Foto: Alexas_Fotos
Amb el primer m’empasso la il·lusió, el desig, la temptació de posar massa expectatives en els altres onze.
El segon m’ho posa difícil, que t’havies confiat bonica, i tanmateix —escèptica com unes cometes, humil com un soc resignat i perdedor— al final me’l faig meu.
El tercer —dolç i suau, verd virginal— entra amb dubtes, interrogatiu, com qui no vol molestar, com qui malgrat tenir permís el demana.
Insensible als tempos, indiferent a l’anatomia de les transicions, el quart xoca contra l’antecessor i l’impacte deixa esquitxos aigualosos per tot arreu.
Amb el cinquè tot és tan plàcid, tan perfecte, tan poc fem-com-qui-fer, que el primer i el segon i el tercer i el quart ara semblen pròleg o assaig o temptativa o succedani.
I el sisè, ai el sisè, que s’esmicola i es fa fonedís, i que deixa el regust agre i conegut de les coses dolces que arriben a destemps, és a dir just a temps.
El setè és insípid i vulgar i avorrit i fat i desganat, i sobretot —com ho puc dir perquè no s’entengui del tot— és molt qualsevol, excessivament qualsevol, com la setena tarda d’una setmana qualsevol.
Com que l’experiència amb el setè encara és recent, el vuitè s’aprofita de l’avantatge que dona un contrast favorable i es proclama vencedor de la comparativa amb un mèrit tan relatiu com l’èxit, com tots els èxits.
El novè no ve de gust però bé.
El desè, xulo com un deu, amb prou feines s’avança a l’onzè, que ja guaita sense esperar torn; arrogant, insolent, estirat com un onze. La boca és ben oberta i impacient i ja-se-sap, ambdós ho saben.
Però el dotzè és definitiu com una campanada, com per recrear-s’hi amb les ganes que l’adrenalina i el desig han intensificat. Al dotzè li permeto arribar més endins més al seu ritme, que és el meu, i sobretot deixo que s’hi quedi tant com vulgui, entra, entra, que ets benvingut, que n’han calgut onze per arribar fins aquí. I deu ser per això, per aquest dotzè puntual i deliciós que encara noto a la llengua i a l’estómac, que quan exclamo «Bon any 2021!» gairebé sono convençuda.
2
0
