Educació

L'aventura de ser tu

A l'escola qui ens parla de l'amor? De la llibertat? De la responsabilitat de ser qui som?

Lídia Pujol: «És impossible que ens estimin igual com estimem»

| 05/02/2021 a les 09:34h
Especial: Educació
Arxivat a: El piano, Lídia Pujol, educació
 
"Una mano sin dueño, un instante de miedo, una nota perdida. Una palabra vacía en un poema, una luz de mañana, así de pequeña soy yo, nada de nada."
 

Imagineu-vos que teniu vuit anys, que aneu amb mascareta, que jugueu amb mascareta, que parleu amb els vostres amics amb mascareta, que escolteu la vostra mestra amb mascareta. Que el món, tot d'una, s'ha convertit en això: en un tel que ens separa encara més. Imagineu-vos que entra la Lídia Pujol a la vostra classe amb un amplificador i un micro, i us demana que escriviu el vostre nom i que deixeu el paper entre els vostres peus. I que et dius Laura i que, després d'adreçar-se al company del teu costat, i a l'altre, et mira i et diu: "Laura, ensenya'm un moment la teva cara". I tu t'abaixes la mascareta un segon, i ella: "Oh! Quin somriure, encantada de coneixe't".
  
"No em fico amb ningú, soc tranquil de mena, només vaig tirant, jo vaig fent la meva. Però la gent troba impertinent que facis ruta diferent."

La Lídia Pujol, enmig d'una pandèmia que ha crucificat encara més els músics, fa concerts a escoles: ho va proposar una mare després d'escoltar-la, i arran del primer n'hi han anat sortint més. Comença amb La mala reputació de Brassens (traduïda per Bel Olid) per parlar del que els toca de prop: "Si tots els amics juguen a futbol i us diuen: ei, vine! però tu no en tens ganes, hi anireu?" I la majoria arronsa les espatlles. I diu: "Un bon amic és el que, si tu no tens ganes de jugar, et dirà: no passa res, fes el que vulguis, gràcies per dir-me el que pensaves". Se'ls obren els ulls i, pum, parla de l'amor. No hi ha amor sense llibertat: "És l'aventura de ser tu: ets una peça única, i des d'aquest prendre't seriosament a tu mateix i dir sí quan vols dir sí i no quan vols dir no, si l'altre té una resposta que correspon al teu convit: uau, que bé!, i si no: gràcies per haver-me dit el que penses, m'hagués agradat que vinguessis, però que bonic que no deixes de banda el que vols fer per acontentar-me". I en pesco una paraula, coratge: "Quan volem fer una cosa a la nostra manera, som criticats. Cal tenir coratge. És important el que diuen els altres de mi, però encara és més important si jo em sento bé fent el que faig".

I des del darrere penso: a l'escola, més enllà del que toca aprendre, qui ens parla de l'amor? De la llibertat? De la responsabilitat de ser qui som? Qui ens ajuda a no caure al parany de viure acontentant els altres o fent el que els altres esperen de nosaltres? Qui ens ensenya amb bons ulls la mala reputació? I, ep, vigilem l'altre cantó: qui ens fa entendre que no som els reis del món, que els altres no estan al servei de les nostres dèries? El perill és el de sempre: no desintegrar-nos en un món que tendeix a classificar-ho tot al sac del bé i del mal, que funciona amb l'eficàcia i el tempo de les fàbriques, i que ens converteix en el que deriva de les maquinàries: peces iguals. I quan som tots iguals, la diferència, només per ser desconeguda, és hostil, estranya, dolenta: i ens acabem creient que hi ha una manera de viure correcta, i tantes que no, una manera d'estimar bona, i tantes que no, i quantes coses ens perdem en aquesta dualitat? Quanta riquesa hi ha en el que no? Quant d'absolut, de totalitarisme, de fanatisme, en l'únic sí? Aquests nens un dia seran grans. I val la pena que abans sàpiguen si aquesta paraula tan grossa que és l'amor per a ells té a veure amb posseir, maltractar o respectar.

"Hi ha una escola perduda allà al mig de Cerdanyola, on només hi estudien les nenes i els nens que somien en truites."

I la Lídia udola i balla i els nens, rere la màscara, riuen. Que curiós sentir algú riure i no veure-li el somriure. I que bonic que, en la impersonalitat que ara ho domina tot, revisqui aquesta ingenuïtat. Me n'han parlat, la Lídia i tot de mestres, de nens d'infantil que aquest setembre han conegut mitja cara de la mestra i quan li han vist sencera, s'han espantat: no l'han reconegut. De nens que no pugen a la barana dels parcs per por que algú amb el virus l'hagi tocat abans. Que no s'apropen a tal perquè ha esternudat. Que veuen l'altre com una amenaça. I sí, ens toca viure això, però potser ara, entre tanta fragilitat, bloqueig, en aquest encorsetament a què està sotmesa la infància, encara necessitem més que algú ens provoqui la rialla. Que algú, en aquest món que ja venia malalt de narcisisme i individualisme, ens desaïlli amb la mirada, la paraula, la música. Que algú ens demani: no perdeu mai la curiositat per conèixer la cara de l'altre. Que algú ens digui: això que està passant ara ni és normal ni serà per sempre. 

"Heu de ser meva, set anys fa que vaig pel mar per vos donzella." [...] "Els amors no en saben pas, de reis i reines, si em voleu, m'heu de guanyar amb la tendresa."

La Lídia els explica que quan li van demanar que cantés A la vora de la mar, va refer-ne el final de la lletra: "Us fixeu en el que canteu? Perquè pot ser que repetiu lletres que si us paréssiu a pensar en el que estan dient, no hi estaríeu d'acord". Seria el fonament del criteri: per què faig el que faig. Preguntant-nos-ho ens adonarem si som passius –resseguim el camí dels xais– o actius –agafem el cavall–. I pels qui diuen que la música no serveix de res, aquí en tenen la prova: per sobre de tanta norma, distància, asfíxia, la música eleva aquesta classe i ens dispara ben lluny, a un lloc des d'on podem veure com encapsulem el món i dir: mira, existeixen altres possibilitats, podria viure així o aixà. Parlo d'uns ulls elevats, que no tenen a veure ni amb el poder ni amb l'autoritat, sinó amb la perspectiva, i no només per dir-te que allà hi ha un segon camí, sinó perquè tu aprenguis a descobrir-lo sol.

"Un copo de nieve, una lluvia que llueve, un pensamiento. Un abismo entreabierto, una palabra callada, un lo siento, un paso sin huella, soy un camino que no tiene destino, una estrella apagada, así de pequeña soy yo, nada de nada".

Escolto el Nada de nada de la Cecilia que la Lídia ha versionat. L'escolto des de casa, mentre escric això, i penso: nens, que us podeu sentir petits, que podeu ser tan grans. Que no som res, però som tant. Que hi ha tantes persones amb el vostre nom, però cap amb la vostra identitat. Que la por que podeu sentir és prou semblant a la que sento jo amb vint-i-tants anys més. Que el pes de veure't exclòs o marginat per fer un pas a la dreta i no a l'esquerra és aplastant, sí, però té recompensa: la sorpresa de trobar el que els altres no saben que existeix. Que a vegades ens fem grans, però el cos no acompanya l'esperit. Que brillar vol dir sentir-se viu, saber que som aquí per miracle. I que aquest miracle és una oportunitat perquè t'expandeixis, però sense haver d'empetitir ningú. Que ets únic, sí, però el del teu costat també. I que aquest és el repte: que tu siguis tu i que ell sigui ell. 

COMENTARIS

L'aventura de ser tu
Josep d'Arimatea, 05/02/2021 a les 18:11
+1
-0
Recordar les cançons de Cecilia és maravellós.

Moltes gràcies.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra una realitat que afecta moltes persones
Imatge il·lustrativa
La dramaturga estrena l'obra «Sota la neu» al cicle #jotambé de la Sala Beckett