Al Macba es pot visitar, fins al 5 d’abril, Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, un recorregut per l’obra d’una artista que convoca els principis contradictoris que governen la Vida: rebel·lió i vitalitat, supervivència militant, quietud i moviment, i el trauma, inscrit i situat en un cos adherit a la creació. Miralles reflexiona, des d’una perspectiva biopolítica, com ho faria Michel Foucault, la manera com es construeix una subjectivitat (i una corporalitat) que duu gravada en l’escorça un tipus o altre de violència, d’extorsió, de constrenyiment.
Arribo al museu per parlar d’aquest art que és política de la vida, d’una vida que és natura, amb la comissària de l’exposició, Teresa Grandas. Seiem en un banc, just davant l’entrada. És una tarda tranquil·la al Macba i dins aquell cub gegant tan sols hi som nosaltres i un parell de persones que entren per visitar la mostra.
Foto: Miquel Coll, 2019 © MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
[Enceto l’entrevista preguntant a la comissaria per una de les cites que es recullen de Fina, que ella va escriure en un dels seus quaderns]
“Conèixer el dia amb els ulls tapats”.
Fina parla dels Altres sentits i de com de vegades fixem molt l’atenció en una cosa i això no ens deixa veure la riquesa del voltant. Quan dic mirar parlo d’utilitzar qualsevol dels sentits: escoltar, olorar, palpar… Hi ha moltes maneres de dirigir-nos a les coses. Si alguna cosa ens ensenya Fina, és que podem mirar de moltes maneres.
En l’obra, doncs, és més important el gest, la mà o la paraula?
Els tres van imbricats. La paraula de la Fina és important, però hi ha moltes maneres d’expressar una paraula: dur un carro de sorra i bolcar-lo en un camp de conreu, quan la sorra pertany a la platja, o fer flotar un tros de gespa dins el mar. Inclús quan ella abandona el gest de pintar, segueix havent-hi un acte polític molt potent.
Parles de política, però Fina no parla de la natura?
Fina pertany a una generació que es forma dins l’Acadèmia a finals dels seixanta, un món tancat i anacrònic: no hi ha unes estructures establertes que donin suport a la producció i l’experimentació contemporànies. El que fan, doncs, és buscar espais alternatius per tal d’expressar-se. També es qüestiona la manera com ens relacionem amb l’entorn, són els anys dels primers assajos de preocupació ecològica. Fina qüestiona la manera com l’home es relaciona amb les espècies naturals i quins mecanismes de poder fa servir per auto legitimar-se. Com el control social s’imbueix en la nostra vida. També és un context en què es posa en dubte el mateix sistema capitalista i com aquest influeix en l’art, amb la mercantilització de l’obra i com porta a una societat del control.
[Mentre parla d’actes polítics i d’acció penso, inevitablement, en la materialitat de les peces.]
Diries que el cos es troba connotat, en l’obra de Miralles?
Sí, és una obra de gran fisicitat, que s’ha inscrit en diferents tradicions. Per exemple, Dona-arbre (Translacions, 1973) s’ha llegit en clau d’opressió, d’enterrament, i, en canvi, jo llegeixo aquesta performance com un renéixer, una possibilitat de generar. Fina entra en contacte amb l’arbre, hi parla, hi col·loca un objecte, s’hi lliga. Una imbricació que fa que l’ésser se simbiotitzi tant que deixi de percebre aquesta cosa com una altra; activa la capacitat de percebre’ns com a éssers no tan poderosos i decisius i començar a mirar un entorn en el qual ens fonem. Un exercici necessari per repensar formes de conviure socialment i políticament.
Pel que fa a l’exposició, per què decideixes iniciar el recorregut amb Imatges del zoo (1974)?
L’opció d’Imatges del zoo la tenia molt al cap, perquè em sembla que copsa molt bé el projecte. La gent anava a una sala de disseny, la Sala Vinçon, i hi trobava unes gàbies amb uns animals a dins: un ésser humà, un gos, un gat, una ovella i una granota. Animals que normalment no engabiem, perquè ens sembla, per les nostres convencions culturals, que no pertanyen a les gàbies. Tota la sala estava envoltada de fotografies que ella havia fet al zoològic de Barcelona: la mirada de zoològic és la mirada colonial d’un home que exerceix la seva primacia sobre la resta d’animals, els extrapola del seu context i els exotitza. Em sembla que és una declaració de principis, dels principis creatius de l’artista. Volia que estigués al començament i al final del recorregut.
Imatges del zoo (1974). Fotografia a les sals de plata. Col·lecció Museu d’Art de Sabadell ©Fina Miralles
De fet, s’entra i se surt pel mateix lloc!
És intencionat. Quan arribes a l’última sala, Fina ha fet un procés de canvi personal: ha estat a Sud-amèrica, on ha entrat en contacte amb tradició més magicista, i hi ha un canvi en la seva obra perquè ella ja intervé el dibuix i llavors has de tornar enrere. El que jo pretenia era fer un projecte que fes un recorregut que s’assemblés al símbol d’infinit, en el qual tot quedes entrelligat amb tot. Volia que el públic revisités la mostra perquè, en el retorn, les primeres obres poden veure’s de manera diferent. Obres que, encara que formalment semblin distants, sempre parlen de naturalesa i de política, des de la immersió en un espai de bellesa natural.
Pel que fa al disseny de l’espai temporal, l’espectador s’enfronta a un llenç blanc.
Soc poc d’escenografiar perquè crec que, si l’obra és potent, parla per si sola. Posar una escenografia pesada a una producció que juga amb una simplicitat visual tan aparent no hagués estat encertat. Em sento respectuosa amb l’obra col·locant-la dins un cub blanc que no sigui asèptic sinó que respecti les necessitats de la creació.
Però hi ha una instal·lació que posa en escena una habitació i, de fet, és una de les que més interpel·len l’espectador perquè l’olor de palla retorna a l’espai!
És interessantíssima aquesta interpel·lació dels sentits: la sensibilitat visual però també l’olfactiva, la sensibilitat d’emocions, d’afectes… En el museu ens hem convertit, també, en part de l’obra: la cuidem. Tenim un hort que creix, una habitació que desprèn olor, unes plantes que es fan grosses… hi ha un element viu.
Hi ha una vibració que m’ha acompanyat des de la meva primera visita a l’exposició, la remor de fons de l’existència tossuda que acompanya el procés creatiu. Fins i tot en les obres més estructurals i en les Matances (1974-1978), hi ha vida.
És cert, hi ha un toc d’alerta, hi ha vida. És visualment agressiu, però no és un crit d’angoixa que es perd en el buit sinó que xiscla: no et deixis menjar pel que diuen que has de ser, sigues viu, espavila!
Penso en la qüestió de les etiquetes, tan controvertida en el món de l’art, i en la manera com aquesta artista, que fa esclatar les constriccions, sembla escapar-ne. Per què no vendre aquesta mostra com una exposició feminista?
Durant molt temps la historiografia perioditza l’art, l’etiqueta en categories estanques. Quan vaig estudiar era molt còmode, però ara què passa? Que a mi no em serveixen. Potser ha arribat l’hora que comencem a pensar que es pot historiografiar des d’altres perspectives, incloent-hi categories com la sensibilitat, les emocions, els afectes o, directament, plantejar-nos si necessitem aquestes categories i per què. Parlar de feminisme ven molt, ho veiem cada dia, i evidentment segueix essent molt necessari, però hem de veure que el binarisme de gènere ja no és vàlid i l’etiqueta feminista engloba un aspecte massa ampli i resulta reduccionista. Crec que presentar això com a feminista, tan sols hagués estat falsejar l’obra. Fina Miralles és feminista, però és molt més: replanteja el que ets com a ésser humà, quins rols socials s’apliquen a homes i dones, com se’ls domestica.
Si el públic espera una retrospectiva, tampoc no ho és.
No ho és! Mai he estat partidària de les retrospectives: no vull fer un projecte que sigui un tancament, que et digui el que són les coses. M’interessa més un projecte de gestos, que evoqui elements latents en el treball de l’artista, creant línies d’interrelació. Com a comissària el que em preocupa és fer un projecte que tanqui l’obra d’un autor, que sigui teleològica. Una exposició ha de generar Altres idees, ha d’obrir camins per explorar.
El títol mateix sembla tota una declaració d’intencions.
Ho és! Mentre xerràvem a casa seva, a Cadaqués, ella parlava d’obres conceptuals i obres de la natura, segmentant la seva creació. Jo li vaig demanar que no segmentés la seva producció i ella, en un moment donat em va dir: “és que Teresa, jo soc totes les que he sigut!” I jo vaig saber que teníem el títol! Perquè Fina no és la de l’art polític, social, ecologista, feminista o magicista… és totes elles! Ella ho diu sovint: soc totes les que he sigut i les que seré i les que havia estat abans de ser aquí.
És aquesta idea d’unitat oi?
Entre art i vida, sí.
I entre l’U i el tot?
De l’U i del tot(s).
Parlant del tot(s), què diu el treball de Fina d’aquest nostre present que ens empipa, ens enutja i ens confon?
Vivim una època especial, de pandèmia, que comporta una l’alteració dels nostres afectes. És una època en què s’han vulnerat tant els nostres codis d’expressió i interrelació humana que tot salta a flor de pell. Però penso que, independentment del nostre context, l’actualitat i vigència de les peces és absoluta.
Potser ara és més important remarcar que els espais sempre els administra un Altre?
Exactament, aquesta presència i importància de l’Altre, que mediatitza la mirada, mediatitza la cultura, fa que el treball de Fina s’adigui especialment al nostre context.
Quin és el paper del comissari/ària en una exposició? On quedes?
El comissari/ària és qui condueix la lectura i això pot jugar en contra de l’artista, si el comissari no sap fer-ho. Per mi és una postura incòmoda, però és que fàcil no hi ha res. La relació entre artista i comissari és un procés de seducció, de seducció mútua. Intentes fer el millor per la peça i, tot i que pots equivocar-te, l’important és que puguis justificar les decisions que prens i que siguis honest amb l’obra, ja que exposar és un acte de generositat extrema per part de l’artista: és un desposseir-se, una pèrdua de control.
M’encanta venir a observar entre setmana, quan hi ha força gent. He vist que és una exposició que genera la necessitat de compartir. És curiós perquè, en general, l’experiència d’una mostra és una vivència individual, que es fa en silenci, i en canvi aquí la gent para, comenta, intercanvia, parla… M’agradaria col·locar una mena de bústia on les persones poguessin dir com s’experimenten el projecte, com els fa créixer.
Així, a qui interpel·la Fina Miralles. Soc totes les que he sigut?
S’hi pot accedir de tantes maneres i té tants recorreguts… Enfronta a una realitat dura, però ho fa de manera que no hi ha una ruptura violenta sinó que s’hi va entrant i ets tu qui produeixes la ruptura una vegada surts i reflexiones sobre el que ha dit.
Mediterrani t’estim és una peça del ’78, però ben bé sembla una predicció de futur…
Sí, avisa a l’home que ha de volar per escapar de la capacitat de destrucció del mateix home. Si avui dia mirem el Mediterrani, hi veiem un problema de concepte, la supremacia d’un continent europeu que es va atorgar el dret de dominar i dividir el món sense problema ni pudor, però que ara no vol que aquest món retorni, entri. És un error de percepció, perquè aquests que ara no deixem entrar són els fills dels qui nosaltres vàrem colonitzar. L’obra de Miralles no exclou ni expulsa sinó que es deixa habitar, qüestionant quina posició s’hi pren, quina posició prenem vers el món. Interpel·la a tothom perquè s’adreça a nosaltres en tant que éssers vius, éssers lliures i éssers socials.
