M’enlairo com un pardal
deixant el vèrtic reposar a terra
i quan menys era el meu pes,
jo més pujava, més m’enfilava.
Se m’ha empetitit el jo
i el tot creixia entre els meus braços.
Se m’ha empetitit mon ànsia
de bracet amb ma ignorància.
Volant, volant he vist
que eren mentida les lleis dels homes.
Volant, volant he vist
que eren veritat les cançons de dones.
Volant, volant he vist
que s’esvaïa tota frontera.
Volant, volant he vist
que en la tristesa hi ha un puntet de guerra.
Que l’aire és la companyia
i el foc vol sabiduria,
i l’aigua amaga la vida
i la terra amb la panxa crida.
I al seré m’enganyo el soc ara
i el riure i el plor són germans,
i l’odi, pes mort dels grans,
dels capgrossos fa capsigranys.
Amunt, amunt.
Amunt.
Volant, volant he vist
que eren mentida les lleis dels homes.
Volant, volant he vist
que eren veritat les cançons de dones.
Volant, volant he vist
que s’esvaïa tota frontera.
Volant, volant he vist
que en la tristesa hi ha un puntet de guerra.
Que tot flota amb desig
d’acostar-se i atraure els altres,
que no em passa res d’estrany
que no li passi a una estrella llunyana.
Que soc un tresor preciós,
com la sardina i la marihuana.
Que si volo amb els ulls oberts,
veig un miracle aquí, en cada passa.
Que tot flota amb desig.
Que no em passa res d’estrany.
Que soc un tresor preciós.
