L'univers rodó de Joan Barceló

Arxiu de la família Barceló Cullerés

Qui diu que Ponent, el ponent que va fins allà dellà de la Franja, no té construït un paisatge literari amb els seus nuclis narrativament definits, tant en prosa com en poesia, i la seua llengua prolíficament expressada? Qui pot dir a hores d’ara que la ciutat llunyana de Màrius Torres, el Malpui de Pep Coll, el Riella de Guillem Viladot, els camins de sirga d’en Montcada, el Pallars de la Maria Barbal o la pell que ens fa de frontera de Francesc Serés i les intimitats d’una terra retirada de la Mercè Ibarz no posen aquest territori, aspre i rústec perquè aspra i rústega és també la seua orografia i la seua riquesa, en l’imaginari col·lectiu? Qui pot dir que no ha comportat res en la definició d’un món precís i concís l’ingent esforç de Josep Vallverdú que, des de fa moltes dècades, ha fet prosa del ponent català o del mateix Vidal Vidal que ha escrit no un ni dos, sinó quatre llibres amb les rutes d’aquesta terra que culminen amb la seua ambiciosa Ciutat de l’oblit? Qui, a hores d’ara, si no és un pessimista per excel·lència o un ignorant de la realitat, s’atreviria a afirmar que el territori interior català és verge literàriament per manca de referents? Servidora, que tendeix a l’optimisme davant la macrocefàlia de la metròpoli, considera que aquest ampli territori per on diuen que es pon el sol té, i des de sempre, una producció literària tan llarga i bella com allargassada, bella i farcida de vida és la demarcació.

Per si tots els referents que he detallat més amunt no fossin suficients, a darreries del 2020 l’editorial Fonoll –petita editorial independent afincada al poble de Juneda– ha reeditat el que podríem considerar tot un clàssic de la literatura catalana que ajuda a eixamplar encara més el nostre mapa literari. Estic parlant del llibre Miracles i espectres de Joan Barceló Cullerés, de qui aquest 2020 s’ha commemorat el quarantè aniversari de la seua prematura mort –només tenia 24 anys–, i de qui Comanegra també n’ha reeditat el Pare de rates, i Pagès Editors, el Viatge enllunat i Teatre: Científicament s’ha demostrat… / Olor de cebes / Viatge enllunat. Miracles i espectres d’una manera absolutament personal i original retrata una terra i uns costums mentre situa l’acció –les accions i les trames diria jo– dels seus relats a Vacalforges, nom literari del seu poble natal, a la comarca de la Noguera. I la gràcia de Barceló, com la gràcia dels qui saben crear tot un món literari, és que aquest univers que surt de la seua imaginació és totalment rodó, curull de personatges tant únics com universals i animat per situacions i llocs emblemàtics que esdevenen la xarxa sobre la qual, com si fossin equilibristes, viuen i moren els seus protagonistes. Amb irreverència i no per això amb el microscopi desenfocat, l’autor capta passions, vicis i actituds com la hipocresia, l’enveja, l’odi…, que esdevenen universals. Alhora també dibuixa un món tancat, claustrofòbic, mostrant-ne, i donant llibertat als personatges per seguir-les, les vies d’evasió. I és que en el petit ecosistema del Vacalforges de Miracles i espectres hi trobem l’exuberància d’un món rural en transformació que la intel·ligència i la qualitat narrativa del seu autor sap recollir amb tots els pèls i repèls que requereix retratar, per i des de dintre, una realitat complexa.

Així, en el conjunt dels relats que configuren el llibre –dotze en total–, els protagonistes es passegen entre narració i narració com la gent de carn i ossos ho fa pels carrers i pels espais físics del poble. Agutzils i quintos, capellans i vaquers, ferrers i enterramorts dialoguen en un mateix pla literari amb mestres, metges i tomassets que –pijos de l’epoca– ronden amb la moto a tota castanya per la vila. Dones virtuoses, tísiques i mocadores –que ofereixen la seua flor per un parell d’aubergines i que són venerades per tots els homes el dia de Sant Onofre, patró de les prostitutes, interactuen entre elles com peces d’un trencaclosques; botiguers i hòmens que es troben al bar i canten romanços van i venen dels porxos de l’ajuntament a la Serra Roja i del riu al cementiri dels no cristians, on enterren els suïcides, mentre tenen l’ull posat sobre les finques de pomeres i de presseguers i sobre les granges de porcs que ho han modificat tot tant. I ho fan mentre viuen miracles i aparicions, festejos de la jovenalla i jocs dels xiquets pels carrers que, aliens a les històries de dones que moren envoltades de gats impúdics, només cessen quan la lluna raja. Viuen també enganys i traïcions, sexe descontrolat i morts i naixements perfectament dibuixats amb un sarcasme sense contemplacions que invita a somriure mentre, de manera paral·lela, et transporta a un món màgic en el qual no sobta ni l’aparició de la Mare de Déu de la Fletxa ni el naixement d’un angelet sense sexe que no aprèn ni a parlar ni de lletra i que, per tant, no podrà arribar mai ni a mestre ni a flari. Un Valcalforges que, en moltes pàgines, es mostra com una presó de mediocritat que atrapa als seus habitants dels quals sembla que ningú mai estigui cridat a la glòria: “Sempre mos hem d’acorformar amb los cassigalls!(…) Mai no hi haurà ningú del poble que despunto en res. Mos hem de morir sense que cap dels nostres surto per la televisió o escrigo un llibre o sigo famós.” Ell mateix i Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens 1908- Barcelona 1987) es veu que li resultaven insuficients.

I a tot el que acabo d’apuntar encara afegiria tres elements més que atorguen una gran riquesa a aquest llibre de Barceló i una fesomia ben singular al seu poble literari. El primer fa referència a la llengua dialectal nord-occidental amb què estan escrits els relats i més concretament amb la parla de la baixa Noguera. Quan es va publicar el llibre l’any 1981, el fet d’emprar una variant dialectal no era en absolut, com ho és en aquests moments, tendència. Però, i amb això m’identifico totalment amb l’escriptor, la llengua fa del tot precís i creïble el món sobre el qual escriu. El segon aspecte a destacar és que cada relat en si mateix és un camí independent dels altres que travessa el cosmos de Vacalforges mentre ens el fa accessible i entranyable pel que té de caricaturesc. Alhora, però també cadascun d’aquests vials mostren elements particulars i imprescindibles per, a vista de vol de drone, obtenir un panorama nítid del conjunt. I, finalment, el tercer aspecte que crida l’atenció és la utilització d’un poderós llenguatge poètic que mostra la ruralia d’una manera metafòrica mentre en genera imatges d’una bellesa, al meu entendre, incomparable. I tot, absolutament tot, sempre sota una lluna que “iluminae de ple; una lluna boja i d’ales; una lluna sense tint que es desfà per la trena de l’horitzó; una lluna flamejant que s’enfonse al cor de l’ombra, lluna que talle, lluna que fa rajar sang i xope el cos nu de pell bruta, de pell terròs cremat; una lluna que, de vegades, no volie sortir”. I tot, absolutament tot, també sota la mirada atenta del rellotge del poble que n’és el seu cor i que “jeu al pou més fosc de la memòria col·lectiva, pitjor que un mort sense enterrar, quasi com un udol llunyà de les berres a les granges. Les sagetes són ben mortes i assenyalen dia i nit, oblidades per l’antic amo temps, una hora esgarrifosa de tan fada: un quart i un minut de dotze”.

I tot aquest Barceló, un Barceló que creu que per a certa gent els miracles són com “tartanys davall de terra“, és el que aglutina un llibre que cal llegir i rellegir per seguir farcint de contingut l’univers del nostre mapa literari mental.