Tast editorial

Contra el sopar de Nadal

A la Rita li agradaven les coses que es feien per última vegada

| 23/12/2020 a les 15:20h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Germanes, Univers llibres, Tast editorial, Imma Monsó
Mentre la majoria de la gent es marca propòsits d'any nou ambiciosos que canviaran les seves vides per sempre més, la Rita només pensa a ser capaç de dir que no al següent sopar de Nadal. Però cada any defalleix i es troba organitzant-lo i reunint-se amb la parentela a la casa de la vall. Amb la germana, el cunyat, els nebots i la Palmira, que durant molts anys va treballar amb la família. A Germanes (Univers), Imma Monsó fa testimonis els lectors del darrer intent de la Rita d'acabar per sempre amb aquesta celebració, un relat amanit amb la mateixa dosi d'humor àcid que del més tendre. Us en servim el primer capítol.
 

Foto: Catorze


A finals de novembre començaven les nits sense son. Llargues hores d’infern destinades a entendre per què ho havia tornat a fer, per què no se’n desdeia amb una senzilla trucada quan encara podia fer-ho, per què havia caigut novament al parany. Per què, en definitiva, havia acceptat fer-se càrrec, per vintè any consecutiu, del Sopar de Nadal. A mitjan desembre, quan ja no podia més de tanta vigília escruixidora, començava un insomni constructiu: llargues hores laborioses destinades a dissenyar un projecte sòlid, detallat i creïble per explicar la fugida imminent i definitiva de la cita familiar a la Vall. Cap al dia vint, posem al voltant del solstici d’hivern, ja havia enllestit el projecte d’alliberament.

La fugida no era tan imminent, en realitat: el Projecte d’Alliberament era sempre per al Sopar de Nadal de l’any següent, mai de l’any en curs. Per a l’any en curs sempre feia tard. Havia fet tard. No tenia escapatòria, es deia. Com en podia tenir, si tan bon punt la Germana trucava per dir què-farem-per-Nadal la Rita sabia que altra vegada havia fet tard, que la pregunta era retòrica i només la contestaria amb la resposta ja fixada per la inèrcia de la mandra hivernal i el pes dels afectes, que mobilitzen una quantitat desproporcionada de culpes, emocions contradictòries i tasques pendents, més encara si tenim en compte que en una tradició iniciada cinquanta anys enrere ella havia fet d’amfitriona, organitzadora i cuinera els darrers vint, de manera que negar-se a aparèixer no podia ser rebut més que com un atac a l’estructura profunda de la cohesió familiar.

Quan la germana trucava («Què farem per Nadal?»), no veia, doncs, altra opció (a finals de novembre, sempre l’agafava d’improvís) que donar la resposta habitual («El de sempre, oi?»). Tot i que aquest any, la pregunta havia estat una altra («Què farem amb els papàs?») i, per un instant, la Rita va pensar que tot podia canviar. Però de seguida hi va caure («Els deixem per després de Nadal», va dir). I llavors, amb naturalitat, va arribar la pregunta de la Germana: «Què farem per Nadal?», i la resposta de la Rita va ser també la de sempre. Penjat el telèfon, es va quedar (com sempre) prostrada al sofà per la seva pròpia manca de coherència i per la irracionalitat del seu autosacrifici. Es va veure a si mateixa encaminar-se cap a aquell núvol tòxic que l’atreia i la cridava malgrat l’oposició de les seves forces interiors (tan interiors que mai no aconseguien emergir), un núvol que guanyava densitat a cada passa que feia i que no perdria el monstruós volum fins haver alliberat tota la càrrega d’esclavatges corrosivament tolerats: quilòmetres de carretera fins a la Vall, arribada a la casa buida, on calia digerir cada paret gelada, cada racó, cada objecte, records encara massa recents, cicatrius fibroses que s’enquistaven, cues a les botigues per comprar estrictament els mateixos ingredients locals de sempre perquè l’escudella no podia sofrir cap experiment innovador, parar taula per dotze i mai no trobar dotze gots iguals (sense adonar-se que ja feia anys que eren menys, que aquest any només serien sis i que tampoc no trobaria sis gots iguals malgrat haver-los comprat per dotzenes al llarg dels anys i haver-ne trencat només uns quants), fer front a regals incomprensibles (per sort i gràcies al Cunyat, aquest any no n’hi hauria)... En uns segons, li van passar les successives escenes per davant, el Cunyat posant damunt la taula, un per un i amb un copet sec, el reguitzell de suplements que es prenia abans de sopar amb l’objectiu de viure en òptima forma física més enllà dels cent anys, el Cunyat parlant de l’última novetat que havia descobert per envellir molt i bé, l’any anterior havia estat la plasmafèresi contra l’Alzheimer («Us espantaríeu si sabéssiu com han pujat les accions del laboratori, cal mirar-s’ho, cal mirar-s’ho, això de canviar-se el plasma cada mes!»), el Cunyat negant-se a menjar cansalada però demanant més galets (trencant així la sagrada proporció d’una escudella de recepta mil·lenària), el Cunyat intentant de nou que la Rita es criocongelés amb ells (perquè havia convençut la dona i els fills i ara volia convèncer també la Rita, perquè, deia ell, per què criocongelar-me si he de renéixer en un món on no em co-neixerà ningú), la Germana dient-li, deixa de mirar fixament la Rita, si no es vol criocongelar deu ser per alguna cosa, i la Rita negant-s’hi de nou, perquè el que més l’espantava a ella no era que en despertar no la coneguessin, sinó que ella no conegués ningú, però sobretot l’aterrava que l’única persona que pogués conèixer en aquell hipotètic futur fos el Cunyat. I la Germana de nou. La Germana apagant-se, aquella germana petita que sempre havia estat la promotora entusiasta de la cita, ella, que acollia la proximitat del Nadal amb una il·lusió inequívoca, gairebé pueril, però que queia en una melancolia de plom quan arribava el moment. I el Petit, el Petit que en tenia prou amb mitja dotzena de cullerades que es duia a la boca sense alçar els ulls del mòbil. I el Nen, també desganat, però no per la pantalla sinó per un turment interior indesxifrable, un turment nascut a l’adolescència i que ara, acabats de fer els vint-i-tres anys, continuava creixent. El Nen barallant-se amb el pare per alguna nimietat i la baralla creixent fins a nivells mai vistos anteriorment a les reunions familiars. El Nen tancant la tapa del piano amb un cop sec perquè algú li ha demanat una nadala, o una cançó de moda o fins i tot una cançó dels vuitanta, dels seixanta o dels quaranta, massa melòdica pel seu gust. El Nen anant-se’n a dormir malhumorat, la Germana exclamant «Madura, Nen, madura!», la queixa de la Palmira («Per què mai no ens toca el que li demanem?») i la Rita escapant-se a la cuina per rentar les olles i les plates greixoses abans que una plenitud estomacal ja només apta per a organismes joves li impedís aixecar-se de la cadira i, finalment, l’endemà o l’endemà passat, amb una ressaca persistent, desfer els quilòmetres recorreguts només dos dies abans. No. No es podia creure que ho hagués tornat a dir. Però ho havia dit. «El de sempre, oi?». «Perfecte, doncs  te n’encarregues tu», havia dit la Germana.

Dit això i per estrany que sembli, la Rita arribava al Sopar pletòrica d’ànims. Tot gràcies al Projecte d’Alliberament del Sopar, que anunciaria a l’hora de les postres amb un discurs prèviament preparat (en duia un esquema algorítmic a la bossa, com els que feia en els diagnòstics, que contemplava una resposta per a cada objecció dels comensals, per a cada intent de suborn o de xantatge emocional). Era important anunciar-ho un any abans, que els convidats poguessin fer plans pels futurs Nadals sense la Rita. Tampoc no descartava que, per exemple, la seva negativa a continuar fos una inspiració per als altres (passa sovint, que hi ha aquesta mena de coses que un no diu perquè espera que les digui un altre). Els motius de la felicitat de la Rita quan arribava el dia assenyalat eren sòlids i eren tres: el primer, la convicció que al cap d’un any no hi hauria celebració i, en conseqüència, a finals de novembre no hi hauria nits insomnes penedint-se d’haver acceptat. El segon, gaudir de la imatge futura del Sopar de Nadal sempre somniat i mai tastat: sola, en pijama, al costat del radiador i parlant amb els morts (per Nadal els morts s’apropaven, ansiosos de carícies i conversa), amb una bossa de patates fregides i un sobre de bacallà fumat, llegint contes de terror de Lovecraft o de Poe com quan tenia vint anys. El tercer motiu de plenitud era la certesa d’estar a punt de gaudir de l’últim Sopar a la Vall, a la Rita li agradaven les coses que es feien per última vegada, les últimes vegades no eren comparables en sabor a les precedents, potser es podien comparar amb les primeres (però les primeres ja eren inabastables, a una certa edat ja no fas res per primera vegada, t’has de conformar amb les últimes), i sempre pensava que si algun dia després de morta ressuscitava (déu no ho volgués) i la deixaven triar, demanaria una vida breu, feta únicament de primeres i últimes vegades, per estalviar-se tot el que al mig destorba.

Val a dir que, a diferència del Cunyat, que sempre aconseguia comunicar el seu sagrat propòsit per a l’any següent, ni una sola vegada la Rita havia aconseguit comunicar el seu projecte de desaparició, ni tan sols havia arribat a treure el paperet de la bossa amb l’esquema. Per un motiu o per un altre, el seu projecte s’estroncava sempre, mentre que el propòsit del Cunyat reeixia invariablement. Per què el propòsit d’ell reeixia i el projecte d’ella s’estimbava? Per què el Propòsit sí i el Projecte no? Possiblement el motiu d’això últim fos sempre el mateix: es prenia dues copes, es preparava per a l’anunci que faria a les postres i, a la tercera copa, el puto esperit nadalenc se li clavava al pit provocant-li una sensació tan exultant que la impulsava a vibrar de felicitat, a cantar nadales que detestava i a repetir, contra el seu costum, frases ensucrades fins i tot a personetes que mai no responien, com ara el Petit (que no apartava els ulls del joc més que per dirigir les mínimes mirades de cortesia ni es treia els auriculars més que per escoltar alguna cosa que considerés fora de sèrie), o com ara el Nen, que no apartava els ulls del piano més que per adreçar una mirada condescendent als adults, o com ara el Cunyat (que en general només responia les seves pròpies preguntes). Els tres homes, enguany, vindrien a ser el cinquanta per cent de la taula.

No sempre havia sentit el fosc neguit que experimentava just després d’acceptar. Aquelles nits de novembre insomnes i fòbiques havien començat potser als trenta anys i, progressivament, s’havien accentuat des que n’havia fet cinquanta, però més encara aquest any, n’acabava de fer cinquanta-nou i els pares havien mort a començaments d’any amb dos mesos de diferència, segurament això hi tenia alguna cosa a veure. El Sopar de Nadal a la Vall se celebrava des que era petita. Tenia cinc anys quan el pare va comprar la casa, llavors una borda en ruïnes a la ribera de l’Aiguamòg. Així és que no recordava sopars de Nadal que no fossin allà. Al començament no eren només sopars, eren misses del gall, dinars de Sant Esteve, llargues estades nadalenques destinades a no ser esborrades ni per futures demències senils. Quedava a la memòria una felicitat intensa, tot i que sovint es recordava, amb una melancolia rara en ella, netejant amb la mà el baf dels vidres per veure millor els flocs que queien, que sempre volia que fossin més abundants i decidits, que provoquessin per exemple una tempesta feroç que els impedís per sempre sortir d’allà. Es recordava ajudant son pare a traslladar en secret el tronc del Tió perquè la seva germana, quatre anys més petita, no el veiés. Es recordava tallant grèvol amb ella sota la llum pàl·lida, les botes cruixint sobre el terra gelat en les passejades a la vora del riu desitjant sempre que nevés més i més, que tallessin la carretera per quedar-se per sempre aïllats en família, un confinament que a partir de l’adolescència va deixar de resultar-li atractiu.

Abans de l’adolescència, la Rita esperava l’expedició cap al Sopar de Nadal amb ansietat, també llavors passava llargues nits desperta, sempre va ser una nena insomne i sempre l’insomni començava a finals de novembre. Però eren nits farcides d’expectatives excitants, en uns anys seixanta esperançats, en una família orgullosa de combinar tradició i modernitat, el Tió convivia amb l’avet farcit de boles i el Dimoni Escuat amb les nadales de Dean Martin i Frank Sinatra. La màgia durava fins ben entrat el Nadal i declinava bruscament l’endemà de Reis, però el punt àlgid d’aquella felicitat era el Sopar de Nadal a la Vall, perquè era el dia de l’arribada i el dia on coincidien tots. Llavors, el viatge era un ascens al paradís, mal-grat la incomoditat de les carreteres malmeses i plenes de sotracs. A mesura que el paisatge verdejava d’avets i veia els primers pics nevats a l’horitzó, tenia la sensació d’introduir-se dins d’un somni que no es mereixia, de per què sempre pensava que no es mereixia materialitzar els somnis no en té ni idea, no se’n recorda. No recorda tampoc com va començar a instaurar-se en el seu esperit la contrafigura d’aquella espera il·lusionada. I com aquella excitació va esdevenir ansietat i menyspreu envers la repetició. L’edat, òbviament. Però, quina?

Potser als setze anys, quan sortia amb un noi que la convidava a dinar a casa seva i entrava en conflicte amb el desig d’ell perquè ella preferia anar a la Vall (no recorda si amb ell o sense). Potser als vint, quan es perdia la timba perquè els companys de la facultat que es quedaven a Barcelona passaven el Nadal jugant al pòquer fins a la matinada de Sant Esteve. Potser als vint-i-cinc, quan els col·legues de l’hospital celebraven la Nit de Nadal en un restaurant xinès on s’emborratxaven amb moutai i això li semblava molt més interessant que reproduir la vella tradició. Potser als trenta, quan vivia una apassionada història amb un noi que viatjava al seu país per Nadal i ella mai no el volia acompanyar perquè, malgrat les ganes que tenia de conèixer l’Havana, preferia pujar a la Vall a contracor. Potser als quaranta-cinc, quan el pare va començar a fer-se vell i a parlar menys. Potser als cinquanta-dos, quan va començar a notar que la mare perdia facultats i pujar a la Vall era un suplici però no pujar-hi era una traïció. O potser als cinquanta-cinc, quan el Cunyat va començar a ocupar el silenci que el pare deixava, monopolitzant el discurs familiar com si es preparés per succeir el cap de família, cosa que podia ser d’una certa utilitat, ja que de tota manera cap altre membre tenia el més mínim interès a liderar res.

Al llarg d’aquestes etapes, la Rita es limitava a desitjar que el Sopar de Nadal es dissolgués per si sol, cosa que només passaria, tal com anava tot plegat, si faltaven els pares o si faltava la casa. Somniava desperta, les nits de novembre, que la casa s’incendiava, que era devastada per un terratrèmol engolida per una allau. Somniava que algun dia els pares es moririen, alliberant-la per sempre del deure sagrat a la Vall (potser amb un dels dos n’hi hauria prou). Llavors s’adonava que, de tota manera, quedaria la Germana. Sempre quedaria la Germana. Pensava llavors en com d’afortunats són els que no tenen germans, especialment germans petits, que en teoria triguen més que els grans a desaparèixer. Sense germans, quan els pares falten (llei de vida), el Nadal passa a ser propietat privada. Temia que, quan faltessin els pares, la Germana volgués continuar.

I així va ser. Els pares havien mort a començaments d’any. El neguit antinadalenc havia continuat i empitjorat precisament arran d’aquest fet. La vida és estranya: el neguit que somniava combatre amb la desaparició de les persones estimades ara empitjorava precisament perquè les persones estimades no hi eren. És ben bé que la mà que infligeix la ferida és la mà que la guareix. I a l’inrevés. La Germana, sempre entusiasta davant qualsevol cosa que fos anar d’un lloc a l’altre, semblava més disposada que mai a perpetuar la celebració. Però tant era. Enguany, tenia un Projecte que acabaria per sempre amb el compromís nadalenc. Si fracassava un cop més, sempre quedava el suïcidi, una opció que podia alleujar les llargues nits de novembre millor que cap altra. La gent se suïcida molt, als volts de Nadal, i ella estava convençuda que la soledat no n’era la causa o, en tot cas, no la causa profunda. Però no fracassaria. Ho tenia tot ben lligat. Tant, que tenia dia i hora per a la signatura.
 
 

 Germanes

 © 2020 Imma Monsó (text)
 © 2020 Ignasi Font (il·lustracions)
 © 2020 Univers (edició)

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle i una exposició a l'actriu
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa mostra com la impressió 3D transforma el dia a dia
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix un espectacle per al públic familiar
Imatge il·lustrativa
Viu el Teatre celebra una setmana d'activitats presencials i en línia
Imatge il·lustrativa
La dramaturga Denise Duncan imparteix un curs d'escriptura teatral a la Sala Beckett
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett dedica un cicle d'espectacles, lectures i xerrades a la dramaturga
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que deia que «la sort afavoreix només les ments més preparades»
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya omple el 2021 de cicles, projeccions i exposicions