La Universitat de Barcelona ofereix cada any quinze beques per a persones refugiades i provinents de zones en conflicte d’arreu del món per tal que vinguin a Catalunya a estudiar. L’objectiu és oferir-los una educació superior, però també donar-los suport en matèria social, legal i psicològica abans que tornin als seus països d’origen. El programa Universitat refugi és iniciativa pionera, amb escassos referents o projectes similars a la resta d’Europa, i respon al toc d’alerta de l’ACNUR sobre les opcions d’accés a formació acadèmica dels joves refugiats.
Xavier López, director de la Fundació Solidaritat UB, ens explica com funciona el projecte, que ha tingut molt bona rebuda i que des de la Universitat es pretén que sigui un pilot que es pugui implementar en altres centres nacionals i internacionals. Amb tres edicions completades amb èxit, la UB vol consolidar el programa com a un dels més importants de la Fundació i, a poc a poc, guanyar autonomia i no dependre d’associacions externes per finançar-se. Per això, han creat un canal de mecenatge obert a les aportacions de tothom.
Foto: Universitat de Barcelona
Les xifres diuen que els joves refugiats no accedeixen a la universitat.
Efectivament. De fet, l’ACNUR reconeix que la incorporació a l’educació superior per part de joves refugiats és un vehicle molt clar d’inserció. Malgrat això, només un 3% dels joves refugiats hi accedeix, quan la mitjana dels joves de tot el món està al voltant del 30%.
En el cas dels joves refugiats, la universitat és també un bitllet segur, oi?
Sí, és un dels dos sentits del projecte. El primer és que els joves refugiats accedeixen a l’educació superior, i el segon és crear vies alternatives de refugi. Cal pensar que existeix un procediment ordinari pel qual una persona demana refugi. Per exemple, en un conflicte armat concret com el de Síria, una persona siriana fuig cap al Líban o Turquia i, un cop hi arriba, demana la condició de refugiada. Però amb això no és suficient i per això cal obrir, de totes totes, vies alternatives. Per a la gent jove, un visat d’estudiant ho és. Amb el projecte, els oferim l’opció de marxar a través d’un conveni d’estudis a Barcelona i així convertim la universitat en una opció de refugi, sovint en casos en què no hi ha una altra via de sortida.
I esteu actius des del 2015.
Anteriorment ja s’havien dut a terme programes similars. A la Universitat de Barcelona fa temps que es treballa al voltant de la inserció de refugiats. Es van fer tasques als anys noranta, arran de la Guerra dels Balcans, per exemple. Però sí que és a partir de l’esclat mediàtic entorn els refugiats de l’any 2015, amb la guerra de Síria i altres conflictes perifèrics d’Orient Mitjà, que neix aquest programa.
Concretament, en què consisteix el projecte?
Hem dissenyat una mena de curs pont, un programa previ als estudis universitaris, que oferim a joves que viuen en països en situació de conflicte amb l’objectiu que vinguin a Barcelona i s’hi refugiïn alhora que es formen acadèmicament. El curs comprèn l’aprenentatge de les llengues catalana i castellana i formació en drets humans i alhora és un títol oficial de la UB. És a dir, que qui el cursa gaudeix de la condició d’universitari i participa en el programa a través d’un visat d’estudiant. El motiu que es tracti d’un curs pont és que, d’aquesta manera, qualsevol jove hi pot accedir amb un document que acrediti la seva identitat. Cal pensar que accedir a un grau universitari oficial des de l’estranger al nostre país, des del punt de vista burocràtic, és farragós i complicat perquè cal presentar molta documentació sobre l’educació rebuda prèviament. D’alguna manera, amb aquest format, facilitem aquest pas i evitem problemes perquè molts dels joves que participen al programa no sempre poden sortir del seu país amb tota la seva documentació acadèmica, per la mateixa situació de conflicte que pateixen.
Quants cursos porteu?
Per ara n’hem finalitzat tres. Això suposa que hem rebut quaranta-cinc estudiants refugiats. I entre tots ells el percentatge d’abandonament és molt petit, d’unes dues persones en total, si tenim en compte les tres edicions.
I què passa, amb aquests joves, quan finalitza el curs?
Alguns tornen al seu país, però la majoria, com estava previst, continua els estudis universitaris aquí, a la UB. Sovint amb expedients acadèmics brillants, una cosa que també ens reconforta molt. Però cal no perdre de vista que una gran part dels joves que passen pel curs manifesten la seva voluntat inequívoca de tornar al seu país d’origen perquè, en primer lloc, no l’han abandonat per voluntat pròpia. La realitat ens mostra que alguns podran tornar, però d’altres no perquè la situació d’allà no ho permet. Malgrat tot, nosaltres som els primers que confien en què puguin fer-ho, per tal de contribuir en la reconstrucció del territori.
Com us ho feu per donar-vos a conèixer als joves en països en situació de conflicte?
Comptem amb una àmplia xarxa de suport. Des d’ajuntaments, sindicats, empreses i institucions internes i externes a la universitat. I la convocatòria a les beques la fem a través d’organitzacions que estan al territori, com la mateixa ACNUR o algunes ONG, que disposen d’una xarxa de contactes molt consolidada en cada país.
Quin criteri seguiu, en la convocatòria?
Només fem una discriminació positiva, quant al gènere, decidim prioritzar les dones. Ens satisfà que, després d’aquests tres anys, el 40% de les persones al programa són dones. És difícil perquè tenen més dificultats a l’hora de poder venir soles a un país estranger a estudiar.
Els participants no només tenen accés al programa educatiu, també reben altres formes de suport.
Sí, fem el possible per tal que el programa sigui una atenció integral. Donem suport en l’allotjament reservant anualment quinze places a una de les residències universitàries que disposa la UB o els donem un cop de mà per trobar pisos d’acompanyament. També els facilitem suport lingüístic per l’ensenyament del català i el castellà. I alhora intentem que els joves guanyin autonomia, oferint-los acompanyament burocràtic o d’inserció laboral, per ajudar-los amb els papers o en la recerca de feina. I per últim, el programa també compta amb un apartat de suport psicològic a aquelles persones que ho necessiten, que és molt important.
Però una flor no fa estiu, ni dues, primavera. Existeixen altres projectes similars al vostre, fora de Barcelona?
Sí, a poc a poc anem creixent i en som més. A Espanya, per exemple, un altre referent en la matèria és la Universidad de Jaén, que ofereix un programa amb unes característiques molt similars al nostre. I en l’àmbit europeu, també existeixen propostes comparables com la de la Sapienza Università di Roma o les d’alguns centres alemanys. També projectes de la mà d’organitzacions més grans, com un que està en desenvolupament per part de la UNESCO, que pretén patrocinar la implementació d’un passaport europeu per facilitar l’accés a la universitat a persones refugiades. La intenció és que el document serveixi per a qualsevol centre d’estudis superior del territori europeu i serveixi d’acreditació validada per la UNESCO, i així evitar tots els problemes de justificació d’estudis previs i documentació que hem comentat abans.
Per tant, la vostra és una idea escalable.
Sí, la intenció des de la UB és que el projecte sigui un pilot i es pugui replicar a altres universitats de l’estat i d’Europa, que els visats d’estudiant es consolidin com una via de refugi segura.
Encara queda molt camí per fer. No només en la inserció acadèmica dels refugiats, sinó en la gestió general d’aquesta crisi, que no millora.
La situació és molt preocupant. No només pel que fa als refugiats a altres països, sinó també pels refugiats interns. A Colòmbia, per exemple, la majoria de refugiats són persones que fugen a altres punts del mateix país. Venim d’un món bipolar, que era una divisió qüestionable per moltes raons, però que paradoxalment, per d’altres, era més clara. Actualment vivim en un món, com ho diríem, multipolar, on hi ha molts actors en l’escenari internacional i això fa que es generin molts conflictes d’una alta complexitat, que no responen a la dialèctica est-oest, com fins als anys vuitanta. I, per tant, els conflictes incrementen, es fan més difícils de gestionar i acaben esdevenint crònics. En conseqüència, augmenta el volum de refugiats. Alhora, s’hi afegeixen nou fenòmens, com el climàtic, que empitjoren l’escenari. El canvi climàtic generarà, de ben segur, refugiats, persones que hauran de marxar del seu territori perquè les condiciones mediambientals no els permetran romandre-hi i sobreviure.
I la pandèmia no ajuda, en tot això.
La pandèmia fa la flexibilitat de les fronteres més impossible, sense dubte. A nosaltres ens ha posat les coses difícils a l’hora de portar joves refugiats pel programa a Barcelona. Fins i tot s’ha donat el cas d’un parell de persones que han quedat penjades al seu país d’origen, sense poder venir. Però, curiosament, la pandèmia també ens ha dut a una reflexió molt clara sobre la crisi dels refugiats. En els últims mesos, hi ha hagut molts països als quals, des d’Espanya, no s’hi podia anar a causa de la situació sanitària tan greu que vivim. Ara mateix no podem entrar a alguns països de l’Àfrica, per exemple, i això també ens hauria de fer veure que no podem entendre els fluxos migratoris com un moviment unidireccional. Es tracta d’un fenomen històric, que pot canviar d’un dia per l’altre. Cada dos per tres, apareixen nous conflictes i fets que fan mutar els moviments dels refugiats i, de fet, al final de la Guerra Civil –no fa pas tant en termes històrics–, erem nosaltres qui fugíem a França o a Sud-amèrica. Això pot tornar a passar en qualsevol moment.
Potser és un fenomen inevitable, però, com a societat, sí que tenim opcions de reacció molt diferents.
Sense dubte. De manera molt urgent, cal que trobem instruments de gestió d’aquesta crisi basats en mesures que siguin èticament compromeses, però alhora viables i reals. Si no, tindrem problemes contínuament. El que està clar és que el tancament estricte de fronteres no pot ser una manera de funcionar perquè és posar una barrera inútil i èticament reprobable, no fer una gestió responsable. La solució és a les mans de tots.
També dels governs. Com valores la seva actuació?
Insuficient. A vegades, contradictòria. D’altres, qüestionable. La crisi dels refugiats no és una situació fàcil de gestionar, jo ho entenc, però és una qüestió de cultura democràtica, d’educació i de valors. Alhora entenc que ha d’existir una responsabilitat de gestió de l’opinió pública perquè, en els últims anys, ha progressat de manera important el discurs populista d’extrema dreta –”els immigrants són un perill”, “ens venen a robar la feina”, “no respecten la nostra cultura”, etc.–, que és fals, però que, per complicat que sigui, s’ha de combatre. L’única solució existent és denunciar i acabar amb totes aquestes accions que vulneren drets fonamentals i posar mitjans, cadascú en la mesura del que pugui, per tractar aquests moviments de persones. Des de la Universitat, es fa el que es pot. I esperem el mateix del govern català i de l’espanyol.
El vostre és un cas d’èxit. Una gestió diferent és possible.
Diferent i esperançadora. Els nostres resultats són més que positius, se’n treu molt més del que s’inverteix. Les persones que aconsegueixen acabar els seus estudis amb nosaltres, arriben a crear-se un horitzó de vida nou. I això ens ajuda, encara que ho facin pensant a tornar als seus països. Poden facilitar-nos un pont amb les seves societats d’origen, per exemple. I durant la seva estada, ens aporten nous punts de vista, més frescos, més innovadors. Totes les societats han progressat quan s’han incorporat visions noves en la presa de decisions i en el disseny de les coses. Cal veure-ho així.
[Universitat refugi és un dels projectes acollits al programa de micromecenatge Mecenes UB, amb què la Universitat de Barcelona cerca suport filantròpic. Amb aquesta iniciativa es pretén assegurar la viabilitat de projectes de recerca i solidaritat, que des d’aquesta institució beneficien a tota la ciutadania.]
