Foto: C.G.
Una carretera sense voral traça una recta que podria ser infinita sobre la plana. Paisatge etalonat. Colors que esclaten. Camps, alguns d’un marró vermellós, encès, altres de gemats (què cony fots dient ‘gemats’, nena, sigues normal, digues verds; però no: verd no seria suficient). Lleu tramuntana que brunyeix la llum i l’aire, ergo: cel d’un blau límpid, franc, glacial. Sí, els cims blanquíssims –la neu, avui calen ulleres de sol per mirar-se’ls a quilòmetres de distància–, però les muntanyes també blavegen; ja sabeu, la perspectiva atmosfèrica que Leonardo va copiar de la realitat. «Si vols veure un objecte cinc vegades més llunyà, l’has de pintar cinc vegades més blau». Mascaretes i virus en atzur, espanyolisme blau de Prússia, mediocres ultramar, penes i fracassos lapislàtzuli. El 2020 ja safireja. Aquí i allà arbres pelats, uns de solitaris, d’altres en grup arraulint-se. Alguns diran: Bucolisme barat. Jo dic: Hivern.
Els arbres, esquelets vegetals. Entre el brancam es veu el paisatge llunyà. M’hipnotitza l’efecte dels branquillons sense fulles formant una cortina translúcida. Despullar-nos i ser capaços d’intuir les muntanyes que hi ha més enllà.
Arribo a la ciutat. Un altre esquelet. El del Mercat de l’Abaceria Central. Abans es deia Mercat de la Revolució. Era un nom mil vegades millor. Només en queda l’estructura de ferro que van aixecar el 1892. Se m’apareix com una bella carcanada de dinosaure. Li han llevat tota la carn. Perquè era tòxica, cancerígena: el refotut amiant. Mercat rodoredià. També el mercat on de vegades, poques, anava amb la mare de petita. Ara és un mercadosaure esperant que el ressuscitin. Em fascina contemplar l’esplanada buida, mirar a través o enlaire, cap a les bigues negres que ara quadriculen el cel.
Un cop a casa, em miro al mirall. Jo també em vull desprendre de la carn, dels pensaments morbífics, de les fulles mortes, i quedar-me amb l’estructura de ferro i el tronc ligni, les parts sòlides que em conformen.
L’hivern no és foscor. És llum. L’estació lúcida. Els dies clars, el fred fa resplendir el cel més que mai. La claror ja s’allarga. Aviat ens sortiran fulles i cobertes de teules. No hi ha pressa. Sota la molsa mental hibernen les idees, voraces i imponents com ossos, i un brotam de possibilitats.
Fa fred. També l’hivern serà blau. I la vida.
