Serem aurora és la nova nadala lleidatana. Impulsada per l’Ajuntament de Lleida, i coordinada i produïda per Enderrock, Rabadàb és el grup que acompanya les col·laboracions d’Éphona, Ese de la Cinta, Heura Gaya, Kelly, Uënsdei, Valdivia, Ònia Tomàs i Tole Torelli.
La música és d’Ireneu Grosset i la lletra, de Meritxell Cucurella-Jorba, que s’ha inspirat en el discurs que Pau Casals va fer a Prada de Conflent el 1941: «Va parlar de com va entrar dins seu, de manera qui sap si conscient o inconscient, la melodia de la cançó popular El cant dels ocells. Ell va ser el primer “versionador” d’aquella tonada coneguda i la va lligar, universalment, als conceptes de pau, llibertat i Catalunya.»
La poeta explica que «ja que la ciutat de Lleida massa vegades ha sigut notícia per les injustícies que recauen sobre els temporers, un altre dels conceptes clau de la cançó és la paraula clamor (fonètica.: kləmó, or., bal.; klamó, occ.; klamóɾ, val.), entesa com a “clam en dret, queixa o denúncia” i també com a “aclamació, crit unànime”, en el nostre cas disfressat melòdicament», «El clam dels negres i els gitanos em sembla absolutament necessari des d’un punt de vista de mescladís que ens enriqueix com a ciutat i com a ànimes lliures i plurals. El concepte de llunyania –o la real “ciutat llunyana” de què parlava el poeta Màrius Torres–, el lligo amb destí atractiu pel motiu que sigui, el lloc on hom vol sempre anar. Que ningú no pugui dir que no diem les coses festivament i rient-nos de nosaltres abans de riure’ns del veí. Qualsevol veí, però, és o pot ser un nou germà, vingui d’on vingui.»
Com és que aquesta tonada nostra…
…s’ha filtrat
ara, avui, aquí?
Veniu, va, cantem-la
tots junts serem aurora.
Fora fa fred però tenim fam de primavera:
cantarem una Nadala
samplejada
pluralitzada
capolada
il·luminada…
trossejada
reivindicada
capgirada
…explosionada!
Que dir Lleida és dir cançó.
Que moltes veus ara són clamor.
Cridarem, xisclarem, cantarem
pau, justícia i llibertat!
Ei, tu!
Jo de gran
vull ser gitana o negra!
Com tu, com jo, com ell!
Mira quin gran lluminar!
Xarons i carrinclons,
elegants i moderns.
Elegants i moderns.
Tots mesclats amb tots mesclats amb tots.
Veniu, va, cantem-la
tots junts serem aurora.
Frontalera
ufanera
baladrera
juganera
festivera
guerrillera
punyetera
…fetillera!
No volem ser lluny de tot,
esborrem fronteres i barreres.
Que dir Lleida és dir cançó.
Que moltes veus ara són clamor.
Cridarem, xisclarem, cantarem
pau, justícia i llibertat!
El discurs improvisat que Pau Casals va fer a l’ONU el 24 d’octubre del 1971, quan, per sorpresa –ell hi era per dirigir l’orquestra– va rebre la Medalla de la Pau.
