Foto: Pescadors de plàstic
“A caminar se n’aprèn caminant i a investigar, investigant.” Aquesta màxima ja la tenien clara diferents projectes de recerca mediambiental abans que Greta Thunberg pronunciés el discurs del How You Dare? (Com us hi atreviu?) davant la cimera de les Nacions Unides el 2018.
És el cas de Pescadors de plàstic, una iniciativa del Centre Tecnològic BETA de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, que dona l’oportunitat als instituts d’estudiar l’impacte de la nostra activitat sobre el medi ambient. Ho fa posant èmfasis en la contaminació per plàstic als rius i no pas en mars i platges, com han fet projectes anteriors de caràcter semblant a Alemanya o Xile. Aquest programa fa els adolescents protagonistes d’una recerca que resulta interessantíssima perquè els seus resultats es conjuguen en futur: el que està en joc entre les dades que recullen és el món que trobaran quan creixin.
Recordo que, quan era petita, tenia una tendència malaltissa a aixecar-me constantment de la cadira, era el que es coneix com un cul inquiet. Ara, de gran, diuen que soc hiperactiva i jo els contesto que soc un ésser humà i que els éssers humans no estem fets per parar quiets. Encara menys ho estan els nens i adolescents, que tot ho toquen i tot ho palpen, duent a la màxima expressió allò que som “animals tàctils“.
Són nombroses les investigacions que proven que el moviment afavoreix l’aprenentatge i que la pràctica ajuda a la comprensió i l’enteniment i, així i tot, l’educació tradicional segueix entestada a tancar la canalla i els joves en aules i fer-los aprendre tan sols continguts teòrics. Aquesta és la dinàmica que trenca Pescadors de plàstic, que convida els alumnes a aprendre el mètode científic a l’aula per, després, aplicar-lo en un treball de camp que pren la forma d’un mostreig (recollida de mostres i dades) dut a terme en tres conques diferents dels rius Ter i Besòs.
N’he pogut parlar amb Meritxell Abril, una de les impulsores del projecte, que va coordinar-ne la primera edició i ara, a punt d’estrenar-ne la segona, m’explica que les tres màximes del projecte són: conscienciar, aprendre i empoderar. De ben segur els pescadors de plàstic han entès quin és l’impacte de les seves accions sobre la natura, ja que, com remarca Abril, “la gran majoria dels plàstics que trobem al medi són fruit de la nostra activitat quotidiana, plàstics d’un sol ús i deixalles diverses que no som conscients que generem”.
Es tracta d’empoderar i fer saber als adolescents que la ciència ciutadana pot influir en la gestió i les polítiques mediambientals, de manera que els seus petits gests siguin tan influents com el més contundent dels discursos de Greta Thunberg. Perquè sigui així, em diu Meritxell Abril, des del Centre Tecnològic BETA busquen que les dades que els proporcionen les escoles tinguin un retorn i per tal que vegin com es fan servir i s’analitzen.
Especialment interessant és el balanç que fa la científica de la primera edició del projecte, en què les escoles varen recollir dades de diferents indrets, cobrint una extensió territorial que haguera estat inassequible per a un sol equip de recerca. Un mostratge que ha de ser acurat no tan sols per tal que els alumnes puguin aplicar el mètode científic, sinó per poder utilitzar aquestes dades per a la recerca. “És complicat perquè tens el dubte de si s’entendrà allò que expliques o demanes, de si es farà bé la recollida de dades… I ens hem endut una sorpresa, tant per la implicació i l’interès que demostren els alumnes, com per la quantitat de dades i l’assertivitat amb què s’han recollit!”. Sembla, doncs, que si confiem en el potencial de la canalla, també podem aprendre de com aprenen.
Foto: Pescadors de plàstic
