Foto: Joe St.Pierre
Però el bon caçador que es lleva
a l’hora greu entre la nit i l’alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.
Joan Vinyoli
I de nit tornar a somiar-te, després de tant, sense motiu, sense voler, gairebé sense mi, que et mirava de lluny com si no fossis tu, o com si no fos ni jo la que et retornava en somnis. Perquè fa moltes vides que no som el que vam ser i potser ni ho vam ser, i què importa ara, si el que he viscut després i encara visc i vull continuar vivint m’encaixa totes les peces i neixen de mi el desig i les ganes, si ja ni sé ni vull deixar-me estimar i prou, deixar-me desitjar i prou, ser receptacle i prou. De nit tornar a somiar també cases en ruïnes devorades per plantes infinites. I escales cap enlloc i habitacions ocupades sempre per massa gent.
Tornar a somiar-te de nit, i de dia mastegar la inquietud entre els llençols, respirar molt, acostumar les pupil·les a la llum. Saber la mare endins, i sortir a buscar el camí on li retrobo la veu.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
