‘La Pols’, escrita i dirigida per Llàtzer Garcia prorroga fins al 5 de maig a la Sala FlyHard del carrer Alpens, a Sants. La banda sonora és de The New Raemon.
Laura López i Guillem Motos a ”La pols’. Foto: Sala FlyHard
Ho reconec: no havia vist mai cap obra del dramaturg gironí Llàtzer Garcia. I això que ja n’ha escrit i estrenat unes quantes: Au revoir, Lumière (2003, Premi Ciutat de Sagunt: Poble Espanyol), Sweet nothing (2007, premi Ciutat d’Amposta; Teatre de Ponent i Obrador de la Sala Beckett), Viento a las velas (2009, premi Marqués de Bradomín; Círculo de Bellas Artes de Madrid), Esquivel! (2009, Nau Ivanow), Ens hauríem d’haver quedat a casa (2010, Temporada Alta. Sala Muntaner), Kafka a la ciutat de les mentides (2011, La Cuina. Festival Grec), La terra oblidada (2012, SalaFlyhard) i, juntament amb Marilia Samper, Dos punkis i un vespino (2011, Teatre Gaudí). Peces breus: Ara em toca a mi (2010, La Planeta), Vida i mort d’un talp (2011, Temporada Alta) i Doppelgänger (2012, La Planeta).
De fet, el vaig conèixer jugant una partida de llops a casa de l’actriu Candela Serrat. La tríada de llops el vam pelar en aquella partida sanguinària. L’equip de licantrops només vam patir una baixa i vam acabar guanyant a camperols, vidents, sonàmbuls i caçadors. En Llàtzer era un humil camperol. Quan es juga als llops no hi ha sentiments que valguin. Ja pots ser amic, amant, germà, fill. No hi ha pietat, no s’estima a ningú. Es menteix, s’enreda, actues fredament, per tal de no mostrar les cartes i guanyar. Un joc apassionant i pervers.
Per als que encara no coneixeu la FlyHard, us rebrà el somriure del Xavi Gardés, el cap de sala, que us oferirà una copa de vi, si us ve de gust. He d’advertir que l’aforament és, si fa no fa, d’unes quaranta butaques. Les entrades es poden comprar fins una hora abans de la funció per internet. I, en el cas que no estiguin exhaurides, també es poden comprar directament a la taquilla de la sala. Però no us en refieu, podeu arribar allà i quedar-vos amb un pam de nas. Millor per internet. El preu és de 10 o 15 euros, depenent de l’economia de l’espectador. I les funcions, a diferència d’altres teatres, són de dijous a dilluns.
Generalment, el director o els mateixos actors et donen la benvinguda i t’agafen l’entrada. Tranquils, no és claustrofòbic. I després de les obres d’adequació del local, hi ha sortida d’emergència.
És dijous. Així que surto disparada del plató d’Esplugues per arribar abans que comenci La pols, el darrer text teatral escrit i dirigit per Llàtzer Garcia. El primer per a mi. En escena, tres actors de la seva companyia, Arcàdia: Guillem Motos, Laura López i Marta Aran.
M’assec a la butaca. John Steinbeck m’acompanya des del programa de mà. Diu: “El terror més gran que pot patir un nen és no sentir-se estimat, i el rebuig constitueix per ell un veritable infern. Crec que tothom, d’una manera o d’una altra, ha experimentat aquesta sensació. I amb ella ve la ira, i després de la ira el crim, sigui quin sigui, com a venjança per l’abandonament, i després del crim la culpa; aquesta és la història de la humanitat. Jo crec que si aquesta sensació d’abandonament pogués ser amputada, els homes no serien el que són”. J.S. a L’est de l’Edèn.
Steinbeck ens seguirà acompanyant durant aquest exercici de voyeurisme. Tot passa en un dia i mig. Un pis modest. Dos germans que hi conviuen, en Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López). I apareixerà l’Alba (Marta Aran), la parella de l’Abel, l’altre germà. També intervindrà la mare a qui, com l’Abel, no veurem mai. Com faig sempre, no llegeixo la sinopsi de l’obra. Així que la sorpresa m’esclata als nassos només començar la funció. Després dels primers vint minuts m’adono que els protagonistes són llops. Llops que, com diu la Ruth en un vibrant i sensacional monòleg final, “per protegir-nos, ens amaguem en la mentida”. Són llops ferits. Que mai han estat estimats. Que no et sentis estimat fa mal. Molt mal. I deixa seqüeles de per vida. D’això tracta La pols de Llàtzer Garcia. Una veritat que, un cop descobertes les cartes dels tres protagonistes, t’incomoda, et fa patir. No saben estimar. Hi ha mentida, ira, violència en les paraules, en els gestos, necessitat imperiosa d’amor. Però fins i tot per demostrar amor són maldestres.
Només conec una persona que mai va es va sentir estimada. Una nit de confidències, se’m va sincerar i em va explicar que els seus pares mai l’havien besat, ni acaronat, ni cantat cançons de bressol, ni consolat quan tenia malsons o quan plorava al llitet de baranes. Després d’aquella conversa, vaig entendre moltes coses del seu caràcter i del seu comportament. De per què passava més hores a casa meva que a la seva. Hi havia qui es pensava que era una germana més. Se’ns va fer de matinada. I per primera vegada, la vaig veure plorar. Plorava amb desfici, amb urgència, desfogant-se, sense cap vergonya. La vaig estimar més encara. Aquest record va torpedinar-me ben endins escoltant la Ruth, impressionant Laura López, reclamant a crits amb la veu trencada “¡Hem de tornar a sentir! ¡Vull plorar i no puc!”. Sensacional i colpidor Guillem Motos, vivint el rol de Jacob. I efervescent la Marta Aran com a Alba.
Abans no acabi La pols, passeu per la SalaFlyhard.
Encara no has trepitjat la FlyHard? Foto: E.R.
