Arribarà

Agafes el metro amb temps perquè és hora punta tot i que saps que estarà buit quan hi entris. Molt en el fons, tant que negaràs fins i tot haver-ho pensat mai, t’agrada treballar els dies de festa. Potser és perquè et fa sentir com una atleta d’alt rendiment permanent dins un fotograma congelat. Potser per aquesta sensació de jugar un partit contra la realitat amb clar avantatge mentre aparques la urgència i et despulles de totes les pressions internes i externes. L’engany terapèutic dels controladors, el somni humit dels al·lèrgics al pas del temps.

A fora un sol taronja trenca el cel blau d’un hivern que cada dia és més hivern de veritat i al dos mil vint li queden quaranta-vuit hores. En un altre context, ja no sé si dir-te en una altra vida o fins i tot només fa un any, estaries planejant atabalada un pla infal·lible de cap d’any amb aquella pressa incòmoda pròpia dels dies importants. D’aquells en què és imperdonable no tenir un pla farcit d’un grup d’amics nombrós, una casa fora de Barcelona, molt d’alcohol i un despertar imprevist amb algú previsible. També negaràs haver-ho pensat, et dius, però no haver de fer cap pla i veure legitimada públicament la idea de quedar-te al pis amb quatre persones triades a dit et sembla fantàstic.

I serà així i passarà.

Dos mil vint marxarà i l’acomiadaràs sense una gran festa, però tampoc sense tancar fort la porta del tot perquè encara que vulguis no podràs oblidar-lo. Marxarà i el després serà com el després d’una cirurgia lenta i laboriosa a cor obert amb una gran cicatriu que et deixarà convalescent. I respiraràs fins que l’esternotomia et deixi i tancaràs els ulls per veure-hi més clar.

Perquè dos mil vint serà sempre el de marxar de casa i construir-ne una altra a quaranta-cinc quilòmetres, amb vuitanta metres quadrats i dues de les teves persones preferides. El d’arribar les tardes, mirar-vos i explicar-vos les vides mentre us dieu els sabers petits i les angoixes compartides. El de llençar massa verdura i iogurts caducats fins a aprendre a comprar i cuinar per a un. El d’estendre rentadores mentre constates que mai et quedarà la roba neta com a casa.

Perquè dos mil vint serà sempre el de veure-ho a venir, però no veure-ho fins que ho tens davant. El de créixer a marxes forçades entre respiradors, marques sota els ulls i ulleres entelades. El de dir paraules greus per telèfon a veus a qui ni poses ni posaràs mai cara. El de les mirades que et travessen i les agulletes al cervell. Plorar fora de context perquè ja no saps quan fer-ho. El del Nadal dels cinc i pels cinc. Les tres aplicacions que tens al mòbil per fer videotrucades.

Perquè dos mil vint serà sempre l’últim de l’àvia. El del vint-i-cinc de març clavat a l’esquena i el dol larvat que va florir en ple juliol. El de l’enyor estenent-se com una bassa d’oli. El d’estar convençuda que aviat farà deu anys, però sempre semblarà que sigui ahir.

Dos mil vint també serà el del projecte tombat amb majúscules. Les dues copes de vi a la vora del Douro i el canvi de decorat forçat que seguia l’adeu una tarda de xancletes. La meitat esquerra del llit buida, els mapes que fan mal i les analògiques que reveles a carret per setmana al fotoprix de Girona.

Dos mil vint serà la millor i la pitjor versió de tu alternant-se i escrites per un mal guionista. Serà el de retreure’t que segur que hauries pogut demanar-te i fer més, però també de felicitar-te pels equilibris amb la inèrcia de l’autocompassió que no et va engolir fins i tot quan eres molt avall. El de moments microscòpics de riures enllaunats i borratxeres a les tres de la tarda. El dels cops de sort intermitents.

I passarà.

Dos mil vint-i-u arribarà i serà divendres i l’univers no ens deurà res perquè cap cervell genial no reparteix ni els dies (ni els anys) bons i dolents. Però arribarà i l’esperarem preparats per a cops de punys i carícies, et dius. Arribarà i l’esperarem amb l’ànsia d’una primavera robada i el bagatge i l’enteresa de qui ha viscut més d’un hivern.