Metàfores Mortíferes

Apologia del dubte

No tenir seguretat és interpretat com un signe de feblesa, d’intel·ligència limitada

| 01/02/2021 a les 00:01h
Especial: Metàfores Mortíferes
Arxivat a: Cambres pròpies, Metàfores Mortíferes

Foto: Robert Ruggiero



N’estic fins a la figa que tothom dubti tan poc. Tinc la sensació que com més burros som, menys dubtem. Potser no cal arribar al dubte metòdic –total, anorreador, paralitzant– però dubtar una mica més crec que seria convenient. I sa.
 
L’altre dia vaig fer un tuit on em preguntava si la meva mare, que no sap ni qui soc i que fa anys que diu que es vol morir, realment ha d’estar al capdamunt de la llista de prioritats de vacunació (ja l’han vacunada). No em preguntava si l’havien de vacunar o no –la gent fa inferències que no són–, només si ella havia de ser la primera. M’ho PREGUNTAVA. Perquè no les tinc totes. D’una banda, té 83 anys i és població de risc, clar, ho entenc, però de l’altra, ¿no convindria, per exemple, vacunar abans la gent de risc de cinquanta i seixanta anys, que tenen més vida al davant i més ganes de viure? No ho sé. Repeteixo: No ho sé. Tinc dilemes. Arran d’això em van dir de tot: que soc vomitiva, repugnant, que amb una filla així com vols que ta mare no es vulgui morir, mala pècora. I un etcètera maco maco. Fins em van dir indepe, que per a certes persones (persones?) és el pitjor dels insults: hijadeputa, zorra, indepe, catalana, tot al mateix nivell. Però ara no vull entrar a parlar d’aquest cas concret –sisplau, no hi tornem!–, sinó de com posa en evidència que avui dubtar és una temeritat. I està mal vist.
 
Dubtar mata. M’ho podria tatuar al front amb fotos d’idiotes convençuts de tenir la veritat lapidant-me.
 
No entenc com podeu estar segurs de res. De veritat. Jo tinc opinions fluctuants, sovint tinc la sensació que no tinc prou informació o prou criteri per poder bastir-me una opinió pròpia, i de les opinions que em venen els altres sí que dubto per sistema. Això no em passa amb tot, clar. Però sí amb moltes coses. Fins dubto de si la meva apologia del dubte és en realitat bona, si no seria millor actuar amb convicció cega, perquè la convicció sembla que sigui la gasolina de l’èxit; en tot cas, és una qualitat preuadíssima en els nostres temps. Massa preuada. Tant que l’acabem aplicant amb raó i sense. No tenir seguretat és interpretat com un signe de feblesa, de manca de visió, d’intel·ligència limitada.
 
A parer meu, però, és just el contrari. Admiro qui és capaç de dubtar sense avergonyir-se’n. Dir: No ho sé, No ho tinc clar, ha esdevingut una audàcia, un gest necessari, valent!, d’honestedat intel·lectual.
 
Sovint la nostra opinió s’inclinarà cap a una banda o cap a l’altra, però mostrar o tenir una seguretat total és complicat i enganyós (també ridícul?). I no, no defenso l’escepticisme frívol. Només dic que és una qüestió de grau. Com amb totes les coses que importen –la felicitat, la llibertat–, el grau superlatiu no existeix, és una quimera que perseguim, però sí que podem afirmar que ens sentim feliços o lliures en major o menor mesura. La certesa absoluta, com el dubte absolut, són casos similars. Vaja, crec, ho crec bastant. Però del tot del tot no n’estic segura.


 

COMENTARIS

Molt d'acord, sense cap dubte.
SusMP, 01/02/2021 a les 16:15
+17
-0
Enormement d'acord amb el teu escrit, sense cap dubte.
També sóc de naturalesa dubtosa, precisament perquè tinc en compte la majoria d'informació possible, pros i contres, altres opinions, etc., i tractar tots aquests paràmetres i intentar posar-los en una balança no és gens fàcil.

I sí, com tu, sento que el dubte es veu com una feblesa o manca d'intel·ligència, i precisament crec que és tot el contrari, en el món en què vivim manifestar el dubte és un gest valent, humil i d'honestedat, perquè les veritats absolutes no existeixen, tot i que molts volen que hi creiem cegament pels seus propis interessos. Dubtar és ser crític, i ser crític és indubtablement bo.

Pel que fa a l'estratègia de vacunació, fa uns dies vaig llegir que a Indonèsia havien començat per la població activa: de 18 a 59 anys, ja que els grans podien estar més resguardats a casa i els joves i treballadors eren els que havien de sortir cada dia a treballar/estudiar i tenien més probabilitat d'agafar i traspassar el virus. Doncs és una altra opció, i n'hi hauria per passar-s'hi uns quants donant-li voltes.
Molt d’acord
Anònim, 01/02/2021 a les 19:23
+1
-1
Gràcies! Jo també dubto ;)
Dubtes
Miquel Muç, 01/02/2021 a les 19:25
+5
-0
Llegint el teu article he recordat l aforisme de Joan Fuster que deia :” No dubta qui vol,sinó qui pot .Esforça’t a dubtar,tanmateix.”

Aprofito per dir que em va encantar el llibre Cavalcarem tota la nit....
Dubtes (Microrelat)
Jam Malson, 02/02/2021 a les 12:37
+1
-0
A hores d’ara tinc seriosos dubtes de si aquest any celebraré el meu aniversari. Res de nou, per altra banda. Perquè si en aquesta vida hi ha alguna cosa que sàpiga fer bé, en això de dubtar en soc tot un especialista. El dubte i jo som sinònims totals. I que em mori ara mateix si soc agosarat aquesta vegada, però dubto molt que en aquest món hi hagi algú que dubti com jo dubto. He arribat a tal grau d’agudesa que ja no només dubto dels dubtes, sinó que també dubto de les certeses gens dubtoses. I no és pas que dubti perquè tot em faci dubtar. No, no, no. Soc jo qui d’entrada ja dubta de tot. No em calen raons per posar-me a dubtar. És més, dubtar per dubtar, tant dubto de tot com de tothom. No hi ha pràcticament res del que no dubti. Això sí, sense cap mala intenció envers les persones. No dubto pas d’elles perquè no me’n refiï o per mala fe meva. No. Simplement dubto perquè ho porto a dins i ho faig prou bé. I com que sempre dubto i dubto i mai no arribo a cap conclusió, llavors, el meu dubtar és un dubtar innocent... un dubtar sa, com si diguéssim.

De tota manera, poc mal podria fer a ningú, jo. Els meus dubtes són meus i ben meus. Sempre m’hi he repensat molt a l’hora de parlar-ne, dels meus dubtes, perquè sempre he tingut el dubte de si els meus dubtes poden interessar algú. Em sentiria francament malament si un dia els meus dubtes em fessin quedar com un simple cagadubtes ximplet. Que soc indecís i vacil·lo molt a l’hora de fer les coses, sí, ben cert és. Tan cert com que soc força escèptic en tot el que em diuen. Però en canvi, a l’hora de posar-me a dubtar, res no m’espanta. Moltes vegades m’hi poso sense adonar-me’n. Dubto en somnis fins i tot. I sense malsons!

En fi, que no puc dir que dubtar em faci la vida més fàcil. Tanmateix, tampoc diré que sigui una desgràcia. Al capdavall, dubtar, com en moltes altres coses, no és dolent si no se n’abusa. I jo no n’abuso pas. Ara bé, no sabria viure sense dubtar. És més, dubto molt que viure sense dubtes sigui bo!

Jam Malson
Cagadubtes! Sí
Anònim, 04/02/2021 a les 17:44
+0
-0
Jo també hi estic d'acord.Fia-t'en d'aquell que ho sap tot!
Per a mi permetre'ns dubtar és la clau per la felicitat
Jordi Muñoz i Jovell, 05/02/2021 a les 17:50
+0
-0
M'ha agradat molt l'escrit, trobo molt necessàries aquestes reflexions, perquè sense permetre'ns navegar en el dubte i explorar el món del preguntar-nos difícilment podem ressonar i connectar realment amb el que volem.
Fa uns quants anys que acompanyo a les persones a viure millor i reivindico l'espai pel dubte i el preguntar-nos per trobar qui som i el que volem.
Precisament fa un temps vaig dedicar una de les cartes que vaig escriure a la Felicitat en relació a si podem ser felices i feliços amb dubtes, fent apologia d'això mateix. Us envio l'enllaç per si voleu aprofundir-hi:


Moltes gràcies per tot
Apologia del dubte
Judes, 05/02/2021 a les 17:54
+0
-0
Jo soc una persona que he dubtat molt a la meua vida i aixó m'ha portat molts problemes en mi mateix, ara dubto menys i em va millor.
Dinamisme
Sílvia S, 05/02/2021 a les 17:59
+0
-0
Dubtar és moviment, al cap, al cos, al cor... quelcom a apreciar en una societat estàtica, sedentària, categoritzada. I compartir els dubtes, obertament, sobre un tema delicat, em sembla coratjós i generós. S’agraeix la sinceritat.
Així ens va
Anònim, 06/02/2021 a les 10:22
+1
-0
Dubtar és la base de la filosofia i és bo com una etapa per aconseguir una certesa. Peró fitxeu-vos-hi que en els quadres directius de les empreses volen/tenen a gent que no dubta mai, aparentment. Imbècils redomats que transmeten una seguretat absoluta, pagats d’ells mateixos i que s’estimben, també en lo personal, mantenint la seva certesa absoluta.
PERQUÈ VALORAR TANT EL DUBTE?
Gemma Blat, 08/02/2021 a les 00:18
+0
-0
Crec que el dubte inicial és molt necessari i l'hem d'exercir. Però, no ens podem entretenir en el dubte, perquè si no correm el risc de morir-nos de ganes. Ara ja ningú se'n recorda d'aquella anècdota del burro que no sabia si menjar el que tenia a la dreta o el que tenia a l'esquerra i, en el dubte, es va morir de gana. Crec que la nostra societat està instal·lada en el dubte i així no anirem enlloc i, per tant, jo defenso precisament la posició contrària. Però això no significa que hàgim de ser obedients ni que no puguem dubtar del que se'ns proposa. Tenim dret a la nostra opinió i podem defensar-la amb vehemència, però no des del dubte si no des del convenciment.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La cantautora inaugura el cicle de concerts «Som aquí» a la sala Luz de Gas
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Districte Cultural porta 44 espectacles a 29 equipaments de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum programa un concert del duet integrat per Diego Galaz i Jorge Arribas
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle i una exposició a l'actriu
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Els ballarins interpreten l'escena del balcó del ballet de Prokòfiev
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra de quina manera el racisme entra dins dels nostres ulls
Imatge il·lustrativa
Estrella Damm presenta una campanya per donar suport al món de la gastronomia