Kae Tempest i l'energia de trobar-nos i connectar

Foto: CJS Media

Octubre del 2019. Kate Tempest (aleshores encara no era Kae) protagonitza el podcast Fans de l’Alcover-Moll, que dirigeix l’escriptor, poeta i traductor Martí Sales. “Europa està perduda. Nord-amèrica està perduda. Londres està perduda. Però seguim clamant victòria. Regna l’absurditat, no hem après res de la història. La gent està morta en vida, enlluernada pels carrers resplendents. Però mira com no s’atura el trànsit. El sistema és massa fi per deixar de funcionar.” És només un fragment de la traducció que va fer Sales de la cançó Europe is lost, de Tempest, que d’això va aquest podcast: de treure el màxim suc de les lletres. Tempest és poesia i música, diu Sales. Casa perfectament amb l’esperit del programa. Recita i rapeja des dels setze, escriu cançons, teatre, novel·les, poesia. I les seves influències van de Beckett i Joyce a Wu-Tang Clan. “Ha anat construint una prosòdia, una manera de dir, tan potent a nivell rítmic que gairebé no li calen les bases”, explica Sales. “És molt política però no és pamfletària. Va als budells, sense tics lírics.”

Agost del 2020. Som a l’estiu de l’any de la pandèmia. Tinc la sort de tenir feina encara: porto la comunicació del segell Més Llibres, amb l’editor Jordi Martín Lloret, que també és traductor. De fet, sempre que puc faig conya i en parlo com si fos doblador, el presento dient que és “la veu catalana de John Cheever” (entre d’altres). Em truca i em diu que acaba de contractar un assaig de Tempest, “un crit profund i sensible que reivindica el poder de la connexió creativa com a antídot contra la inacció d’un sistema egoista i autocomplaent”. Jo dic “uau”. I ell afegeix que, a més, “en aquest cas s’ha aixoplugat sota la mirada de dues bèsties ben inspiradores: William Blake i Carl Gustav Jung”. Que el publicarem nosaltres, diu, que està rumiant a qui li proposa que el tradueixi. Jo de seguida dic Martí Sales. El Jordi hi està d’acord. Falta que Sales vulgui. I pugui. Petit compàs d’espera. Fins que, al cap d’uns dies, l’editor em diu que Sales ha dit que encantat.

També l’agost del 2020, el diari The Guardian publica que Kate Tempest es declara de gènere no-binari: ara és Kae Tempest. Ho ha dit al seu Instagram, el post té més de tres mil comentaris i passa dels 37.000 likes. Diu: “Fa temps que lluito per acceptar-me tal com soc. He intentat ser el que creia que els altres volien que fos, per no arriscar-me al rebuig. Aquest és un primer pas per coneixe’m i respectar-me més. M’he estimat la Kate. Però estic començant un procés i espero que m’hi acompanyeu.”

Gener del 2021. Martí Sales entrega la traducció de Connectar. El 2017 ja n’havia traduït l’obra Wasted (dirigida per Iván Morales, a la Beckett) ficant-se “fins al coll en el seu imaginari d’esperances rompudes, d’amistats fal·libles, de món en brega permanent”. Sales afirma que amb aquest nou assaig Tempest “ha crescut, i del suc destil·lat i fermentat de la seva experiència, sovint gens fàcil, n’ha fet una reflexió propera i útil sobre l’autoconeixement, les relacions humanes i l’embat deshumanitzador del capitalisme salvatge”.

Març del 2021. Tenim vacuna però encara tenim pandèmia, morts, incertesa, crisi. No sé si hi haurà Sant Jordi, només sé que començo i acabo tots els mails desitjant salut. I que necessito l’energia que transmeten llibres com aquest per sobreviure. Connectar, de Kae Tempest, és desesperació, esperança i ritme, la seva prosòdia elèctrica impresa a la pàgina. Una confessió dels anys que va passar bevent i drogant-se fort, entrant en cotxes de desconeguts a canvi de “birra i cigarros”. Fins que la creativitat va aconseguir “travessar la boira, quan res més n’era capaç”. Un nou impuls que va seguir amb una “determinació obsessiva”.

De no trobar-se bé enlloc, si no era drogant-se i anant al límit, a devorar encara més llibres i escriure a raig, però mantenint-ho sempre tens, com recita, com canta, com s’entrega a l’spoken word. D’això va, Connectar, un testimoni excepcional de com l’art pot fer-nos més empàtics: “Cada vegada que he entrat a llocs desconeguts amb poemes per dir, m’he hagut d’enfrontar amb les meves pròpies inseguretats i prejudicis sobre a qui em dirigia i per què, i cada vegada he après que el que ens connecta és més poderós que el que ens separa.”