtat en veu alta tot assumint que el meu dubte despertaria els dubtes de l’altre.
He dit «simetria» quan volia dir «equilibri», i «sexe» quan parlava d’«intimitat». He projectat complicitats poc contrastades en algunes pantalles buides; he acceptat formats distorsionats i he obviat píxels morts, i tot i així sempre, sempre, he procurat gaudir de la pel·lícula. Diria, amb una certesa gairebé absoluta, que recordo tots els actors secundaris dels fotogrames principals, i diria, com qui ho escriu a Twitter, que he tingut molta sort amb els partenaires.
He fet prevaldre la línia de diàleg perfecta en detriment d’una inconcreció més genuïna i visceral. He viscut algunes seqüències en tercera persona, com si fos protagonista i narradora de la meva pròpia novel·la. He rellegit un parell d’antics capítols en diagonal, amb desgana, i he passat pàgina en adonar-me que, tanmateix, tendia inexorablement a la reescriptura. He renunciat als títols massa explícits i als peus de pàgina sobreexplicats. He callat per por, he parlat quan no tocava; he esborrat a consciència una o dues vivències moderadament doloroses; he fet mal i me n’he fet. I diria que no me’n penedeixo de res, però mentiria. I a les confessions, com a la vida en general, la mentida hauria de ser pecat i el concepte de pecat hauria de semblar mentida.
7
0
