Tallar d'arrel

La ferida va trigar a tancar-se, però cada cop que m’aixecava la crosta, recordava que no volia sang

| 26/04/2014 a les 22:20h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano, Escapistes, Inspira, Jordi Lanuza, música, Míriam Cano, 31 cançons


Era una d’aquelles èpoques de caminar i oblidar i jo em passejava per Barcelona sense més companyia que uns auriculars que vomitaven la banda sonora del meu desencís. Caminar i oblidar. Sí, és clar, que fàcil. Caminar encara, malgrat el cert estaticisme a què et sotmet un desgavell emocional, però oblidar eren figues d’un altre paner: oblidar porta implícit que t’oblidin. I a ningú li agrada que l’oblidin.


Potser per això de vegades ens aferrem com paparres àvides de sang a un animal moribund, bo i sabent que ben poca substància en podrem extreure, però la bèstia és coneguda i conserva encara la calidesa d’una certa vida enfront del no-res que ens espera en abandonar-la.  La incertesa del futur, reconstruir la pròpia vida i canviar d’hàbits, hàbitats i habitants.

La música sempre ha estat un component importantíssim en moments de cruïlla vital, de cercar respostes, mapes o adreces. En aquella època em va caure a les mans el segon disc d’Inspira, Escapistes (Amniòtic Records, 2010), un disc honest, senzill i ple de temes que parlaven de regeneració, de ser valent i de tirar endavant, cantades per la veu familiar i reconfortant d’en Jordi Lanuza.

Hi ha cançons que busques i cançons que et troben: quan vaig sentir Talls nets d’arrel per primera vegada estava plantada al semàfor de plaça Universitat, dirigint-me cap al carrer Tallers a signar el contracte del que seria el meu pis durant els propers dos anys. “T’allunyes i ens separes/ i aquest cop no fa mal/ que el tall que fas d’arrel/ és net i no fa sang”. Era l’estiu del 2011 i jo arribava tard a descobrir el que possiblement ha estat un dels meus discos preferits dels darrers anys, replet de temes que a estones eren una cançó de bressol, a estones una bronca ferotge, un “per aquí no hi vagis”. En aquell precís moment, vaig entendre que calia fer net del tot. Guillotinar. Cinc segons de dolor i deixar que la ferida es tanqués tot d’una.

La ferida va trigar a tancar-se, però cada cop que jo mateixa m’aixecava la crosta, recordava que no volia sang, que havia de tallar d’arrel. I així van passar els mesos. I un dia vaig estar bé. I En Jordi Lanuza va compondre un nou disc, que portava per títol, providencialment, Amunt! (Amniòtic Records, 2013). I ara miro la cicatriu del meu tall d’arrel i somric, cada vegada, de nou sobre l’asfalt de juliol a plaça Universitat. 


Cançó: Talls nets d'arrel
Autor: Jordi Lanuza, Inspira
Disc: Escapistes (Amniòtic Records, 2010)

Arrels. Foto: Stephen Bowler

@mrspremisse

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una campanya denuncia l'experimentació en animals
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»