Una confessió amorosa, de Chiyo Uno (Edicions de 1984), narra les aventures i desventures amoroses del pintor Jōji Yuasa, que acaba de tornar de París per retrobar la dona i el fill. Chiyo Uno (Kawanishi, 1897), escriptora i modista de kimonos, va ser una de les primeres dones modernes i feministes del seu país, i va inspirar bona part de la seva obra literària en les seves relacions tumultuoses amb els homes. El seu afer més escandalós va començar el 1930 amb el pintor Seji Togo, que havia intentat suïcidar-se amb una amant un any abans que Chiyo Uno i ell es coneguessin. La relació amb Togo va inspirar el pintor Jōji Yuasa, que protagonitza i narra en primera persona Una confessió amorosa. Edicions 1984 va publicar-ne també la novel·la Ohan. Totes dues obres les ha traduït Albert Nolla. Us n’oferim un fragment.
Foto: Catorze
L’amor entre la Tsuyuko i jo va seguir des del principi un curs ben normal, sense cap esdeveniment remarcable. Jo havia marxat del Japó sent encara molt jove i, durant els anys que havia passat a l’estranger, no havia conegut l’amor de debò sinó tan sols l’aparença, ja que pràcticament només havia tingut experiències amb professionals. Per això el fet de conèixer una noia de casa bona com la Tsuyuko em feia estar més vergonyós i més nerviós del que ho havia estat mai. La Tsuyuko, per la seva banda, es feia unes il·lusions més aviat infantils amb mi i em veia com un pintor famós acabat de tornar de l’estranger i que sortia als diaris. És per això que vam passar la tardor sent una parella més aviat tímida i sense gosar anar més enllà.
Em sembla que ara ja no existeix, però en aquella època al costat de l’estació de Shinbashi hi havia un restaurant que es deia Yūyūtei que tenia una clientela més aviat refinada. Al fons de la sala, en un lloc discret, hi havia uns quants compartiments amb només dues o tres cadires cadascun i una cortina que impedia saber qui hi havia a dins. Els clients, sobretot els que hi anaven amb companyia femenina, s’hi instal·laven per poder parlar amb intimitat. La Tsuyuko i jo agafàvem el tren a Yotsuya i a Kamata, respectivament, i ens trobàvem a Shinbashi per anar al Yūyūtei, on passàvem llargues estones asseguts en un d’aquests compartiments. Per la finestra es veien les fulles polsegoses d’una paulònia. De tant en tant se sentia la música desmanegada d’un piano. En aquelles tardes tranquil·les ens envaïa el marriment típic de les parelles d’enamorats que temen ser vistos.
A còpia de freqüentar el Yūyūtei, una cambrera que es deia Oyae es va fixar en nosaltres. De primer només treia el cap per la cortina i ens preguntava com anava en un to mig burleta, però després va començar a asseure’s amb nosaltres. Sempre deia que ens planyia, i llavors es posava a explicar-nos les trifulgues que tenia amb un xicot que feia d’actor a Kamata. Segons ens va dir, el noi era un antic estudiant de la Universitat de Keiō que havia deixat de rebre diners de la família quan s’havia lliurat a la disbauxa i que durant molt temps havia viscut a les seves costelles. Després havia començat a fer d’actor mig per divertir-se i, quan havia començat a ser una mica conegut, havia desaparegut del mapa, oblidant les penúries que havien passat plegats. «Només mira per ell», concloïa sempre l’Oyae amb un
sospir, i llavors deia que estava disposada a fer el que fos per nosaltres. I, en efecte, sovint trucava a casa de la Tsuyuko o li feia arribar missatges de part meva.
Un bon dia, la Tsuyuko, que sempre era puntual, no es va presentar a l’hora que havíem quedat. La vaig esperar molta estona a l’estació de Shinbashi, i després al Yūyūtei, però no va comparèixer. Quan ja no podia més, vaig demanar a l’Oyae que li truqués, però tampoc no la va trobar. Sense saber què més podia fer, vaig tornar a casa patint que no li hagués passat res. En arribar-hi vaig trobar una nota d’ella damunt de l’escriptori. Hi deia el següent:
NECESSITO PARLAR AMB TU URGENTMENT. SIGUES DAVANT DE CASA MEVA A LES ONZE TOCADES. JO NO PUC SORTIR.
Em vaig quedar capficat, imaginant-me totes les desgràcies que li podien haver passat. Fos com fos, però, no podia fer res fins que la veiés, de manera que vaig esperar amb el cor encongit que es fessin les onze.
Vaig anar fins a Shinanomachi i vaig agafar el camí que, passant per darrere l’estació, baixava fins a casa de la Tsuyuko. Tothom devia dormir. A l’altra banda dels matolls del jardí, que estava a les fosques, la casa estava en silenci i amb les finestres tancades. Em vaig mirar el rellotge en la tènue claror del llum penjat a la porta: faltaven dos o tres minuts per a les onze. Vaig anar i venir dues o tres vegades per davant de la porta, intentant no fer soroll. De sobte es va encendre el llum de l’estança que hi havia al costat de l’entrada i que devia ser la sala, es va entreobrir la cortina i va aparèixer l’ombra d’algú que em mirava. Devia ser la Tsuyuko. Per passar desapercebut, m’havia posat un vestit negre que no em posava quasi mai, però vaig pensar que tot i així la Tsuyuko em reconeixeria i vaig saludar l’ombra amb la mà. L’ombra també va fer un gest amb la mà indicant-me que anés cap a la part de darrere del jardí. Vaig avançar arrambat a l’alt mur de maons i vaig arribar davant d’una porta de fusta amb una reixa espessa que estava entreoberta. M’hi vaig esquitllar i vaig entrar al jardí, fent un lleu dring com els que fan les campanetes de vent.
Vaig veure que el llum de la sala ja estava apagat i que la Tsuyuko saltava àgilment l’ampit de la finestra per sortir al jardí. Em vaig quedar amagat darrere un matoll, contenint la respiració. La Tsuyuko es va acostar corrent i, quan va ser al meu costat, va deixar anar un lleu sospir. Vaig abraçar el seu cos esvelt.
—¿Què passa?
—Quin horror! Em volen casar!
—¿Casar-te?
Malgrat la foscor, li vaig veure un esclat violent als ulls. Encara abraçant-la, vaig seure amb ella en un banc, sota un arbre. L’emoció de retrobar-la m’impedia copsar la gravetat del que acabava d’anunciar-me.
—¿Com que volen casar-te? No ho permetré!
La vaig estrènyer encara amb més força. Quan els ulls se’m van haver acostumat a la foscor, vaig veure que la Tsuyuko, que a la finestra m’havia semblat només una ombra blanquinosa, duia un pijama de color rosa i unes sabatilles vermelles que li donaven l’aire d’una noieta xinesa.
—Ja està tot lligat. Ho han arreglat a la meva esquena, sense que jo en sabés res.
Em va explicar que el seu pare, que era almirall de la marina, feia temps que tenia decidit casar-la amb un jove oficial, però que no n’hi havia dit res fins aquell mateix matí, quan de sobte li havia anunciat que l’endemà havien d’anar al Teatre Kabuki per acabar d’acordar els termes del matrimoni.
—La dida m’ha dit que els pares deuen sospitar de la nostra relació. I justament per això el papa es nega a escoltar-me —va dir, deixant anar un sospir.
També em va dir que estava acostumada a la fredor de viure en una «família de militars», però que no podia suportar la idea que, quan per fi en marxés, fos justament per crear una família que seguís el mateix model.
Una confessió amorosa
Títol original: Irozange / Chiyo Uno
© 1935, Atsuko Fujie.
© de la traducció: Albert Nolla Cabellos.
© d’aquesta edició: Edicions de 1984.
