Anna Karènina

Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera. Abans de seguir escrivint he portat la llibreta al meu pare, i després de fer-hi un cop d’ull ràpid m’ha fet un petó i m’ha dit molt bé princesa, fa molt bona pinta, no paris, i ha continuat contestant missatges al mòbil. El més sorprenent no és que el meu pare no sàpiga que hi ha un llibre que es diu Anna Karènina, o que no reconegui un dels començaments més famosos de tots els començaments, sinó que no se sorprengui que això ho hagi escrit la seva filla de només nou anys, encara que a la reunió de l’altre dia la mestra ja li va dir que escric tan bé.

Per seguir-lo posant a prova, m’he passat la tarda escrivint tot el primer capítol i llavors l’hi he anat a ensenyar al despatx. Apartant els ulls de la pantalla, m’ha fet seure a la seva falda i s’ha posat a llegir. Vols dir que això ho has escrit tu, princesa?, em pensava que em diria d’un moment a l’altre, però s’ha esperat a acabar per dir-me, amb els ulls brillants: Oh, princesa meva! Quins personatges més bons, de debò, sisplau, vull que continuïs, i m’ha fet una llarga abraçada. En altres circumstàncies hauria pensat que el meu pare feia comèdia, però ara sé que no en fa.

Naturalment no m’he aturat aquí i aquests dies, a la sortida de l’escola, només arribar a casa, escric un capítol sencer, i a la nit el meu pare ve a la vora del llit i en llegim junts un trosset cadascú. No saps com m’agrada, princesa, em diu quasi sempre, com si no pogués dir res més. Després m’acotxa, em fa el petó de bona nit i, mentre jo mateixa tanco el llum, sento les seves passes allunyar-se. Sé que Anna Karènina és una obra molt llarga, i que trigaré molt de temps a escriure-la, però no m’importaria trigar el temps que fes falta si en qualsevol moment abans d’acabar-la la meva mare pogués tornar amb nosaltres.

FI