Foto: Jos Dielis
La majoria de nenes i nens de la meva classe de l’Avet jugaven a hoquei, ja ho he explicat altres vegades, perquè a Terrassa calia tenir un passat tèxtil i ser d’un club d’hoquei herba per deixar rastre significatiu. De quin club ets? I sembla que de l’hoquei dels caps de setmana al futbol de l’hora del pati hi havia just un saltironet. Maleïda sigui la situació amb sentit retroactiu.
Nosaltres érem del Terrassa (C.D. Terrassa Hockey), altrament dit Les Pedritxes, perquè la casa de Matadepera la tenim per allà, però jo en feia tant ús com cap. Sí, molts diumenges hi anàvem a dinar. Els altres de la família potser hi feien coses, però m’interessava tan poc que no puc dir que ho hagi oblidat, és que no ho he sabut mai. Hoquei, no, això sí que no, ni el Quim, però hi havia camps de jugar a altres coses.
Jo sempre havia volgut ser de l’Egara (Club Deportivo Egara), sempre eren les nenes de l’Egara les que tallaven el bacallà i si s’havien de portar pantalons Levi’s d’etiqueta de pell i jerseis Privata, es portaven naturalment. Elles mai no fallaven i no veuries mai que unes nàutiques no fossin Nautimoc –se sabien fer unes filigranes elegantíssimes amb els cordons, que quedava com una mena de nus mariner–. Les nenes de l’Egara eren grandíssims cognoms de cabells llargs que s’han anat reproduint entre ells i encara ara reparteixen bastonades pels camps d’hoquei del món, incloent-hi Jocs Olímpics successius.
Els de l’Atlètic (Atlètic Terrassa Hockey Club) eren més com els víkings, no recordo nenes de l’Atlètic, només nens i ferotges amb la bata estripada –menys el Jordi Arasanz, que era guapíssim i mai li faltava cap botó enlloc–. Si s’hagués tractat de lluitar fins a la mort i sólo puede quedar uno, ara mateix el món seria dominat per un nen de l’Atlètic. Mentida. Sí, un parell de nenes eren de l’Atlètic, un parell de víkings, com hi ha món. I cosines entre elles –una no me la mirava gaire, però l’altra no només tenia els cabells estirats i forts i per més que es mogués sempre li tornaven, perfectes, a lloc, sinó que tenia un remolí al front que era fortuna feta irregularitat, com l’afavoria–. I tenien noms moderníssims. I a sólo puede quedar uno n’hauria quedado una, la Nona Galí.
I ja està, tres clubs i de quin club ets? Ser del Terrassa, del que era jo i, a més, no fer-hi res, era menys que no existir, era existir en putrescència cíclica amb olor molt forta, mosques i vapor verd. Sí que hi havia un parell de famílies eminents (Ventalló, Francino), però no ens enganyem, d’orgull no treies la mandíbula de lloc per dir sóc del Terrassa. Dir sóc de l’Egara, en canvi, els desgreixava la constel·lació familiar fins a set generacions enrere. Era l’ADN, quin desastre –pensament des d’un racó del pati: “De gran no existiran els clubs”.
L’hora del pati era la pitjor mitja hora de la meva vida cada dia, mitja hora vigilada per l’emperador sanguinari invisible del polze sempre avall. I com que els estics hi eren prohibits, a l’escola, jugaven a futbol, jugaven partits que de vegades s’arrossegaven encara de diumenge passat, que l’Egara i l’Atlètic es van enfrontar i uns van perdre i ara hi havia revenja sense garrot però amb la mateixa vivesa.
Els dilluns eren els dies més calents, esclar, les llagues de les mans els sagnaven sense dolor –dels cops d’estic– i potser alguna encara supurava del partit de fa quinze dies. I es llançaven al pati com si no hi hagués demà i es vestien amb la nuesa del prehumà a l’encalç d’una mena de glòria que encara tenia a veure amb aviam qui clava l’últim cop de roc que estaborneixi definitivament el búfal per sopar, que hi ha gana i matem-lo, però si el mato concretament jo, millor.
@esierraserra
4
0
