Quan Àlex Susanna va acceptar el càrrec de Director d’Art de la Fundació Vila Casas va proposar-se donar a conèixer un seguit d’artistes que, tot i la seva trajectòria, havien quedat al marge dels museus del país. Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) és un d’ells. Fa art des dels setanta, però la seva aventura havia quedat reservada als happy few (bé, no sé si happy, però si few).
Les seves últimes peces les ha fetes al Montseny, estenent les teles damunt del sotabosc, sense amoïnar-se per si s’hi adherien petites fulles, espines, branquillons. És una manera de tornar-nos a dir que només amb aquest acte tan primitiu de pintar pots arribar a uns llocs determinats. La sèrie el va enxampar al mig del confinament i per això comprèn un quadre gris, fet amb cendra, de quan no podia sortir al bosc amb els seus colors. Tots aquests detalls només els veus si t’acostes a les peces perquè la pintura s’ha de veure en viu. N’has de percebre la tercera dimensió, el relleu. És així quan es desplega del tot, quan, si hi ha sort, et trasbalsa.
Ara i fins al 9 de maig (creuem els dits), tenim l’oportunitat de veure totes les etapes de Viaplana als Espais Volart. Els llocs de la pintura ha estat comissariada pel mateix Susanna, junt amb Natàlia Chocarro, Directora de Projectes Externs de la Fundació. És una bona ocasió per presenciar la dèria d’un artista entestat a pintar.
El pintor Vicenç Viaplana. Foto: ACN
Vas començar als setanta, un temps en què calia capgirar-ho tot. Ara també estem en un temps en què caldria, però tot està molt ben lligat. Quina comparativa podries fer dels dos moments?
És veritat, en aquells anys estàvem en ple franquisme, i vam començar amb el conceptual, encara que aquest terme em ve una mica gros perquè el que fèiem realment era agitació social. El franquisme era terrorífic, ja ho sabem, però el marc sistèmic que hi ha ara deixa molt poques escletxes. Abans es colaven coses imprevisibles, ara hi ha un control que arriba a tot arreu i, a l’art, també. És una bona paradoxa per analitzar.
L’art també ha perdut aquell prestigi social que ens feia dir: “No entenc res, però és necessari”. Ara, la cultura i l’art no s’han considerat ni tan sols béns essencials.
La necessitat de l’art la vinculo a pulsions molt primàries. Com a artista ho considero una eina que em va transformant, tant a mi com a altres, i això ja és alguna cosa. L’art fa evolucionar les perspectives que tenim de la realitat, tal com ho fa la ciència. Mirar des d’altres llocs és un motor de canvi. La perversió ha vingut per l’entorn en què es mou l’art: per un costat, és un negoci i, per l’altre, hi ha hagut un ús molt jerarquitzat del món de l’art. Només les elits hi han accedit i l’han mediatitzat, i ho segueixen fent. Hi ha discursos que passen per progres però que són decorats de les accions de poder. És trist.
Això està relacionat també amb la subsistència de l’artista. Començar és relativament fàcil, però mantenir-se només és possible si provens d’una classe social que t’ho permet.
No s’ha posat prou èmfasi en això de la procedència social. Jo que vinc de classes treballadores he vist els entrebancs que hi ha: de llenguatge, de relacions, d’una jerarquització interna.
I de temps per dedicar-se a l’obra.
Sí, perquè hi ha ajuts als artistes, però s’acaben. Algú s’ha preocupat que, com passa en altres països, els artistes d’una certa trajectòria puguin fer una feina estable, a mitja jornada, que els permeti continuar? Hem viscut anys en què hi ha hagut molts diners per a la cultura, però s’han gastat en estructures inútils. En canvi, què s’ha fet per als artistes? Jo sempre m’he autosubvencionat la carrera.
Partint de la base que és una desgràcia col·lectiva i personal, quina oportunitat t’ha donat la pandèmia?
A qui té un altre tipus de feina, potser sí que aquesta reclusió li ha permès mirar vers el que té al voltant, però per a un artista, el confinament ja és un fet diari. Jo visc a prop del Montseny i he vist com la gent ha recuperat l’espai natural, passejant per camins on mai havia vist ningú i això està bé. Ja veurem què en quedarà. La sotragada ha estat molt forta i canvis n’hi haurà. Nosaltres estem treballant quotidianament amb el que observem, amb el que tenim més pròxim, amb el detall.
El poeta Joan Margarit em comentava que una cosa que havia tingut molt en compte en l’educació dels seus fills era iniciar-los en la música perquè a la vida sempre hi ha algun moment en què estàs fràgil i només ella et pot salvar. Naturalment això també seria aplicable en l’art.
Sí, evidentment, l’art és un salvavides. Cada quadre que faig em salva la vida perquè no deixa de ser un mecanisme d’adaptació. És un privilegi: aïllar-me de l’exterior i trobar un espai meu. De vegades el més complicat de tot ha estat l’entorn. Molta gent de la meva generació s’ha quedat pel camí perquè els entorns artístics no són fàcils i de vegades poden ser molt hostils.
Avui, però, estem de celebració: presentes una exposició als Espais Volart.
Ho visc com una total excepcionalitat. La feina que està fent l’Antoni Vila Casas és extraordinària. Jo mai hauria pensat que podria fer una exposició com aquesta. Mai no m’havien fet gaire cas, cap de les altres institucions, i pensava que aquí ja es quedaria la cosa. Bé, ja m’estava bé. Tinc una edat que ja tant se me’n fot, però quan se’m va proposar, em va semblar una celebració en tots els sentits. També ho estem fent en un moment estrany i no sé com anirà, però m’és igual. Només tenir-ho aquí al davant és fantàstic i ho agraeixo molt.
Això d’«Ara ja soc gran i tant se me’n fot» és la gran conclusió en la vida d’un artista?
Sí, sí, efectivament. Només per haver après això, ja estic content.
Aparquem els egos, les falses ambicions i ens podem centrar més en l’obra?
Sí, jo, en definitiva, res del que pugui dir no té ni la més mínima importància. De vegades sento discursos d’artistes i penso que la nostra obligació no són tant els discursos intel·lectuals com tensar al màxim el que sabem fer.
Això pot entrar en contradicció amb el teu posicionament públic, quan vas donar suport a l’Albert Sànchez Piñol perquè no podia presentar el seu llibre al Cervantes.
No, això és una altra cosa. Sí que tenim alguna cosa a dir, socialment, i encara ho hauríem de fer més. La nostra feina és profundament política. Tant les meves peces del principi com les del final, les veig així. Unes formes vegetals poden ser polítiques? Per mi sí perquè la intencionalitat hi és. Si aconsegueixo transmetre-ho? No ho sé. A part d’això, com a ciutadans, podem dir-hi la nostra. En el cas del Sánchez Piñol era evident. No es pot coartar la llibertat d’expressió de ningú i, si tu hi has d’exposar al darrere i ho acceptes, és que ets còmplice d’aquesta coerció.
Quan em dius que l’obra és profundament política és perquè comporta un estil de vida que es contradiu amb el que està establert o per què?
Jo em vaig iniciar en el món de l’art per això, per una perspectiva social i política, i això no m’ha abandonat mai. Quan m’adonava que el Vallès s’estava destrossant, que en temps de democràcia l’estaven convertint en un gran suburbi de l’urbs, de nit pintava paisatges apocalíptics. La meva manera de denunciar-ho era pintant.
Ho puc entendre en aquestes pintures d’edificis incendiats, però ara, com ho dius, això?
Les darreres peces de l’exposició, que són aquestes de la sèrie “Sota el Sui”, les he pintades al Montseny. Estic parlant en contra de la supressió de les llibertats del poble català per poder votar. Jo estic allà amb la ràbia dels qui som demòcrates i no ens fa por la llibertat. El que tinc a mà són unes teles i unes pintures i em planto literalment al mig del bosc per pintar. Què penso quan ho faig? Que això que m’envolta, que aquesta terra, no ens la prendran. Acabes volent creure que hi ha una evolució amb la vida i que, tota aquesta foscor que ens oprimeix, acabarà donant pas a temps millors. Jo només ho puc dir així, tinc les meves limitacions. El meu altaveu és aquest i ja sé que és una quimera que, segons com, ni es veu.
Sota el Sui, 1, 2016. Acrílic sobre tela, 209 x 213 cm.
Però hi poden haver altres interpretacions d’aquestes peces.
Evidentment. Quan pintes el llenguatge sempre és molt més complex, per això té el valor que té. Aquesta idea és només el punt de partida, però a mesura que treballes, hi intervenen altres dimensions: coses personals, el que has viscut, pulsions inexplicables que te les acabes explicant al cap dels anys.
I el procés d’elaboració de l’obra suposo que també va variant segons el moment. Hi ha algunes pautes fixes en la teva trajectòria?
A mi la tècnica sempre m’ha interessat molt. Durant molts anys he estat reclòs a l’estudi només investigant. La mateixa pintura havia caigut en uns tics i uns anacronismes que m’avorrien. Hi havia llenguatges més immediats i més contemporanis per expressar-se, però també pensava que hi havia llocs on només la pintura podia arribar.
D’aquí el títol de l’exposició Els llocs de la pintura.
Sí, hi ha alguna cosa que és intransferible. Vaig estar temps demanant-me com fer un quadre que pogués dialogar amb els llenguatges digitals i amb el cinema i amb la fotografia, però sempre torno a la pintura. L’obra de vegades parteix de ben poca cosa, d’un detall que t’ha cridat l’atenció, una frase, una combinació de colors… i no és que, en aquell moment, ja vegis el quadre, sinó que ho guardes en un magatzem especial que tenim els artistes. A partir d’aquí, hi ha un procés inconscient que, amb la predisposició adequada, només amb una petita excusa, fa que s’engegui el mecanisme.
Perquè l’engranatge funcioni cal una bona alimentació.
Sí, és cert, i una curiositat molt gran. Hi ha una tendència a l’aïllament i t’acabes focalitzant en temes que ja, des dels inicis, et criden l’atenció i que, de vegades, no són els més evidents. He llegit molta literatura científica. De vegades sense entendre gairebé res. Matemàtiques, fins i tot, però sempre seguint l’impuls de la curiositat. Vaig estudiar psicologia durant molts anys per entendre el funcionament de l’inconscient. L’altra font d’alimentació són les relacions personals. El fet de descobrir que l’altre pot veure les coses d’una manera absolutament diferent de tu em meravella. Crec que el dia que deixi de meravellar-me, deixaré de pintar.
Què et va portar a la psicologia?
L’interès per conèixe’m a mi mateix, perquè hi havia coses que no entenia.
És curiosa aquesta trajectòria: partir de l’interès per conèixe’t i arribar al “tant se me’n fot”. De fet, és com dir: al cap i a la fi, tampoc no era tan important, tot plegat.
Sí, sí, és ben bé això. No hi ha res. És un buit i això fa feredat, però alhora és alliberador, el fet de dir que tampoc no importes tant, que pots passar per alt el que t’està dient contínuament el teu cervell. Això és tan simple, però és tan difícil d’arribar-hi, que, de vegades, només t’hi porta l’edat.
Permet-me militar d’ingènua i pensar que col·lectivament també estem patint aquesta transformació, en el sentit que el discurs altisonant de l’èxit no ens ha portat enlloc i estem redescobrint que era més important fer coses tan simples com abraçar-nos. Fa deu anys ens hagués semblat una cursileria, però ara ho estem vivint com una necessitat. Tu tens un fill que també és artista, com veus les noves fornades, en aquest canvi de paradigma?
Sí, tinc un fill que es dedica al videoart. Els veig molt més informats que nosaltres. Han viscut en un entorn en què les coses passen molt ràpid i coneixen noves tècniques. La seva perspectiva és interessant. Em rebenta la sacralització que hi ha hagut del formalisme i que hi hagi artistes que parlin com déus. No fotem, si en el fons, som unes puces: no et prenguis a tu mateix tan seriosament, tio! Ni qui ets ni què fas. Tot és molt més fràgil, en aquest sentit. Però l’art s’ha venut amb aquesta pàtina divina i això ha distanciat a la gent. Aquests nous artistes estan trencant amb la idea de l’art com una cosa elitista. De vegades, havies d’entrar en una galeria o en un museu de puntetes perquè, si no en sabies molt, eres un bitxo estrany, quan, de fet, estem en l’art per tot al contrari.
Sí, el que passa és que això és com la monarquia, si no es fa el paperot, el muntatge s’enfonsa.
Certament. El que ha passat en els últims anys és que s’ha posat en qüestió la mateixa estructura de l’art. És a les galeries i als museus on s’han de fer determinades coses? Crec que no. Venim d’una estructura vella. Ara s’està fent una altra cosa, però encara no s’ha trobat el vehicle apropiat per al canvi de paradigma que han suposat les noves pràctiques artístiques. S’hauria de trobar una altra manera d’ensenyar les coses i els artistes haurien de tenir una altra manera de guanyar-se la vida, que això també és important. Hi ha instal·lacions que no acaben de trobar el seu lloc en una galeria, peces que no cal conservar. Ara es conserva tot, quan el conceptual va néixer precisament per no conservar res. L’objecte s’havia d’eliminar en favor de la idea. La gran paradoxa és que aquests objectes s’hagin sacralitzat i posat al museu. Allò que semblava una revolució a acabat exposat i amb comissaris dient que és l’hòstia.
La teva persistència en la pintura també et permet tenir aquesta qüestió resolta. Heretes tota una tradició i ja no te n’has de preocupar.
A part de pintar he fet altres coses, però no he tingut la pretensió d’exposar-ho en galeries. He buscat altres maneres. Hi ha un punt que tot aquest món del conceptual s’esgota en si mateix i la pràctica ancestral de la pintura, que s’ha condemnat durant molts anys, resulta alliberadora, suposa un pas endavant. Com et deia abans, hi ha llocs on només la pintura pot arribar.
Pel procés d’elaboració que implica?
Sí, perquè la pintura és una activitat molt física, molt primitiva. Saps quin és el problema amb la pintura? Que la veiem reproduïda en fotos i aquí comença la seva decadència. Una pintura fotografiada és una pintura morta. Quan tu recuperes la tercera dimensió, que de vegades és un petit gruix, veus que hi ha altres coses.
Tampoc ens permetem prou temps per observar el quadre.
Això va com va: hi ha peces que t’atrapen i altres que te les endús a casa. Han produït un petit canvi en la teva ment i això ja és un motor. Potser algun dia la ciència ens podrà explicar què passa amb aquestes petites transformacions quan contemplem una peça d’art.
Intueixes en quins d’aquests quadres de l’exposició la gent s’aturarà més?
No. Sempre em desconcerten i fallo en les prediccions. Però si hi ha una peça que agrada més, aquesta benvinguda és general.
I això t’influencia? Després tu també t’estimes més la peça que ha agradat?
No. Això són processos separats i és bo que sigui així perquè si no m’hauria quedat estancat en allò que havia tingut una bona acollida. Em passava quan pintava edificis destruïts, que agradava i la gent em deia: i això per què ho has deixat de fer? Però allò ja no ho podia fer perquè jo ja era un altre.
És com aquell cantant condemnat a cantar sempre el mateix hit.
Sí, també passa, en el món de l’art. Veus poc moviment i hi ha artistes que són marques. A mi m’avorreix. Ho trobaria molt pesat.
0
0
