“Em va fer una il·lusió molt gran que em diguessin d’escriure i il·lustrar un conte. I vaig fer el que faig quan creo: deixar que les coses passin per convertir-me en el primer testimoni d’allò que va sortint.” L’artista multidisciplinar Marina Durany ha estat l’encarregada d’escriure i il·lustrar el conte de la Biblioteca Terra Baixa del Vendrell, que aquest any en fa 100 que va néixer gràcies a la Mancomunitat de Catalunya. Àngels Colom, que n’és la directora, diu que “la biblioteca és la casa dels contes”, i que, com si fos un desig petit que van plantar fa temps, ha estat ara el moment en què tot ha coincidit per poder-ho fer possible. A més a més, aquest llibre, titulat El llop sense nom, s’acompanya d’una exposició que es pot visitar tot el gener, que ha estat possible gràcies als Serveis Territorials a Tarragona del Departament de Cultura i on, fins i tot, podem tocar un instrument fet per aquest conte: el tandrum El Magnífic, creat per Abraham Elías.
El llop, el personatge principal del conte, està inspirat en Àngel Guimerà, i l’inici del conte, en Terra baixa: “Més amunt de la terra alta hi ha un tros de cel on viuen els éssers magnífics.” Tenint present que Durany és flautista professional, el llibre ve acompanyat de la millor companyia, la música: entre les pàgines hi trobem codis QR perquè mentre llegim, puguem escoltar els músics de primeríssima fila que hi han participat. D’entrada, Dani Espasa n’ha composat i n’ha interpretat obres. També hi participa l’arpista Tiziana Tagliani fent ballar els somnis d’un cavall, o el violoncel·lista Pau Codina, que, tocant el primer moviment de la Suite en sol major de Bach, fa l’ullet a l’home de pau.
La manera amb què Durany ha fet aquest llibre ha estat totalment artesanal: «La meva forma de treballar em recorda la dels japonesos, que s’estan molta estona davant del blanc abans no es posen en acció. Mentre ho estic fent és com si no ho estigués fent jo: no és un pensament d’ara em dedicaré a instruir els altres, sinó: vinc a descobrir, a sorprendre’m. Obrint els ulls a la puresa i a l’essència. El meu art és un joc, i com els jocs, és molt proper, perquè pots pensar: “Aquesta escultura també la podria fer jo agafant una pedra i posant-hi fang a sobre”. I això és molt bo, perquè com que els nens ho saben fer, em diuen: “Jo també soc un artista com tu”.» I aquesta artesanalitat no només és en el contingut, també en la forma. Perquè si un llibre són moltes parts, n’hi ha una d’invisible que és molt important: la impressió. Durany ha comptat amb Francesc Villena, que conserva una manera d’imprimir antiga i curosa.
Podeu comprar aquest conte, en què un llop ve a la Terra a buscar el seu nom i a descobrir en què és especial, i de rebot, a preguntar-nos en què ho som nosaltres, a la llibreria barcelonina Abracadabra (carrer del General Álvarez de Castro, 5) i a les llibreries del Vendrell. Us convidem a fer un cop d’ull a algunes de les primeres pàgines:
L’Aucella era la més vella. Va néixer el dia que el sol va començar a brillar. Tenia el do de la paraula i tot ho explicava cantant. Era encisadora, magnífica! Les seves ales s’arraulien dins del seu cos; els agradava molt l’escalfor del cor. Només les desplegava en moments molt especials.
El Cavall havia gastat tota la seva força treballant, i ara, sempre ajagut, observava, poques vegades parlava. Sovint els ulls se li tancaven i s’adormia; el seu do era somiar que res no li pesava. Tothom somreia quan veia que les seves cames dansaven alegres una música que ell somiava, però, esclar, la música era dins del somni i ningú no la sentia.
De ben segur que era una música magnífica!
L’únic capaç de sentir-la era l’Home Ballarí Estel·lar; ell sentia perfectament la música que somiava el Cavall. Tenia els dons de sentir el so dels somnis i de fer balls amb moltes giragonses; fins i tot desafiava els planetes que giraven a l’entorn del sol.
Ell, giravoltant, era simplement magnífic.
I, per acabar, hi havia el llop sense nom. Aquest era el més jove, devia tenir uns 3.400 anys, i encara no sabia com es deia ni tampoc quin era el seu do. Això sí, tenia l’impuls de descobrir nous mons.
El llop sense nom tenia molt presents les paraules de l’Aucella: «El nom et serà donat de fora. I el dia que menys t’ho esperis, com una sorpresa, et serà regalat el teu do i per sempre més el faràs brillar». Qui li diria el seu nom? I quin devia ser el seu do?
Si poseu aquest codi QR, escoltareu La música de somni, creada per Dani Espasa i interpretada per l’arpista Tiziana Tagliani.
1
0
