Foto: Grevin Kivi
Quan em trobo sol al menjador i tots ja han anat a dormir, començo a escriure una cançó. M’assec al sofà davant del full en blanc i el bolígraf de propaganda que em van regalar en aquella llibreria de Barcelona. La guitarra descansa al meu costat, pacient i fidel com ho ha sigut sempre, entre els mateixos coixins que ajuden a mamar i a construir cabanes.
Tinc una idea, fins i tot un guió del que vull dir, però sovint deixo tots els camins oberts, també els de les dreceres, per iniciar la història amb els precipicis recurrents de la creació, penya-segats ja coneguts que, de la mateixa manera que em porten a impressionants i inservibles salts al buit, també em regalen versos que, com un acte inesperat d’excitació onanista, em sorprenen a mi mateix. A vegades el vi negre hi té alguna cosa a veure.
Sense fer soroll, rasco la guitarra amb el llom dels dits. Amb prou feines intueixo l’acord, però en tinc suficient per edificar la melodia, un na-na-na que canto amb veu de préssec i que em marcarà totes les síl·labes que el cos em demana. És una empresa natural que em neix a dins, un múscul que he d’anar entrenant si és que el vull tenir a to quan el necessito. I així, amb tot el respecte cap a la poesia, busco l’estructura des d’on començar a donar-li forma a aquest esquelet abstracte. I a vegades costa dies i setmanes i mesos i anys.
Quan no abrigui aquest món és la cançó que presentem aquests dies. Els processos de despreniment de la memòria causen un dolor incalculable als qui viuen de prop la malaltia d’Alzheimer. Amb l’arrel plantada en aquests paisatges dels dubtes i la impotència, he volgut cantar part d’aquest univers emocional, per trobar-li l’únic sentit real i radical que li sé veure a la creació artística, que és el de l’acompanyament. Desitjo que us pugui arribar a abrigar.
