Foto: Alexandra Zharkova
A la Leila li hauria costat de dir quan havia començat exactament el primer ball. Potser la seva primera parella, de fet, havia sigut el cotxe. Tant se valia, que compartís el cotxe amb les noies Sheridan i el seu germà. Ella es va asseure al seu raconet, i el travesser encoixinat on reposava la mà li semblava la màniga del vestit d’un jove desconegut; i així es van allunyar rodant, entre fanals, cases, tanques i arbres que ballaven el vals.
–De debò que no havies anat mai a un ball, Leila? Quina cosa tan estranya, nena! –van exclamar les Sheridan.
–El nostre veí més pròxim vivia a quinze milles de casa –va explicar la Leila en veu baixa, obrint i tancant el vano delicadament.
Mare meva, que difícil, ser indiferent com les altres! Procurava no somriure gaire; procurava no mostrar gaire interès. Però cada detall era tan nou i emocionant… Els nards de la Meg, el penjoll llarg d’ambre de la Jose, el cap petit i fosc de la Laura que sortia d’una esclavina de pell blanca com una flor entre la neu. Se’n recordaria tota la vida. Fins i tot li va fer angúnia que el cosí Laurie llencés les tires de paper de seda que s’havia arrencat dels gafets dels guants nous. Li hauria agradat guardar-se aquells encenalls com a penyora, com a record. En Laurie es va inclinar endavant i va posar la mà sobre el genoll de la Laura.
–Escolta, maca –va dir–. El tercer i el novè com sempre. Entesos?
Oh, quina meravella, tenir un germà! Desbordada per l’emoció, la Leila va pensar que si tingués temps, si en aquells moments no fos impossible, s’hauria posat a plorar pel fet de ser filla única i no haver tingut mai cap germà que li digués «Entesos?», ni cap germana que li digués, com deia la Meg a la Jose en aquell moment, «El pentinat alt no se t’havia aguantat mai tan bé com avui!»
Però, per descomptat, no tenia temps. Ja eren a la sala de ball; tenien cotxes al davant i cotxes al darrere. La carretera estava il·luminada a cada banda amb llums que giraven com ventiladors, i a la vorera, les alegres parelles semblava que suressin; les petites sabates de setí se seguien les unes a les altres com ocellets.
–Vine, Leila, agafa’t a mi, que et perdràs –va dir la Laura.
–Vinga, noies, fem una entrada triomfal! –va dir en Laurie.
La Leila va posar dos dits a la capa de vellut rosa de la Laura i, sense saber ben bé com, van passar pel costat del gran fanal daurat, van travessar el corredor i les van empènyer cap a la petita cambra on posava «Senyores». Hi havia tanta gent que amb prou feines tenien espai per treure’s les coses; el soroll era eixordador. Dos bancs, un a cada banda, estaven coberts de piles de roba. Dues dones grans amb davantal blanc corrien amunt i avall i hi tiraven nous fardells. I tothom empenyia per poder arribar al petit tocador amb mirall que hi havia a la paret del fons.
Un raig gruixut de gas tremolós il·luminava el lavabo de senyores. No es podia esperar; ja ballava. Quan es va obrir la porta i va entrar una ràfega de música de la sala de ball, va saltar gairebé fins al sostre. Noies morenes i noies rosses es retocaven els cabells, es tornaven a fer els llaços, es ficaven un mocador a l’escot, s’allisaven els guants blancs com marbre. I com que totes reien, a la Leila li semblaven totes encantadores.
–No hi ha ganxos invisibles? –va cridar una veu–. És increïble! No veig ni un ganxo invisible!
–Empolvora’m l’esquena, maca –va cridar una altra.
–Necessito fil i agulla! Se m’han estripat uns quants pams de serrell –va gemegar una tercera.
Després:
–Passeu-los, passeu-los! –El cistell dels carnets de ball passava de mà en mà. Uns quadernets molt bufons, rosa i plata, amb un llapis rosa i unes borletes flonges. A la Leila li tremolaven els dits quan en va agafar un del cistell. Volia preguntar-li a algú «Jo també n’he d’agafar un?», però amb prou feines havia tingut temps de llegir: «Vals 3 “Dos en una canoa”. Polca 4 “Fent volar les plomes”» , quan la Meg va cridar:
–Ja estàs, Leila?
I es van obrir pas entre la gentada del corredor cap a la gran porta de doble batent de la sala de ball.
El ball encara no havia començat, però la banda ja havia parat d’afinar, i el soroll era tan fort que feia l’efecte que quan començaria a sonar la música no se sentiria res. A la Leila, enganxada a la Meg, mirant per sobre de l’espatlla de la Meg, li semblava que fins i tot xerraven les banderoles de colors, tremoloses, penjades d’una punta a l’altre del sostre. Ja no recordava que era tímida; ja no recordava que a mig vestir-se s’havia assegut al llit amb una sabata posada i una de treta i havia suplicat a la mare que truqués a cals cosins dient que finalment no hi aniria. I l’atac d’enyorança d’estar asseguda al porxo de la casa abandonada de terra endins, sentint les cries de mussol cridant «Més porc» a la llum de la lluna, el va substituir un atac d’una alegria tan dolça que era difícil suportar-lo tota sola. Va agafar fort el vano i, contemplant aquell terra daurat, lluent, les azalees, els fanalets, l’escenari del capdavall amb la catifa vermella i les cadires daurades, i l’orquestra en un costat, va pensar, sense alè: «Soc al cel, soc al cel!»
Totes les noies estaven juntes en un costat de la porta; els homes, a l’altre, i les senyores de companyia, vestides de negre i somrient com ximpletes, caminaven amb molta cura pel terra polit cap a l’escenari.
–La meva cosineta del camp, la Leila. Sigues simpàtica amb ella. Busca-li parelles; és la meva protegida –deia la Meg, anant d’una noia a l’altra.
Cares desconegudes somreien a la Leila –amb dolçor, distretament. Veus estranyes responien, «I tant, nena». Però a la Leila li semblava que aquelles noies en realitat no la veien. Miraven els homes. Per què no començaven, els nois? Què esperaven? Allà plantats, allisant-se els guants, tocant-se els cabells lluents i somrient-se els uns als altres. Llavors, tot d’un plegat, com si tots alhora acabessin de decidir que allò era el que havien de fer, els homes es van acostar lliscant pel parquet. Entre les noies hi va haver un aleteig alegre. Un home alt i ros va anar volant fins a la Meg, li va agafar el carnet de ball i hi va gargotejar alguna cosa; la Meg el va empènyer cap a la Leila.
–Em permets? –Li va fer una reverència, somrient.
Es va acostar un home moreno amb un ull de vidre, després el cosí Laurie amb un amic, i la Laura amb un noi baixet i pigat amb la corbata torta. Després un home bastant gran –gras, amb una calba immensa– li va agafar el carnet i va murmurar:
–Aviam, aviam!
I va estar una bona estona comparant-lo amb el seu carnet, tot negre de noms gargotejats. Se’l veia tan preocupat, que a la Leila li va fer vergonya.
–No pateixi, sisplau –va dir amb ànsia.
Però en comptes de respondre, l’home gras va escriure alguna cosa i la va tornar a mirar.
–De què em sona aquesta carona alegre? –va dir fluixet–. Ens hem vist en algun lloc?
En aquell moment l’orquestra va començar a tocar; l’home gras va desaparèixer. Se’l va emportar una gran onada de música que va arribar lliscant per sobre del terra lluent i va trencar els grups en parelles, i les va escampar, les va fer giravoltar…
La Leila havia après a ballar a l’internat. Els dissabtes a la tarda enviaven les internes atropelladament a una petita sala de parets de planxes de ferro corrugat de la missió on la senyoreta Eccles (de Londres) feia les seves «selectes» classes. Però la diferència entre aquella sala que feia pudor de pols –amb textos escrits sobre roba de calicó penjats a les parets, la pobra dona baixeta i esporuguida amb boina de vellut marró i orelles de conill colpejant les tecles del piano fred, la senyoreta Eccles punxant els peus de les nenes amb la seva llarga vara blanca– i aquesta era tan formidable que la Leila estava segura que si el seu ballador no venia i s’havia de quedar escoltant aquella música meravellosa veient els altres lliscant, patinant per aquell terra daurat, com a mínim es moriria, o es desmaiaria, o alçaria els braços i sortiria volant per una d’aquelles finestres fosques per on es veien les estrelles.
–El nostre, em sembla… –Algú li va fer una reverència, va somriure i li va oferir el braç; no calia que es morís. Una mà li va prémer la cintura, i va començar a surar com una flor tirada en un estany.
–Està bé, aquest terra, oi? –li va dir una veu fluixa, arrossegant les paraules, a cau d’orella.
–Trobo que llisca deliciosament –va dir la Leila.
–Què dius? –La veu fluixa va semblar sorpresa. La Leila ho va repetir. I hi va haver una petita pausa fins que la veu va assentir–: Ah, i tant! –I ella va fer una altra volta.
Ell la portava fantàsticament. Vet aquí la gran diferència entre ballar amb nenes o amb homes, va decidir la Leila. Les noies topaven les unes amb les altres, i es trepitjaven; la que feia d’home sempre t’agafava massa fort.
Les azalees ja no eren flors independents, eren banderes roses i blanques que onejaven al seu voltant.
–Eres a cals Bell, la setmana passada? –la veu tornava a parlar. Semblava cansada. La Leila va pensar que potser li hauria de preguntar si volia parar.
–No. És el meu primer ball –va dir.
El ballador va fer una rialleta ofegada.
–Ah, vaja –va exclamar.
–Sí, de fet és al primer ball que vaig. –La Leila ho deia amb passió. Quin alleujament, poder-ho dir a algú–. He viscut tota la vida al camp, fins ara…
En aquell moment va parar la música, i es van anar a asseure en dues cadires arrambades a la paret. La Leila va amagar els seus peus de setí rosa a sota i es va ventar, mentre, extasiada, veia les altres parelles passar i desaparèixer per les portes batents.
–Que t’ho passes bé, Leila? –va preguntar la Jose, assentint amb el seu cap daurat.
Va passar la Laura i li va picar l’ullet dissimuladament; això va fer pensar a la Leila, per un moment, que potser ja era gran, al capdavall. La seva parella de ball no era gaire xerraire. Va tossir, es va guardar el mocador, es va estirar l’armilla, es va treure un fil diminut de la màniga. Però tant se valia. L’orquestra va començar a tocar de seguida i va aparèixer el seu segon ballador com caigut del sostre.
–No està malament, el terra –va dir la nova veu. Sempre es començava amb el terra? I després–: Eres a cals Neave, dimarts?
I la Leila es va tornar a explicar. Potser era una mica estrany que a les seves parelles no els interessés. Perquè era trepidant. El seu primer ball! Allò era el principi de tot. Li semblava que no havia sabut mai què era la nit. Fins ara havia sigut fosca, silenciosa, sovint bella –i tant–, però una mica trista. Solemne. I no tornaria a ser-ho mai més –s’havia obert amb una claror enlluernadora.
–Que vols un gelat? –li va preguntar la parella.
Van travessar les portes batents i van agafar el corredor fins al menjador. Li cremaven les galtes, es moria de set. Quina pinta més deliciosa, els gelats sobre platets de vidre, i que freda que era, la cullera glaçada! I quan van tornar a la sala, l’home gras l’esperava a la porta. Va tenir un altre xoc quan va veure com era de gran; hauria de ser a l’escenari amb els pares i mares. I quan la Leila el va comparar amb els altres balladors, el va trobar deixat. Portava l’armilla arrugada, en un guant li faltava un botó i la jaqueta semblava bruta de pólvores de talc.
–Vinga, senyoreta –va dir l’home gras. Amb prou feines es va prendre la molèstia d’agafar-la, i es van començar a moure tan suaument, que semblava més que caminessin que no pas que ballessin. Però ell no va dir res del terra.
–És el teu primer ball, oi? –va murmurar.
–Com ho sap?
–Ah –va dir l’home gras–, ser vell té certs avantatges! –Va esbufegar una mica quan li va fer esquivar una parella amb poca traça–. És que fa trenta anys que m’hi dedico, a això.
–Trenta anys? –va exclamar la Leila. Dotze anys abans que ella naixés!
–No t’ho pots ni imaginar, oi? –va dir el gras sinistrament. La Leila li va mirar la calba, i li va fer llàstima.
–Trobo que és fantàstic que encara estigui tan actiu –va dir afectuosament.
–Ets molt amable –va dir el gras, i la va estrènyer una mica cap a ell, taral·lejant uns compassos del vals–. Naturalment –va dir–, tu no duraràs pas tant. Nooo –va dir el gras– molt abans ja estaràs asseguda allà, a l’escenari, vestida de vellut negre. I aquests braços tan bonics s’hauran escurçat i arrodonit, i seguiràs el ritme amb un vano molt diferent… un de negre i ossut. –Va semblar que l’home tenia una esgarrifança–. I somriuràs tota l’estona com aquella pobra gent d’allà dalt, i assenyalaràs la teva filla, i explicaràs a la vella del teu costat que un bandarra va intentar fer-li un petó al ball del club. I et farà mal el cor. Mal –l’home gras la va estrènyer encara més cap a ell, com si de debò li fes llàstima el seu pobre cor–, perquè ja ningú no et voldrà fer un petó. I diràs que aquests terres polits són ben desagradables, i com costa de caminar-hi, i que perillosos que són. Oi, senyoreta peus d’àngel? –va dir fluixet l’home gras.
La Leila va fer una rialleta, però no tenia ganes de riure. Era… podia ser veritat, allò? Semblava espantosament real. ¿Potser aquell primer ball només era el començament de l’últim ball? Llavors va semblar que la música canviava; sonava trista, trista; es va convertir en un gran sospir. Que de pressa canviaven les coses! Per què no podia durar sempre, la felicitat? Sempre no era pas massa temps.
–Vull parar –va dir, sense alè. L’home gras la va acompanyar a la porta.
–No –va dir ella–. No vull sortir. No vull seure. Em quedaré aquí dreta, gràcies. –Es va repenjar a la paret; picava de peus, s’estirava els guants, procurava somriure. Però molt endins d’ella una nena es va tapar la cara amb el davantal, sanglotant. Per què ho havia hagut d’espatllar tot, aquell gras?
–Escolta –va dir l’home gras–, no facis cas de tot el que et dic, noia.
–No n’hi faig pas –va dir la Leila, tirant enrere el caparró fosc i xuclant-se el llavi inferior…
Les parelles ja tornaven a desfilar. Les portes batents s’obrien i es tancaven. El director d’orquestra repartia noves partitures. Però la Leila ja no tenia ganes de ballar. Volia tornar a casa, o seure al porxo sentint les cries de mussol. Quan va mirar les estrelles per les finestres fosques va veure que tenien raigs llargs com ales.
Però de seguida va començar una tonada suau, melosa, captivadora i un jove de cabells arrissats es va inclinar davant seu. Hauria de ballar, ni que fos per bona educació, fins que trobés la Meg. Va anar cap al centre de la sala molt encarcarada; tibada, va posar la mà sobre la màniga d’ell. Però al cap d’un moment, a la primera volta, els peus lliscaven, lliscaven. Els llums, les azalees, els vestits, les cares rosades, les cadires de vellut, tot plegat es va convertir en una preciosa roda voladora. I quan el següent ballador la va tirar contra l’home gras, i aquest li va dir «Perdoni», ella li va fer un somriure més radiant que mai. Ni tan sols el va reconèixer.
* Del llibre La festa al jardí i altres contes de Katherine Mansfield, traducció de Marta Pera Cucurell, inclòs a Katherine Mansfield – Tots els contes, Proa, 2018
Tots els contes
© del text: Katherine Mansfield
© de la traducció d’En una pensió alemanya: Anna Llisterri, 2017.
© de la traducció de Felicitat i altres contes i La festa al jardí i altres contes: Marta Pera, 2017.
© de la traducció d’Un niu de tórtores i altres contes i Una mica infantil i altres contes: Pep Julià, 2017.
© de la nota inicial sobre Katherine Mansfield: Jordi Cornudella, 2017.
© d’aquesta edició: Raval Edicions SLU, Proa, 2018.
