Foto: Gal
Supervivent d’algunes batalles, t’has fabricat amb les mans una cuirassa per evitar noves ferides. I per amagar-hi les antigues. Però et pesa massa, i tu no estàs acostumada ni a carregar ni a ser prudent. Ni tan sols a haver de conviure amb el ferro dia i nit, quan per dins ets tota de vidre.
A més, quan es tracta de lluitar no ets d’aquelles que són àgils defensant-se. Tot d’una et fots una patacada i tota la quincalla s’escampa per terra, i tota tu t’estampes contra el mur que t’havies alçat davant dels morros. I amb els llavis tallats, entens que no només és temps de destruir fronteres, sinó que també és hora de construir-te. Amb totxanes, bigues i finestres que facin joc amb el teu instint. Deixant lloc a un balcó modest que et permeti dir bon dia al veí i veure què s’insinua al final del carrer.
I de cop i volta, et deixes estar de romanços, de camins planers i de consells vells que t’evitin pelar-te els genolls. T’emparres per les alzines per trobar un retall de cel. Entre dues branques veus un niu que cova dos ocells. I et dius, vinga, fes com ells. Trepitja el terra i, des de l’asfalt, vola tu també. T’alies amb el teu jo, perquè no et queda altre remei i perquè, ara per ara, no hi ha ningú que pugui entrar dins del teu cervell i entendre les complexitats i les contradiccions que, al cap i a la fi, traginem tots. Creu-me que qui digui que n’és capaç t’enganya.
Tot sembla més fàcil. Torna una pau llarga que t’abraça per dins. Tornes a aprendre a viure, que ja saps que això a vegades s’oblida. Canvies el demà passat et trucaré per l’ara vinc. El potser pel sí. La timidesa pels primers dits. El rancor pel perdó. L’angoixa al pit per la imatge del teu cos desbotonant-se la tristesa, per entrar nu al llit.
Tot torna i s’ajusta. La vida t’improvisa una escala i una barana perquè, fins no sé quan, no et calgui fer escalada. I li dius gràcies, t’ho pagaré amb el compromís d’intentar-hi pujar.
