Joan Maragall va néixer el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona, on va morir el 20 de desembre de 1911, als 51 anys. El recordem llegint un fragment del discurs, optimista i encoratjador, “Als estudiants”, que va llegir a la Lliga regionalista el desembre de 1903.
Joan Maragall fotografiat el mateix any en què va fer aquest discurs, 1903
No sou joves? Doncs demanèu la lluna.
Sobre tot, demanèu la lluna, amics meus, desde aquest vostre recinte d’ideal: i, no’n tinguèu cap dubte, la lluna anirà venint. Al principi la gent se riurà de vosaltres: la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent de lo possible, se riuràn de vosaltres. Però, quína diferencia! Quín riure! Un riure trist, un riure buid, un riure impotent… I mentrestant la lluna començarà a acostar-se.
Us diràn somniadors, us diràn beneits, us diràn extraviats, i amb llur mà pesada voldran guiar-vos pel camí planer que convé a la llur passa feixuga. Mes vosaltres els dirèu rient: —No; volèm la lluna… —I la lluna se us anirà acostant, acostant…
Ells rodaràn el cap com plens de llàstima, us desahuciaràn, us abandonaràn dient-vos que no farèu mai res. Doncs, cabalment ho farèu tot, perquè, al cap d’avall, sempre es el jovent qui té rahó.
Quan ja ningú pugui negàr-vos-la, quan us diguin homes madurs, quan us sembli que’l vostre ideal ja es aconseguit… tornèu a mirar la lluna, i la veurèu que es al cel tan lluny com abans, i que ja un altre jovent, rient, la demana. Recordèu-se llavors de vostra rialla d’are; i si per cas us trobessiu portant algún tabernacle, exposèu-lo a la rialla del jovent nou: aixís sabrèu lo que aquell tingui de fort, lo que tingui de pur, lo que en ell hi hagi de camí de lluna.
1
