Metàfores Mortíferes

L'estació lúcida

Jo també em vull desprendre de la carn, dels pensaments morbífics, de les fulles mortes

| 04/01/2021 a les 00:01h
Especial: Metàfores Mortíferes
Arxivat a: Cambres pròpies, Metàfores Mortíferes

Foto: C.G.


Una carretera sense voral traça una recta que podria ser infinita sobre la plana. Paisatge etalonat. Colors que esclaten. Camps, alguns d’un marró vermellós, encès, altres de gemats (què cony fots dient ‘gemats’, nena, sigues normal, digues verds; però no: verd no seria suficient). Lleu tramuntana que brunyeix la llum i l’aire, ergo: cel d’un blau límpid, franc, glacial. Sí, els cims blanquíssims –la neu, avui calen ulleres de sol per mirar-se’ls a quilòmetres de distància–, però les muntanyes també blavegen; ja sabeu, la perspectiva atmosfèrica que Leonardo va copiar de la realitat. «Si vols veure un objecte cinc vegades més llunyà, l’has de pintar cinc vegades més blau». Mascaretes i virus en atzur, espanyolisme blau de Prússia, mediocres ultramar, penes i fracassos lapislàtzuli. El 2020 ja safireja. Aquí i allà arbres pelats, uns de solitaris, d'altres en grup arraulint-se. Alguns diran: Bucolisme barat. Jo dic: Hivern.
 
Els arbres, esquelets vegetals. Entre el brancam es veu el paisatge llunyà. M’hipnotitza l’efecte dels branquillons sense fulles formant una cortina translúcida. Despullar-nos i ser capaços d’intuir les muntanyes que hi ha més enllà.
 
Arribo a la ciutat. Un altre esquelet. El del Mercat de l’Abaceria Central. Abans es deia Mercat de la Revolució. Era un nom mil vegades millor. Només en queda l’estructura de ferro que van aixecar el 1892. Se m’apareix com una bella carcanada de dinosaure. Li han llevat tota la carn. Perquè era tòxica, cancerígena: el refotut amiant. Mercat rodoredià. També el mercat on de vegades, poques, anava amb la mare de petita. Ara és un mercadosaure esperant que el ressuscitin. Em fascina contemplar l’esplanada buida, mirar a través o enlaire, cap a les bigues negres que ara quadriculen el cel.
 
Un cop a casa, em miro al mirall. Jo també em vull desprendre de la carn, dels pensaments morbífics, de les fulles mortes, i quedar-me amb l’estructura de ferro i el tronc ligni, les parts sòlides que em conformen.
 
L’hivern no és foscor. És llum. L’estació lúcida. Els dies clars, el fred fa resplendir el cel més que mai. La claror ja s’allarga. Aviat ens sortiran fulles i cobertes de teules. No hi ha pressa. Sota la molsa mental hibernen les idees, voraces i imponents com ossos, i un brotam de possibilitats.
 
Fa fred. També l’hivern serà blau. I la vida.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra una realitat que afecta moltes persones
Imatge il·lustrativa
La dramaturga estrena l'obra «Sota la neu» al cicle #jotambé de la Sala Beckett
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett acull una obra de Daniela Feixas sobre la violència sexual