Semiidèntics

L’Ari i l’Aran lluiten constantment contra una sensació de mancança, com si els faltés alguna part d’ells mateixos. Ella, l’Ari, compon cançons sobre els seus sentiments i inquietuds: soledat, incomprensió, absència, boira. Tot i que només té dinou anys, està triomfant arreu amb els seus raps estripats i punyents. Ell, l’Aran, és ballarí i dalt de l’escenari és la mescla perfecta de força i delicadesa: el seu cos busca connectar-se amb el món, amb algú. Tot i que només té dinou anys, les millors companyies de dansa el volen contractar.

A Semiidèntics (Angle Editorial) Muriel Villanueva ha construït una novel·la a sis veus que no només segueix les vides de l’Ari i de l’Aran, sinó també de la gent que els envolta. Villanueva tracta temes com l’abandonament, els bessons solitaris, la recerca incansable d’algú a qui no coneixes, la diversitat de gènere i de sexualitat, l’art com a canal de sortida de les necessitats emocionals i els diversos tipus de maternitat. Com diu: “La meva idea ha estat, amb les sis veus, posar la mirada en totes les parts i transmetre que tots som humans i imperfectes, culpables i alhora comprensibles.” Us n’oferim un fragment.

Foto: Catorze

Blanca

El telèfon sonà prompte, molt prompte, quan les faroles encara estan enceses però al cel ja claregen els primers taronges del matí. Jo ja estava alçada feia estona, el cafè a la mà, i a més feia setmanes que sabia que la telefonada podia estar al caure, però així i tot, quan vaig entendre qui era, vaig dubtar si no estaria encara somniant. Em vaig tornar pedra, una estàtua entre Rut, que encara dormia, i el vidre gelat del balcó del dormitori, darrere del qual els plataners i els taxis de la Gran Via es tornaren glaç i es quedaren immòbils.

—Em sents? —La veu profunda de Francesc pareixia vindre d’una dimensió paral·lela—. Suposo que estàs en estat de xoc, oi?

No m’eixien les paraules, però vaig agafar aire i vaig intentar paréixer una persona en ple ús de les seues facultat.

—Sí, sí, perdona.

—Estigues tranquil·la. Ell està bé. Però agrairà tenir companyia a l’hospital el més aviat possible.

—Clar, clar.

Els ulls, empantanats, se me n’anaren cap al calaixet en què havia guardat el tirallet inútil amb què feia tant que provava d’estimular-me els pits. Feia setmanes que havia deixat el tractament farmacològic, i tampoc no hi havia cap garantia d’èxit, però havia volgut provar-ho. El braç de Rut penjava nu davant de la tauleta, a mode de forrellat.

—Podries anar-hi avui mateix? —vaig sentir a l’altra banda de la línia—. Jo vindria a rebre’t allà al vestíbul de l’entrada principal.

—Sí, sí. A… ara? Puc vindre de seguida, si et sembla bé. —Vaig deixar la tassa sobre el xifonier; res de cafè durant un temps.

—Ideal, Blanca. T’he trucat així que la mare biològica ha rebut l’alta. Em sap greu, perquè la renúncia porta signada ja tres dies, des del mateix dia del naixement, i semblava convençuda però va ser un part difícil i… Bé, que finalment he vist que no es retractaria. I no volíem… i tampoc volíem que tu…

—Ho entenc, Francesc, ho entenc.

No soc una boja que s’hauria plantat allà a fer el xou, eh?, vaig pensar, però no vaig dir-li-ho, perquè després de tantes entrevistes allò ell ja ho sabia. I vaig pensar:

Sou molt espavilats, els funcionaris, i no heu caigut que aquests tres dies m’haurien anat de perles per a accelerar la inducció de la lactància. De tota manera, era cert que haurien estat els tres pitjors dies de la meua vida, o almenys els més insuportables, i allò sí que ho havien encertat.

El meu següent pensament fou: El meu fill porta tres dies sol, ha passat a soles els seus tres primers dies de vida, sense els meus braços, que fa tant que l’esperen, perquè la senyora que el va parir necessitava anar-se’n a casa amb els punts del cony ben secs. Maleïda filla de… Vaig respirar. Jo no solia emprar aquell vocabulari, sempre havia estat un model de llengua per als alumnes i… Vaig fregar-me el front ben fort. A fora, el dia anava guanyant claror. D’alguna cosa havien de servir-me tots els consells que m’havien brindat els cursos de preparació a l’adopció, advertiments sobre «la gestió de les emocions en els moments difícils». Aquella dona havia donat la vida al meu fill i amb allò era suficient. M’ho vaig repetir tres vegades abans de dir-me el següent. Sí. Ara jo rebria un gran regal i hauria de lloar-la, compadir-la i respectar la seua decisió. Et lloe, et compadisc i respecte la teua decisió. Amén.

—El nen té…

—Sí?

—Una petita malformació.

Vaig intentar tornar a la conversa. Això ja m’ho esperava.

—Entenc.

—Al braç.

—D’acord.

—Li falta l’avantbraç esquerre.

—D’acord.

—I… es veu que té uns genitals ambigus. Encara que els metges, de moment, han escollit parlar-ne en masculí.

—Hm.

—Et sembla… bé?

Quina pregunta.

—No cal que em parega bé, Francesc. És així. És el meu fill i és així.

—Tranquil·la, Blanca. Sé que vas marcar la casella d’acceptació de…, perquè això accelera el procés als que, com tu… Vull dir que ja en tens trenta-cinc i sempre costa més, ja saps. En fi, que si no ho veus clar estàs en el teu dret de…

Vaig esbufegar sense fer soroll, per no faltar-li al respecte, però sí que el vaig tallar.

—Escolta, ja vaig passar per tot això durant les entrevistes.

—Pensa que ets mare soltera. No passa res si no ets la superdona que…

—Ho tinc clar.

—Així doncs, endavant? Ens veiem allà d’aquí un parell d’hores?

Un parell de segles, m’havia paregut sentir. Se’m faria etern.

—Sí, gràcies —vaig dir.

—Portaré la paperassa. I ja te n’explicaré els detalls.

—I…

—Sí?

—Té nom?

—No. Això et toca a tu.

Vaig endevinar-li un somriure a l’altra banda.

En penjar, em vaig girar cap a Rut. S’havia despertat i em mirava amb cara de ja ho sé tot, no cal que m’expliquis res. El seu perfecte cos nu, aquell perfum hipnotitzant, la cabellera llisa i infinita envaïen l’habitació, però jo quasi bé no podia sentir-ho.

—Avui mateix? —em preguntà.

Vaig fer que sí amb el cap, sense poder fer eixir la veu, perquè sabia que era un sí que era un no per a nosaltres.

Isqué del llit, s’acostà a mi i m’abraçà fort. Només el setí roig de la meua bata separava els nostres mugrons. Els cors ens bategaven tan fort que ja no se sentien entre ells. Volia dir-li: Encara estàs a temps de repensar-t’ho i de participar en la criança i estic disposada a compartir amb tu aquesta maternitat i bla, bla, bla, però feia mesos que m’havia jurat a mi mateixa no insistir-hi més.

—Crec que me n’aniré a València —vaig anunciar, sense que la idea m’haguera ni tan sols passat pel cap abans.

—Què vols dir? No vindran els teus pares a coneixe’l?

—Vull dir a viure, Rut. Igual una permuta o… De vegades fan concursos de trasllats i… El xiquet necessita una família i jo sola…

—I nosaltres?

Seguíem abraçades i jo mirava el llit desfet per damunt del seu muscle llisíssim. Vaig separar el meu cos del seu. Aquella havia sigut la nostra última abraçada però jo encara no ho sabia.

—Ai, no sé —vaig dir—. Estic feta un embolic. Si no vols viure ací i no vols…

—Ara no és moment de pensar en això, Blanqueta. —Em va agafar pel mentó per a fer que la mirara—. Avui és el teu dia. El vostre dia. Viu-lo i en parlem més endavant. Puc esperar-vos aquí o prefereixes que no hi sigui quan arribeu?

—No ho sé. Després t’escric i et dic.

—Però vaig recollint les meves coses o…?

Vaig sacsejar el cap per a desfer-me dels seus dits.

—Que no ho sé, et dic. Si vols anar buscant un altre lloguer, tu mateixa. Ai, jo què sé.

Vaig obrir el calaix. Vaig agafar el tirallet i, per dins meu, vaig dir-li: Hui és el gran dia i tu i jo tenim faena. Inútil, espavila.

—Vaig a dutxar-me —vaig dir—. Sola, per favor —vaig aclarir en intuir que Rut em seguiria.