Commemorem el 9 d’octubre, Diada Nacional del País Valencià, amb un fragment de Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster, i 14 cançons.
Foto: Joanbanjo
El nostre gentilici encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d’ésser una gent enèrgicament diferenciada, i l’atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives. L’aparença d’estar passant per una etapa d’assimilació a certes vagues superestructures estranyes es veu desmentida per les realitats més sòlides i vistents: els condicionaments materials estrictes del país i la sedimentació històrica que ens afaiçona en són la millor prova. I la mateixa —tan relativa com vulgueu— vitalitat econòmica que hem demostrat al llarg dels últims cent anys, sense comptar-hi de moment d’altres vitalitats no tan reditícies però igualment exuberants, ja revelen que no som ben bé un poble apàtic ni escarransit.
El contrast entre les dues facetes que acabo de subratllar és massa voluminós perquè no ens sorprengui a nosaltres mateixos, en el més ràpid instant de reflexió. Ens sorprèn, i ens torba —bon símptoma, al cap i a la fi—: ens torba de comprovar la distància o el desfasament que hi ha entre «allò que som» i «allò que hauríem d’ésser». L’«allò que som» hi queda reduït, segons una visió tota superficial, a l’aspecte positiu: una comunitat demarcada, potent pel treball i per l’enginy dels seus homes, i amb vida pròpia i tradició privativa. L’«allò que hauríem d’ésser» se’ns perfila més aviat d’una manera indecisa, però sempre assumint, per refusar-los, els oprobis de la situació visible: la societat valenciana «hauria d’ésser» qualsevol cosa que no fos la societat desarmada i subalterna que avui és. La comparació, doncs, té la seva vigència. No importa que, de vegades, la desvirtuï algun apassionament transitori. En el seu esquema, simplista i fàcil a les excitacions de l’amor propi local, s’inscriu la imatge completa d’una incomoditat —passeu-me el mot— o d’una insatisfacció col·lectives, que els valencians han de confessar-se ben sovint.
En general, aquestes reaccions prenen la forma trivial i primària de l’anticentralisme, i en això s’esgoten. Són rèplica improvisada a alguna inèpcia burocràtica o al desdeny agressiu d’algun visitant carpetovetònic. La seva ingenuïtat és evident. Té, en canvi, una correlació més vidriosa, que anomenaríem —per entendre’ns — moral o espiritual, i que ens porta a un altre ordre de constatacions. El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba «incert»: pressent que no és carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un «nacionalisme valencià» seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pintorescos. No obstant això, tampoc la perspectiva integradora en què venim inserits des de fa —almenys— dos segles i mig, no ha arribat a subsumir-nos del tot en una nova categoria global. D’aquí el «marginalisme» permanent dels valencians, en el pla de la consciència col·lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment— si ho cregués no escriuria aquest llibre […]
Fragment de Nosaltres, els valencians (1962)
I 14 cançons del País Valencià:
