Rodoreda selecta

Mercè Rodoreda: «Com que soc una bèstia literària, necessito solitud»

«Voldria que cada català tingués l'orgull de parlar i d'escriure bé el seu idioma»

Especial: Rodoreda selecta
Arxivat a: Biblioteca, Mercè Rodoreda, Rodoreda selecta
A la secció Rodoreda selecta cada últim dilluns de mes obrim l'Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda per compartir el món més conegut i desconegut de l'escriptora. Aquesta vegada us oferim les respostes d'una entrevista molt especial.

El 2 de març de 1976, per carta, Carmen Alcalde sol·licità a Mercè Rodoreda que contestés per escrit a una llista de qüestions de temàtiques molt concretes. És l'origen d'aquesta sèrie valuosíssima de reflexions que aparegueren, en una primera remesa fragmentada, posada en forma dialogada i traduida al castellà, a Cuadernos para el Diálogo, amb el títol «La noia de las Camelias: entrevista con Mercè Rodoreda». Part dels fulls originals mecanografiats (AMR 6.4.2.7), acompanyats d'il·lustracionsde Susina Amat, els recuperà posteriorment Anna M. Saludes, sota el títol «Llengua, cultura i paisatge», per a la Revista de Girona, núm. 175 (març- abril 1996), p. 107-109. Tant pel valor documental d'aquestes notes com per la seva riquesa conceptual, reproduïm íntegre, malgrat les repeticions que això proporciona, i en l'ordre i en la llengua originals, el mecanoscrit rodoredià.
 

© Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. AMR 7_1_2_1_56



Llenguatge i cultura 

He viscut molts anys a França, país de gran cultura, on rarament es parla de cultura de tanta que n'hi ha. A Catalunya és diferent. La cultura potser hi és una mica feble, però hi ha persones indicadíssimes per protegir-la, salvar-la i activar-la. Per preocupar-se'n. Jo, excessivament individualista, em desentenc de la cultura en massa. Ara bé, a la nostra cultura hi aporto tant com puc: el meu gra de sorra. El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho. Em disminueix que a dintre del cap dels catalans hi hagi tanta peresa mental. Tant parlar malament, tant deixar-se influir per una altra llengua, esplèndida, però forastera. Voldria que cada català tingués l'orgull de parlar i d'escriure bé el seu idioma. Que considerés una aristocràcia la naturalitat d'expressar-se el més purament possible. Escriure malament o parlar malament perquè no s'ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima. Trobaríem absurd que un paleta volgués aixecar una paret sense ciment ni maons o que es volgués fer circular un tren d'una ciutat a una altra sense vies. La llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions.


Literatura catalana jove

No en sé gran cosa i, per tant, no puc pronunciar-me. Estic segura, és clar, que si sortís algun geni se sabria de seguida. És com si em preguntessin què penso d'un préssec verd. Diria que el seu estat és incipient i que abans de dir si és bo s'ha d'esperar que maduri. Entre els que ja han depassat la fita de la primera joventut hi ha dos escriptors de raça, cadascun en el seu terreny: Montserrat Roig i Baltasar Porcel. Intel·ligents i treballadors han donat molt joc i continuaran donant-ne durant anys. Són una bona lleva.


Projectes 

Estic cansada, cansada fins a l'ànima, d'atemptats, de revolució, de Guerra Civil —que vaig passar a Barcelona—, de guerra europea —que vaig passar a França—, de forns crematoris, de bomba atòmica, de guerra freda, de guerra al Vietnam, de guerra coreana, de segrestos, de tortures, d'actes terroristes, de bombardeigs amb napalm, de camps de concentració, d'execucions, d'assassinats, d'àrabs i de jueus, de deliri de poder caigui qui caigui, d'aquesta gran bogeria. I, cosa curiosa, aquesta davallada als inferns exerceix en mi, per moments, una mena de fascinació. La mateixa fascinació que em produeix la lectura d'un llibre de Sade tot i repel·lir-me. La novel·la que estic escrivint —acabar-la és un dels projectes més immediats —reflectirà, sense que jo hi intervingui massa, aquest estat d'ànim. Aquest cansament. I aquesta fascinació.


Autobiografia

Si tingués la intenció d'escriure autobiogràficament, escriuria les meves memòries, però per escriure les meves memòries hauria d'interessar-me'n jo (jo no me n'interesso gens). M'agrada, només, escriure novel·les perquè la novel·la és la creació de mons i de personatges, vistos, és clar, des del meu punt de vista, segons les meves limitacions i els meus coneixements, segons la meva dosi de llibertat interior, que és l'única llibertat de què disposo. Un joc. Que tot autor es pronunciï en el que escriu, és fatal, com és fatal que cada persona respiri amb els seus pulmons. Jo no podria crear personatges que estiguessin fora de l'òrbita. No podria escriure novel·les com Ross Macdonald o com John Updike. No podria crear l'escarabat de Kafka ni la duquesa de Guermantes. A cadascú la seva possibilitat. La gran literatura és feta de personatges més autèntics que els de carn i ossos: d'arquetipus. Com més un escriptor sap endinsar-se, sense perdre-s'hi, en el cor humà, en l'essència de la vida, més gran arribarà a ser. Ha de procurar ficar-se en la pell del seu personatge i, al mateix temps, saber mantenir-lo a distància, oblidar-se d'ell mateix, de la seva aventura humana, assumir la seva condició de creador. Que els personatges d'una novel·la reflecteixen la concepció del món del que l'escriu, és evident, indefugible. Ara, d'aquí a creure que els personatges d'un autor són l'autor hi van moltes llances de distància. L'autor, i aquí radica la gràcia, posseeix la virtut de crear personatges perquè per això és artista i té imaginació i sap intuir. Creure el contrari és com si el públic pensés que si un actor interpreta meravellosament bé el paper d'un drapaire és perquè és drapaire de naixement. És massa innocent pensar que un autor no té prou capacitat per llençar gent a viure i a caminar pels carrers. Dostoievski no va matar cap vella usurera, ni Shakespeare és Ofèlia ni Flaubert era Madame Bovary encara que ell ho afirmés. M'explico tant perquè se m'ha preguntat massa vegades si jo era el personatge principal de La plaça del Diamant. M'agradaria, perquè viuria més en pau amb mi mateixa, però no és així.
 

L'exili
 
No hi penso mai ni en parlo mai. S'ha anat aprimant i ha agafat qualitat d'espectacle. Però si alguna vegada m'hi fan pensar el veig com una gran lliçó de vida. És sabut que els viatgers formen la joventut: en són un estímul, una força. Jo diria que l'exili, viatge obligat, desfà l'ànima, li pren el to d'orgull. T'adones que no ets absolutament res. Vaig fer la retirada a França, de París a Chateauroux, a peu i carretera enllà, entre l'exèrcit alemany que avançava i l'exèrcit francès que reculava. Aquesta va ser la part diguem-ne de guerra. L'altra, la tranquil·la i miserable, va ser pitjor.
 

Aïllament
 
Escriure és estar sol. Per aconseguir un estat receptiu s'ha de procurar estar buit, el més buit possible. Rilke en les seves Lletres a un jove poeta diu: «Heus ací per què la solitud i el recolliment són tan importants quan s'està trist. Aquest moment aparentment buit, aquest moment de tensió en el qual l'esdevenidor ens penetra, està més infinitament prop de la vida que aquest altre moment que se'ns imposa des de fora com un tumult. Com més silenciosos som, pacients i recollits dintre de les nostres tristeses, més l'inconegut ens penetra eficaçment en nosaltres.» I jo, com que sóc una bèstia literària, necessito solitud.
 

L'amor
 
En els meus llibres hi ha molts amors, i molt diferents. Però mai no he sentit la necessitat de formular-me la pregunta: Què és l'amor? Em sembla que el temps l'ha fet evolucionar, que és d'una manera o d'una altra segons el seu context social. L'amor avui no és com en èpoques reculades: com l'amor cavalleresc, com l'amor romàntic, com l'amor burgès del segle passat. Canvia l'estil de la conquesta, la forma d'enfocar-la... En general s'ha simplificat, s'ha desaburgesat, s'ha fet més jove, més natural, la importància que pugui tenir depèn del gruix de divinització que cada individu li doni. L'amor que neix entre dues persones excepcionals o entre dues persones corrents és, sempre, necessitat d'una única presència. I comença lleuger. El to que pugui anar adquirint depèn de la capacitat amorosa dels amants, del seu grau de cultura, de la força dels seus instints, de la seva necessitat, conscient o inconscient de sublimació, d'idealització. Èxtasi o no èxtasi. Segons Teilhard de Chardin, l'amor és la més universal, la més formidable, la més misteriosa de les energies còsmiques. «L'amour che move il sole e l'altre stelle.» L'amor de les abelles, però, no ha canviat mai.

 
El vol nupcial
(Les abelles. Maurici Maeterlink)

 
Al voltant de la reina virginal, i vivint amb ella dintre la bonior del rusc, s'agiten centenars de mascles exuberants borratxos de mel, per als quals l'única raó de ser és un acte d'amor. Malgrat el contacte incessant de dues inquietuds que a tot arreu abolirien els obstacles mai la unió no es realitza dintre del rusc, i mai ningú no ha reeixit a fecundar una reina captiva. Els amants que l'envolten ignoren el que ella és mentre la tenen a la vora. Sense imaginar que acaben de deixar-la, que dormien junts damunt dels mateixos prestatges, que potser l'han espentejada en el moment de la seva sortida impetuosa, van a demanar-la a l'espai, als buits més amagats de l'horitzó. Diríeu que els seus ulls admirables, que formen un casc fulgurant damunt dels seus caps, no la reconeixien ni la desitgen mentre no plana dins l'atzur. Cada dia, de les onze a les tres, quan la llum es troba en tot el seu esclat, i sobretot quan el migdia desplega fins als confins del cel les seves grans ales blaves per atiar les flames del sol, aquesta horda emplomallada es precipita a la busca de l'esposa més reial i més inesperada que en cap llegenda de princesa inaccessible, ja que vint o trenta tribus l'envolten, vingudes de ciutats properes, per fer-li escorta de més de deu mil pretendents, i que entre aquests milers, un de sol serà l'escollit, per un petó d'un minut escàs de durada que el casarà amb la mort al mateix temps que amb la felicitat, mentre tots els altres volaran inútils al voltant de la parella enllaçada i moriran sense reveure l'aparició prestigiosa i fatal.
 
Plató, en personalitzar l'amor, diu:
 
És fill de l'Expedient i de la Pobresa: heus ací quin és el seu caràcter. Li falta molt per ser delicat i bo com la gent acostuma a imaginar-lo. Al contrari, és rude, colrat de pell, va descalç, no té casa, jeu on pot: al peu de les entrades, pels carrers, pels camins. Com que s'assembla a la seva mare es complau en la vida indigent. Però com que també tira al seu pare, procura apropiar-se tot el que és bo i bell car l'amor és viril, murri, sempre a punt d'empescar-se astúcies com el més sagaç dels caçadors. Anhelós de coneixements, ple de recursos, amador de saviesa, incomparable bruixot, gran màgic, expert alquimista, sofista brillant, no és mortal ni immortal, però en un mateix desitja viure i florir (segons com li van les coses) o morir per tornar a la vida amb més fúria que mai, amb tot el vigor heretat del seu pare. Tan aviat guanya com perd i no és mai ni ric ni pobre ni savi ni ignorant.  
 

 
La mort
 
Moltes vegades, abans d'adormir-me, o per adormir-me, m'encaro amb la meva mort, i la meva mort per mi són els meus ossos: el que hi ha de més durador, el que quedarà, el que no es perdrà en el país de l'oblit. Començo a pensar en la vèrtebra atles que suporta el meu crani, de la vèrtebra atles passo als cornets del nas i d'aquests a les falangetes i a les falangines, al sacre i al coxal, al còndil i al cúbit i així, a poc a poc, em vaig perdent en la meva mort de cada dia fins que m'arribi la fi.
 
     A l'instant infinitesimal de la meva mort, no seré més que el meu passat. Ell sol em definirà. És el que Sòfocles fa dir a Dejamira: "És una màxima rebuda de temps que ningú no pot pronunciar-se sobre la vida dels mortals, és a dir, si ha estat feliç o desgraciada abans de la seva mort". És, així mateix, el sentit de la frase de Malraux: "La mort canvia la vida en destí." És, en fi, el que turmenta el creient quan realitza amb terror que en el moment de la mort els jocs són fets. No queda ni una sola carta per jugar. La mort s'acosta a nosaltres tal com en nosaltres mateixos la mort ens ha canviat. Al moment de la mort, som. És a dir, estem sense defensa davant el jutjament d'un altre: ell pot decidir veritablement el que som, no tenim la més petita escletxa per on escapar. I el penediment de la darrera hora és un esforç total per fer trontollar tot el ser que lentament s'ha solidificat damunt nostre, un darrer espasme per desentendre'ns del que som. En va; la mort solda aquest darrer espasme amb el tot, no fa més que entrar en composició amb tot el que l'ha precedit, com un factor entre tants d'altres, com una determinació singular que es comprèn només a partir de la totalitat.
 
 La mort. Sartre


Alguns dels manuscrits d'aquesta entrevista que conserva la Fundació Mercè Rodoreda:

AMR 6.4.2.7
 

AMR 6.4.2.7 
 

AMR 6.4.2.7
 

AMR 6.4.2.7

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La cantautora inaugura el cicle de concerts «Som aquí» a la sala Luz de Gas
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Districte Cultural porta 44 espectacles a 29 equipaments de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum programa un concert del duet integrat per Diego Galaz i Jorge Arribas
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle i una exposició a l'actriu
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Els ballarins interpreten l'escena del balcó del ballet de Prokòfiev
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra de quina manera el racisme entra dins dels nostres ulls
Imatge il·lustrativa
Estrella Damm presenta una campanya per donar suport al món de la gastronomia