Foto: Andrea Jofre
Penso sovint en una anècdota de la joventut professional del meu pare. És una d’aquelles que apareixen periòdicament en boca seva o per obra i gràcia de la meva memòria en espiral, que sospito que em plantifica al cap alguns records cada cert temps per veure si els entenc d’alguna nova manera. Ell, mon pare que llavors encara no ho era, assajava amb una orquestra simfònica, no sé si per preparar algun concert o si encara era part de la seva formació com a director. És un detall menor. Sala d’assaig, un centenar de músics professionals, fets i drets, amb les seves vides i carreres i preocupacions fora de la feina i al davant seu, amb mans i batuta esteses, un home de vint-i-alguns amb els nervis i l’ofuscació de la falta d’experiència fent sonar l’orquestra, l’instrument total. Es veu que al final d’un dels assajos un dels músics de la secció de vent, un flautista o un trompeta, tampoc és un detall principal, se li va apropar. El director va pensar que potser li volia fer algun comentari sobre l’obra, sobre algun aspecte tècnic, de color i sonoritat, o que potser l’avisaria que a la propera sessió no hi seria perquè tenia visita al dentista. El músic, professional i segurament de més edat que no pas ell, li va preguntar per què no el mirava mai.
Suposo que prop de tothom s’ha preguntat en algun moment si aquell arbre que cau en la més absoluta solitud fa fressa o no en fa. És una d’aquelles preguntes que apareix amb l’avidesa existencial adolescent (sigui en l’edat que sigui) i que se cita com una anècdota en converses més o menys juganeres. Una altra manera de veure-ho –i quina manera– és el que David Foster Wallace va escriure a Getting Away from Already Being Pretty Much Away from It All. Que potser la por de la foscor no tenia res a veure amb la possibilitat de presències monstruoses invisibles en la fosca, sinó amb el fet que la ceguesa provocada per l’absència de llum ho feia desaparèixer tot. Per això, diu, necessitava un llumet a l’habitació, per mantenir el món en marxa.
No diré que em sigui igual, si sona o no sona l’arbre que cau, perquè m’abono a la seguretat de pensar que el món És, més enllà dels meus sentits encara que no el pugui percebre. Fet i fet, la meva existència, si pogués destil·lar-ho en un pensament fugaç, al món se li’n fotria del tot. Però, i les persones?, deixem d’existir si ningú no ens veu, no ens parla, no ens mira ni un segon durant un assaig? Materialment no, això sembla clar, el cos és capaç de sobreviure –amb més o menys treballs, també és veritat– a la manca de conversa, a la solitud i al ghosting, sigui de la naturalesa que sigui, però al cap de l’estómac hi fa forat a poc a poc una mena de gravetat estranya. Un no-res amb la gana justa per mantenir-nos vius i, alhora, seguir-nos minant.
L’arbre fa fressa, res no deixa d’existir darrere les nostres parpelles tancades, però les persones ens necessitem, més o menys, cadascú ja s’ho sabrà. Al món se li’n fot del tot si som o no, però no em digueu que no val la pena ser el llumet a l’habitació per a algú altre i que la seva vida continuï girant.
