Recordar és existir

Foto: Jeremy Bishop

«Lluna plena. La mar estava rabiüda. Teresa va amollar les espardenyes i el mocador del cap a la sorra i començà a endinsar-se a la mar fins que les ones li colpejaren la part del melic amb tota l’esma. Durant una estona ben llarga no es va moure d’allà. No sabria dir quant de temps hi va estar, aguantat l’equilibri dins d’eixa fúria d’aigua venturosa que l’havia de rentar amb les seues trompades constants. En eixir li feia mal tot el cos. La faldilla feixuga i enganxada a les cames entorpia el seu caminar. Es va asseure un moment i va abraçar-se la cintura amb les mans arrugades. Tota ella feia olor de sal, de ressaca de la mar. Tota ella tremolava d’impotència i de pena.»

Recordo emocionar-me amb aquesta imatge potent, dura i alhora bellíssima quan la Pepa Aguar ens en va parlar. Estàvem, ella i unes quantes dones més, en un taller d’escriptura amb la Lolita Bosch a la biblioteca Francesca Bonnemaison del carrer Sant Pere més baix de Barcelona. Em sentia afortunada que una amiga, la periodista Anna Solana, m’hagués aconsellat posar-me en mans de la Lolita per entrar per una porta al fet literari, per mi desconeguda fins aleshores, i per encarrilar una mica, si és que això era possible, la pulsió d’escriure que sempre havia tingut. En aquell context la Pepa va plantejar aquest diàfan retrat i diria que totes, inclosa la mateixa Lolita, vam sentir el plaer que se sent davant d’una història que et fa delir de ganes de conèixer-la de cap a peus. Ara, amb el llibre tan preciós a les mans que ha fet la Pepa, El que em queda de tu –recentment guardonat amb el Premi Joanot Martorell i publicat per Edicions 62–, veig que la narració va molt més enllà de la història que, en aquell moment, havia pensat que giraria al voltant de les dones de la seua família. I és que amb aquest llibre s’ha sabut endinsar en les raons i en les dinàmiques de la gent humil, mentre n’explica les ganes de tirar endavant i, per si això no fos suficient, mostra, de manera diàfana, la seua lluita personal contra la pèrdua de tot el que li ha estat referent. Però el que em resulta més captivador és que tot el que explica ho fa des de les entranyes i des dels sentiments que s’originen quan té la certesa que la gran protagonista d’aquell món i per tant del seu relat, la seua mare, ho està oblidant tot per culpa del maleït Alzheimer. En aquest precís moment Pepa Aguar es veu obligada a identificar totes i cadascuna de les cares de la tristesa que sorgeixen de conjugar íntegrament un verb difícil de pair, oblidar.

I tot això, a més a més, amb un precís i acotat fil narratiu que se centra en els petits detalls i en tot el que, encara que no ho sembli, aquests comporten. I se centra, també, en reflexionar mentre narra. En narrar mentre interioritza. I, un cop interioritzat i acceptat, en exposar allò tan seu i tan íntim per convertir-ho en universal. Les imatges que sap crear, d’una precisió de cirurgia fina, fan que tot això sigui possible. “Explica’m un poble i m’explicaràs el món. Explica’m el món i no m’estaràs explicant res”, no es cansava de citar-nos la Lolita en el nostre taller. Doncs bé, aquest llibre fa precisament això, mitjançant l’explicació d’un petit ecosistema que es desdibuixa per culpa de la malaltia, retrata un món sencer en perill d’extinció. Penso, i crec que la Pepa estarà d’acord amb mi, que tot allò que es fon però forma part de la nostra essència, com diu Theodor Kallifatides a Mares i fills (Galàxia Gutemberg), si no ho deixem fixat per escrit, al seu lloc, hi creixeran els clixés. Volem recordar per continuar existint i sent i aquest preciós llibre n’és una mostra clara. Farcit de passatges poètics i de reflexions tant intenses com interessants, la narració ha tingut l’estranya i difícil habilitat de fer-me riure i plorar al mateix moment.

«No feia sol. El cel pareixia haver-se embrutat tenyint-se d’un color de cendra. Asseguda en una cadira del menjador tothom anava passant a donar-te el condol. La teua cosina Esmeralda preparava una infusió de til·la rere una altra i te les feia beure sense recés. Em trobava al teu costat quan et va portar l’enèsima poció. Vaig vore com sospiraves de molt endins i com vas dir-li: “Esmeralda, fes el favor de no portar-me més til·les que només faig que pixar”. Ella es va quedar palplantada amb el tassó a la mà sense saber què fer. I enmig d’aquell enrenou de gent i d’aflicció les tres vam esclafir a plorar de riure i a plorar de plorar.»

Finalment, El que em queda de tu és un llibre delicat, intel·ligent, sensible i escrit amb una prosa que llisca com ho fa l’aigua enjogassada d’un rierol de muntanya. És una narració cuita a foc lent i que, com la cuina de les nostres àvies, té mil sabors potenciats per la cura en la cocció de tots els sentiments que ens afloren quan observem que els verbs oblidar i recordar es tornen antagònics. I aquesta elaboració pensada i repensada fa que la Pepa Aguar trobi i capturi, en cada moment i per cada situació, la paraula que millor fa d’espill de tot el que sent i vol explicar.

«Hi ha una litúrgia del record i una litúrgia de l’oblit.
La primera és volguda, la segona, encara que ho sembli, no.
El record té veu i té plecs.
L’oblit és la ratlla que fa un vidre de color negre.»