Foto: Del projecte La makineta del temps, del fotògraf Jaume Cardona.
Ha estat l’atzar que ha obert la porta just quan mirava el passadís, absent de tot? Sempre hi ha corrent d’aire en aquesta casa, però mai ha arribat enlloc perquè la cambra del fons sempre havia estat tancada. Qui sap si el corrent d’aire ha estat avui més dens, un corrent virulent que ha empès la porta, s’ha trobat amb un pany vell, esgotat, exhalant els darrers sospirs, i l’ha obert. O qui sap si ha estat algú qui l’ha oberta. Alguna de la gent senzilla que transita per aquesta casa, que hi entra i en surt sense deixar-hi empremtes.
En el fons, tot té el seu moment. Les històries comencen i acaben, res és nou ni res és per sempre. Ni tan sols la cambra tancada del fons del passadís, que ara és una cambra oberta en una casa per on passa molta gent, gent senzilla normalment. I qui sap si ha passat algú que no ho era de senzill, algú ampul·lós, superb, que creia caminar sense tocar el terra de fusta vella d’aquesta casa. I és aquest qui ha obert la porta i ha mirat dins, però no hi ha vist res perquè era una persona sense mirada, però ha deixat la porta mal tancada i un cop de vent, del vent que passa per aquesta casa com una persona més, l’ha mogut un poc, just quan jo mirava passadís enllà.
El perquè no el sabrem mai. També la vida és així, plena de perquès que no tenen resposta, potser perquè la mateixa vida no en té, de resposta. La porta s’ha obert quan mirava passadís enllà i he caminat sentint a cada passa el frec del terra de fusta vella fins que he arribat davant la porta que sempre havia estat tancada, però que ara està oberta. I amb el palmell n’he tocat la fusta, també vella, coberta de pols antiga. L’he acariciada amb els palpissos dels dits sentint-ne el fred, la humitat i aquesta sensació de resclosit que sempre amaga una cambra que ha estat tancada molt de temps. He tocat el pom, també de fusta, l’he tocat, allargat com és, i els dits l’han pres com si no el volguessin deixar escapar. Segurament és mort, un pom mort que ha deixat de viure. I si l’acabo d’obrir?, he pensat, agafant-lo amb la mà nerviosa. Preparat per empènyer els dits i ampliar la claror d’una cambra que ara s’obre als ulls de qui la mira.
I veig la paret blava, el mateix blauet que tenia la cuina de casa, quan la casa era un lloc on estar, i no havia de transitar per aquesta casa on passa molta gent, gent senzilla normalment. Veig el blauet i el color em recorda la nostàlgia. M’adono que m’havia oblidat de la nostàlgia, que a la meva memòria li havia amputat un braç, o una cama, o qui sap si el cor i que el blauet em porta records de quan era una altra persona. I en mirar la cambra tancada, tota ella il·luminada per la claror que travessa un vidre tacat de pols, també antiga, veig tota una vida, o vàries, arraconades als prestatges. Veig lligalls d’històries abandonades pel temps, desendreçades de qualsevol manera esperant que la porta de la cambra que sempre havia estat tancada s’obrís i que algú, potser jo, se’ls mirés. I ho miro, ho miro tot des del llindar de la porta, però sento una mirada obscena, sobretot quan reconec les imatges dels avis, en plata, en marcs daurats, drets, observant-me des del dia de les seves noces amb una mirada antiga, esperant a ser retornats al lloc que els pertoca en la memòria d’aquesta casa per on passa molta gent, gent senzilla com un dia ho van ser ells.
